Dues reflexions per acabar l'any

L'Ebre a Flix, aquarel·la/paper.

Aquarel·la quasi bé amb peresa de deixar de ser aigua. R.Santos Torroella.
L'arista no copia, ni pot copiar; objectivitza una emoció, sostenint l'instant i fent-lo perenne. M. Espinosa.
I tornant a Brodsky, ens recorda que la bellesa és on l'ull reposa.  Encara que l'ull mai descansa, en tot cas... s'amanseix.

Claude Monet. Correspondència

El llac del parc, Tortosa. Oli/fusta.

Aquest dies de Nadal solen ser dies de regals i de “guilandos”, com dèiem abans. L’amiga Pili que sempre va a tiro fet (ja són molts anys d’amistat), ja uns dies abans em va demanar quins llibres tenia a la llista per comprar. El seu regal ha estat la correspondència de Monet amb els seus amics pintors, el seu marchant i la seva muller que ha publicat l’editorial Turner. Los años de Giverny, Correspondencia es titula el llibre. Golosament, m’he posat a llegir-lo i creieu-vos que ja el tinc pràcticament enllestit.

Normalment, als pintors els anem coneixent per les seves pintures però sense cap mena de dubtes, i encara que sigui com una violació de la seva intimitat, llegir les cartes que escrivien ens ajuda a conèixer-los més i millor i no penso en aquests cas només amb Monet. És gratificant llegir coses que un com a pintor també ha experimentat o experimenta. Les preocupacions perquè no acabem de resoldre un quadre o perquè encara no ens hem acostumat a la llum d’un nou lloc; reconèixer que no ens sentim capaços d’acabar un tema o que senzillament estem passant una temporada en que tot el que fem no és el que voldríem.

Els canvis d’humor tan ben reflectits quan escriu al seu galerista “vostè coneix la meva naturalesa tan presta al desànim com al ànim” i la seva queixa de quan ràpid canvia la llum i quan fugisser és el moment que volem pintar i que si vol acabar el tema, no li tocarà altre remei que fer-ho a l’estudi; que per donar un quadre per acabat ha de poder-lo tenir una temporada al taller observant-lo, familiaritzant-se amb ell. Del repòs, de l’assaonament i de la tranquil·litat i l’observació que tota obra necessita.

A través de les seves cartes també descobrim l’admiració i gratitud que sentia pels seus mestres i de l’amistat planera i sincera amb els seus companys de paleta i pinzell, i com no, encara que no quedi ni gens bohemi ni gens romàntic, ni literari, de la preocupació que tenia de no poder arribar a fi de mes perquè no li pagaven el que havia venut o perquè no venia res. Mentrestant, li demano que no m’oblidi, doncs la tranquil·litat és el primer de tot per treballar bé, li diu al seu marxant demanant-li diners en una carta on també li escriu que quan tingui algun quadre que valgui la pena ja li ho enviarà.

Un Monet proper, humà i sobretot... familiar.

Sobre la claredat en art

L'Ebre a Tortosa. Oli/tela.

Quasi bé per tot arreu, però sobretot entre les pàgines dels llibres que llegeixo, hi tinc anotacions fetes en un paper (no m’agrada embrutar les pàgines del llibre), de frases, fins i tot pàgines senceres, o paraules de l’autor i moltes vegades hi afegeixo el que en aquell moment em ve al cap, ja sigui per arrodonir-ho, emfasitzar-ho o, per què no? portar la contraria. Al cap del temps, quan torno al llibres, ja sigui per una relectura o perquè hi busco quelcom en concret, hi trobo a més a més les paraules o frases que un temps enllà em van sobtar o agradar o emocionar.

D’Albert Camus, en porto avui una que com és natural podem transliterar-la al món de l’art: Aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes.

Bons Nadals

Enguany, per felicitar-vos les festes han sorgit dubtes i els he tingut alhora de triar de la terna que més m'agradava: el belen napolità que als peus d'un arbre monumental, tot guarnit d’angels amb vestits de seda, és instal·lat davant del reixat del cor de la catedral de Valladolid del Metropolitan de Nova York, o potser el belen de Salzillo que està al museu de Múrcia. Finalment he triat una filmació del Museu d'Escultura de Valladolid. Es tracta del seu magnífic belen napolità, un dels més complets, que espero vos agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=n4Au_CSZXkg&feature=related

L'important no és quan

Apunt del natural, llapis comté/paper.

Juan Ramón Jiménez, a qui li agradava corregir i reescriure quasi bé tot el que escrivia deia que per què si es corregeix l’obra present i es corregirà la que encara no està escrita, no es pugui fer el mateix amb la passada.

Al pintor, per exemple –continua dient-, li és més difícil corregir, perquè la matèria pictòrica es torna vella en si, s’eixuga; però el músic i el poeta poden intentar-ho sempre amb la seva matèria substancial o essencial eternament nova. El poeta continua insistint: quin inconvenient hi ha en que un pianista, un lector de poesia, un director d’orquestra, un actor, qualsevol intèrpret, millori una interpretació de joventut, sigui, el que anomena, un intèrpret successiu?. Llavors, per què ha de ser menys l’autor que l’intèrpret?.

Per acabar diu que l’important no és, senyors filòlegs, que tal poema hagi estat escrit en tal època ni en segons quines circumstàncies; perquè l’art no és història sinó que el poema romangui de la millor forma possible, ja que els anys, les maneres i les condicions del poeta no són res en relació amb la possible duració de la seva formosa obra i la seva legenda.

JRJ, que va pintar durant la seva joventut i sempre va cuidar, amb autèntica obsessió, el disseny dels llibres que publicava fins l’últim detall de la impressió, potser no va entendre que els pintors corregim sempre... la propera obra.

Privilegi de pocs

Tivissa, detall. Oli/tela.

Andrés Trapiello, escriptor a qui admiro, quan la premsa i les televisions van anunciar que s’havia descobert un altre possible quadre de Velázquez va dir, en una de les seves acurades observacions, que no calia tanta parafernàlia per saber si un quadre era o no del mestre. Per l’escriptor, saber si un velázquez és o no verdader, només cal fer unes quantes passes enrere, haver vist cinquanta velázquez i comparar: saltaria a la vista. Saber que no és fals un dalí, és privilegi que no té ni Dalí. Qui diu Dalí, pot dir l’obra de qualsevol artista d’una centúria ençà.

I no es va equivocar gaire, per no dir gens ni mica i que cadascú s’ho prengui per on vulgui.

El pare fa 90 anys

El pare bufant les espelmes del pastís.

Avui el pare cumpleix 90 anys. Com no, després de dinar li hem fet bufar les espelmes colocades damunt d'una sopa de la reina. Tot el dia que truquen familiars i amics per felicitar-lo. Visites que ja van començar ahir i regals inesperats, que són els millors. Com que gaudeix de bona salut ens ha fet saber que espera arribar als cent.

Què és ser antiquat ?

Real Academia de San Fernando, Madrid. Al fons, La Tirana de Goya.

Avui, dos alumnes parlaven d’un altre i deien que és un antiquat. M’ha fet gràcia sentir-los. Per ells un any és un període de temps llarguíssim i tota persona fora del seu cercle d’amistats ja és gran, o vella o antiga i a la seva edat, ser modern, estar al dia, és quelcom que els obsessiona i curiosament no ho relacionen tant amb el món de les idees, per ells un concepte encara massa abstracte, sinó al món físic, en gran manera l’estètica. Com a professor seu, m’agradaria que aquest període d’aprenentatge els fes entendre que la estètica és, sense cap mena de dubte, el resultat d’una ètica.

És ben curiós que el concepte d’antiquat que tenen els adolescents (persones en edat de formar-se), no difereixi gaire o sigui quasi el mateix que regeix en el món de l’art. Els qui estan militant en aquest món de la modernitat abominen dels qui practiquen una altra opció i no dubten de titllar-los (en el millor dels casos), apart de passats de moda, d’acadèmics quan no de dogmàtics. De fet, aquestes paraules han perdut tot el seu valor semàntic primigeni per adoptar-ne un altre totalment pejoratiu que no és altra cosa que un insult... amb ínfules culturals. És clar que se’ls podria contestar, parafrasejant Chesterton, que un està orgullós d’estar lligat a dogmes antiquats perquè només els dogmes que són raonables poden viure el suficient perquè part de les futures generacions els assenyalin com antiquats.

Sense que els afectin el pas del segles, que això si que són un grapat d’anys, com dirien els alumnes.

Suggerir la realitat

Autorretrat, detall; oli/tela.

Si hagués d’explicar en poques paraules què és pintar, segurament empraria, personalitzant-la, una cita d’E. Grombrich: "de fet -diu l’historiador-, el verdader miracle del llenguatge de l’art no és que permeti a l’artista de crear la il·lusió de la realitat. Sinó que és a les mans d’un gran mestre que la imatge es torni transparent i que ensenyant-nos a veure el nou món visible, ens dóna la il·lusió de veure els reialmes invisibles de la ment. Això sí, si sabem com emprar els nostres ulls, la nostra mirada. És a dir, la mirada física si l’hem educat, sensibilitzat, ens obrirà la mirada... interior.

Gombrich continua dient que l’artista no pot copiar la gespa il·luminada pel sol però sí que pot suggerir-la. I és aquí on podem arribar a afirmar la grandesa de l’artista, no per la seva tècnica (que ha de tenir-la) sinó en el poder de... convicció. Perquè al cap i a la fi, què és l’Art sinó una qüestió de fe.

Gombrich ens ho confirma en una de les seves cites més celebrades: "l’Art no existeix, només existeixen els artistes".

El gest harpocràtic

Harpocrates, Musei Capitolini. Roma

Aquests darrers dies he hagut d’anar unes quantes vegades a l’hospital, quan no a la clínica i mentre esperava pacientment el meu torn no feia altra cosa que mirar ja fos a la gent o als diferents cartells i escrits que adornen les parets d’aquests edificis.

Em crida l’atenció veure, encara, cartells que conviden a no fumar però aquets cop n’hi he trobat un de nou: el que convida a guardar silenci. Es tracta de diferents models on en un primer pla hi ha una persona que amb l’index a la boca convida a callar. Sota la imatge un text redunda: El silenci també és salut.

Mirant aquests cartells i durant totes les estones d’espera no he pogut per menys que recordar l’anomenat, en el món de l’art, signum harpocraticum i que tan ben explicat està en un llibre publicat per l’editorial Siruela: El gesto en el arte d’André Chastel.

Segurament, gràcies a un cartell (per cert sense cap gràcia artística), l’espera se’m feia més curta perquè l’imaginació és imparable i ja em veia a la Villa Adriana, on hi havia instal•lat una escultura del déu Harpocrátes, versió grega de l'Horus egipci, que amb el seu dit ens convidava a passejar pels jardins, com si fóssim al paradís, en silenci, perquè ja en aquells temps el silenci comportava estar més prop dels déus... i d’un mateix.

Venècia: notes i lectures

Góndoles, oli/tela.

Dintre de les moltes dèries que un pugui tindre, n’hi han que, de tan enquistades, s’han diguem-ne... naturalitzat i ja formen part de l’anomenat caràcter personal i que sabent-les portar, fins i tot, ens poden adornar i ens poden fer creure que sense elles no seríem el que som (anant a pitjor, per suposat).

D’aquestes dèries, i se’m va desenvolupar tardana, n’hi ha una que, tot i estar dintre d’una altra dèria: Itàlia, té una autonomia especial: Venècia.

M’agrada llegir qualsevol cosa que en faci referència i els prestatges de la llibreria estan plens de libres de tota mena, també guies turístiques, sobre la “admiradissima”.

Tants dies de llit i repòs (hauria de dir immobilitat) donen temps per a molt, inclús per maleir però l’he dedicat a la lectura de coses oblidades i d’altres que se m’havien ennuegat. També m’està servint per llegir novetats i entre elles n’hi ha dues dedicades a la "favorita".

Es tracta de la Història de Venecia i Venecia en el siglo XIX de l’historiador anglès John Julius Norwich editats per l’editorial Almed, de Granada. Llegir aquestes dues peces m’ha portat, lògicament a altres autors i altres temes, així que no m’ha tocat altre remei que instal·lar-me prop dels prestatges i anar posant i traient, com en una mena de lectura a peu de pàgina que m’ha fet repassar una colla de títols i autors que sense tenir oblidats si que tenia una mica....deixats i aquests dies, estic descobrint un munt de coses que quant els vaig llegir no em van cridar tant l’atenció. Com es natural, també he trobat a cada llibre ja llegit, la corresponent fulla plena de notes sobre coses que volia remarcar. Rellegides, ara, algunes m’han semblat curioses, altres ni he entès perquè les vaig anotar. Algunes notes són idees sorgides de la lectura i d’altres són paraules soltes que anotava per buscar-les al diccionari.

Tot, al cap i a la fi, apunts que em serveixen, el dia menys esperat, per trobar una resposta que ens satisfaci les moltes preguntes.

Editorial Almed. Granada.
http://www.almed.net/

Federico García Lorca

Retall del Diario Español de Tarragona. 8 de juliol de 1977.

Entre les lectures que he fet aquests dies “postrado en el lecho del dolor” ha estat el darrer llibre (darrer fins avui) de Ian Gibson sobre Lorca, of course!, Qué dir d’algú que ha fet de la biografia del poeta el seu modus vivendi. Hi ha pàgines i pàgines del llibre que són “cortar i pegar” de tots els anteriors i repetint sempre el mateix i sinó espicossant de tots els altres autors que han publicat ja sigui articles, assajos, llibres o tesines sobre el poeta. Possiblement, ja no queda gran cosa que dir o escriure a no ser que es descobreixin noves cartes, escrits inèdits o documents que algú pugui tindre i no es donin a conèixer per aquesta falsa moral que encara se'n fa ús. I  sinó sempre ens quedaran els coneguts, familiars i nebots i demés parentela, hereters al cap i a la fi, que es creuen amb dret a tot. Són els seus vicaris aquí a la terra vivint dels redits de la fama de l’oncle.

A principis dels anys setanta, el grup de teatre que teníem al poble, varem voler representar Yerma i com era natural en ple franquisme s’havia de demanar permís per tot al Gobierno Civil. El que va ser curiós va ser comprovar que la censura per fer l’obra no venia de governació sinó de la família. Finalment, la varem poder representar a l’estiu de 1977.

PS. Per treure’m el mal gust de Gibson m’he rellegit Lorca, poeta maldito de Paco Umbral. Ah, i les castellanades són en homenatge a l’hispanista.

Els Elements d'Euclides. Oliver Byrne

Portada del llibre de Oliver Byrne. 

Qui ens dediquem a l’ensenyament del dibuix no ens cansem d’escoltar, cada cop que comença el curs, que el dibuix tècnic, apart de difícil és avorrit, per això solem emprar el color perquè entenguin, sense gaire dificultat i quasi bé com un joc, la complexitat de la matèria i intentar que a la llarga l’acceptin com un exercici mental, és a dir una manera de pensar, de fer fluir idees, de despertar l’esperit.

Amb aquesta idea, fa temps, em vaig regalar un llibre que els crítics o els resenyadors van qualificar de rar. Pobres, a quin punt han arribat per catalogar de rara una joia de la naturalitat, una manera de presentar al ulls de profans, de la manera més entenedora possible, la complexitat de la geometria euclidiana; el seny posat al servei de la pedagogia.

Del llibre, en edició facsímil de la primera edició de 1847, n’és autor Oliver Byrne, enginyer anglès al servei de sa Majestat que va treballar de topògraf a les Faulkand (Malvines) quan la colonització, i està editat per Tachen.

Els crítics, no paren de nombrar als constructivistes russos, a les avantguardes. Relacionen l’autor amb un Mondrian avant la lettre, que ja són ganes (així, és clar, el mèrit és de Mondrian), amb Malevitch. Alguns diuen que els dibuixos són tant bonics com els de Klee. Continuant amb aquest deliri artístic fins arribar a Derain i tots els expressionistes alemanys, sembla que li vulguin llevar mèrit a un home que, sense ser artista, tenia sensibilitat i sobretot coneixements i unes ganes enormes -d’això en podríem dir generositat- de fer arribar aquests coneixements a tothom en unes èpoques en que estudiar només estava a l’abast d’uns privilegiats.

Benet Espuny, per sempre

José Benet Espuny, pintor. 1r d'agost 1920-13 de novembre 2010.

Avui per la tarda ha mort Benet Espuny, tranquil·lament i fonent-se com la llum d’un llantiol que es queda sense oli. Aprimant-se com feia amb la seva pinzellada per aconseguir el to que perseguia. Sense por, segur com el seu traç, perquè tenia molt clar que la vida, com l’art, també s’alimenta de la mort. En silenci, perquè qui ha viscut tota una vida escoltant, no sol ser gaire amic de cridòries. Amb plena consciència i acomiadant-se i sense perdre el seu tan personal sentit de l’humor.

Crec que també ha mort content, perquè en aquest darrer viatge ja no li calen estris ni atuells i Caront, segurament, com els barquers de l’Ebre quan pintava aquestes terres, no li cobrarà peatge a qui ha estat tan generós en vida i el portarà a la riba on, desitjo de tot cor, tot sigui transparència.

José Milicua en el record

José Milicua a la Fundació Godia. Foto escanejada de La Vanguardia.

Aquests dies que estic de baixa, sense poder-me moure, els aprofito per llegir alguns llibres que tenia una mica entravessats, però que calia llegir-los. La lectura dels diaris també és un bon entreteniment.

La Vanguardia del proppassat dimarts duia la notícia que la Fundació Godia inaugurava una exposició, comissariada per José Milicua, amb obres de Goya, Tièpolo i Giordano, totes pertanyents a col•leccions privades.

Vaig tindre Milicua de professor a Belles Arts i em va tutoritzar un treball sobre el kitch en unes èpoques en que trobar quelcom editat en català o castellà referent al tema era pràcticament un miracle, per no dir impossible. Umberto Eco (Apocalípticos e integrados) i en gran manera Gillo Dorfles (Il kitsch antologia  del cattivo gusto), juntament amb Herman Broch i Ludwig Giesz van ser els llibres de referència fins que un viatge amb una beca de la Diputació a Nova York em va permetre trobar més material. Com no recordar també a Santos Torroella, tots dos, cadascú amb el seu mestratge, fent-nos descobrir Kenneth Clark, Dora Valier, Panofsky, Rewald, Goldingen en una col•lecció del Livre de poche que compràvem a la llibreria Francesa.

De Milicua recordo la seva corpulent bonhomia, el seu ull clínic, les frases brillants, sentit de l’humor, generositat i aquella mena de parsimònia...activa i com no! les sortides per aquella Barcelona, ja fos per visitar exposicions o anar al Jazz Colón per cloure una vetllada.

Serveixi aquest post com mostra de record i agraïment.

L'art i la taumatúrgia

San Bruno de Manuel Pereira, Real Academia de San Fernando.

Tàpies, l’artista, té una, diguem-ne, fixació amb poder utilitzar els seus quadres amb efectes taumatúrgics. Pràcticament en totes les seves darreres entrevistes o escrits expressa aquest desig. L’home, ja no en té prou ara amb ser artista, ara desitja convertir-se amb sanador o curandero. Possiblement, tractant-se de qui és, el que li agradaria és fer miracles. Gaudí, en un altre àmbit, diuen que ja en fa i es prepara la seva beatificació.

A la seva fundació hi està exposant una retrospectiva Anna Maria Maiolino i en una entrevista a La contra de La Vanguardia del dissabte passat signada per l'admirat Lluís Amiguet (recordo al seu pare, periodista i crític d’art, persona admirable i generosa) he llegit amb titulars: El arte es curación o decoración. I a partir d’aquí l’entrevistada segueix en una mena de limbe místic-artístic que la fa mereixedora de ser nomenada oficianta en aquesta classe d’església laica on Tàpies exerceix de xaman, mentre espera la seva canonització.

L'estil ens perd

Retrat de Lidia, oli/tela.

Desgraciadament, la majoria de vegades, l'afanyosa recerca de l’estil impedeix a molts ser…pintors, que al cap i a la fi és el que compta.

La capacitat d'emocionar-nos

Apunt de paisatge, oli/tela.

Llegint unes crítiques d’art, d’aquestes que els diaris publiquen de quan en quan, m’ha vingut al cap unes reflexions de Gombrich sobre la retòrica amprada pels crítics i els historiadors de l’art. Una mena d' horror vacui lingüístic, perquè ens entenguem gràficament.

Sempre que llegeixo aquests escrits, quasi bé tots amb aires assagístics, acabo dubtant de la meva comprensió lectora i intueixo un celestinatge on l’intermediari vol acabar substituint al protagonista; tot això acompanyat d’un llenguatge als antípodes del que és l’art, o sigui la realitat. És clar que quan un ha d’ajudar-se de la hipèrbole, la redundància i l’èmfasi és perquè vol donar sentit allò que no en té i llavors com en una mena d’encanteri t’estan oferint un succedani, una alternativa, vàlida potser, però sense vàlua, de la realitat. Aquests intermediaris, amb trona mediàtica, estan emmetzinant la nostra percepció i per tant la capacitat d’emocionar-nos que al cap i a la fi, és la resposta, personal i íntima, davant de qualsevol manifestació artística.

De la gratitud als mestres

La taula, oli/tela.

Un, sempre ha defensat l’escola, és a dir tenir mestres, cosa que les avantguardes i la modernitat sempre han criticat enaltint en canvi el que anomenen ser autodidacte. Qui em coneixen, ja saben el que penso dels autoproclamats així.

Les escoles, els mestres, ens ajuden a superar-nos, a saber resoldre problemes que possiblement sols no ho faríem mai, i de fer-ho segurament no assoliríem la fita adequada. El mestratge ens ensenya a caminar, no el camí: aquest és sense cap mena de dubte una opció personal. De la mateixa manera que dels professors podem agafar la forma, mai el fons. El fons, és quelcom personal, únic i intransferible que si algun cop degut al seu mestratge hi aconseguim entrar-hi ens servirà per començar a descobrir el nostre, a identificar-lo, a conèixer-lo. Aquí rau la gratitud deguda als mestres.

Hores venecianes

Albada a Venècia, aquarel·la/paper.

Henry James, va recollir en un llibre, Italian Hours, la seva passió per Italia. Aquests dies he llegit una edició que titulada El amante de Italia, n’és un recull, una tria.

Al llegir-lo en un altre idioma, lògicament, sembla un llibre diferent encara que la memòria, cada cop més minsa, també ajuda a que ho sembli. La lectura m’ha portat a recordar unes quantes sensacions que semblen comunes a qui visita la ciutat i que, per suposat, no en vaig ser aliè.

Diu l’escriptor que Venècia no és lloc que afavoreixi a la concentració i que li costava asseure’s per escriure. Què no dir d’un pintor? Com agafar els pinzells i copsar la primera llum de l’albada amb un plugim que no feia altra cosa que nacrar la llacuna?.

Maneres de pintar

La parra verge, detall. Oli/tela.

Després de tots els anys que porto pintant he arribat a una conclusió, que possiblement no és important però crec que té que veure amb la manera que pinto: la memòria. Visitant museus i exposicions he comprovat que també afecta a altres pintors i ja se sap que mal de molts -en aquests cas uns quans-... consol de tontos.

Quan pinto, sóc desmemoriat; això vol dir que quan em poso a pintar no sé mai com me’n sortiré. Que no recordo mai com he pintar el quadre anterior i encara que un està sempre pintant els mateixos temes, al començar un quadre estic en blanc, com la tela.

Hi ha pintors metòdics, n’hi ha mecànics. Alguns són imaginatius, altres operaris, d’altres gestuals... i així fins acabar els adjectius.

N'hi han -es poden comptar ambs els dits d'una mà- que pinten, com diuen els castizos, a la buena de Dios.

En record de Santos Torroella

Retrat del pare, llapis/paper.

Va ser pels 80 que li vaig dedicar aquest sonet a Santos Torroella i que vaig incloure en un catàleg juntament amb altres. Avui, aniversari de la mort d'en Santos, el penjo al blog juntament amb un dibuix que va fer-li al pare durant una de les seves estades aquí a Aldover.

No és solament el roig de la tardor
ni el lila libidinós ni cap dels verds,
tampoc no és el potent taronja encés
ni el tímid blau que ho dominarà tot.

No és la feina oblidada en un racó
que, dia rera dia, inútilment es perd
ni l'afany equivocadament entés
de pintar per la propera exposició.

Qué és el que m'empeny a pintar doncs?
si els colors a la paleta creia adormits.
Per què aquest capvespre agafo els pinzells?

El vent, avui, per la finestra entra dolç
i sento suau formigó besant-me els dits.
És la seva veu que em diu: pinta Manel!.

Walter Benjamin i Rafael Santos Torroella

Platja lo Baconé, l'Ampolla. Aquarel·la/paper.

Aquesta nit es cumpleixen 70 anys de la mort de Walter Benjamin i el dia 29 en farà 8 de la mort de Rafael Santos Torroella. Tots dos estan enterrats a Port-Bou on Benjamin hi va morir i Santos Torroella hi va néixer. Avui, he buscat el llibre de poemes de Santos Torroella on hi ha el poema dedicat a Benjamin i l'he llegit recordant tantes tardes de lectures i xerrades. He tornat a escoltar veu de Santos Torroella, inconfusible, recitant el poema...

Caminante,
si en el otoño te acercas 
a estos parajes del llano, y junto al cementerio
de Garriguella acudes,
sin temor ni recelo
sus límites traspasa: no es un cementerio
como los otros.

Poc a poc la seva veu anava enfosquint-se, emocionada, per acabar quasi bé en un sospir...

Su hijo, Rafael,
también de Garriguella, mi padrino,
hizo poner, y respetar, estas piedras.
Él duerme, sin embargo, en Port-Bou,
junto al mar, donde Walter
Benjamin lo acompaña.

Alli me esperan todos: yo creo, como ellos,
en algo más allá de las palabras.

I els seus ulls humids somreien plàcidament.

Noa Noa de Paul Gauguin

Noa Noa, Viatge de Tahití.

Acabo de llegir el quadern del viatge a Tahití que Gauguin va escriure i il•lustrar amb aquarel•les, dibuixos i xilografies. El llibre té l’encant de les coses úniques i l’edició, cuidada, està feta per un corferit per l’art. El resultat és una llepolia. Si a més hi afegim que me l’ha regalat una ex-alumna de l’institut, podreu entendre el plaer que he sentit llegint-lo i mirant i remirant les il•lustracions.

Gauguin, que va marxar de la civilització, amb aquest llibre va voler deixar constància i fer saber a la metròpoli el que pensava i sentia en una mena de testament artístic, de ideari pòstum.

"L’art no reprodueix el que és visible, ho fa visible" és un dels seus aforismes més coneguts que juntament amb "tanco els meus ulls per veure-hi", ens porta a la poesia de Foix "és quan dormo que hi veig clar..."

Temps de tardor

Els Amarilis nans cada any floreixen entrant la tardor.

Aquests dies de pluja han reanimat el paisatge. Els colors rentats llueixen i fins hi tot alguns indrets que estaven agostats s’han il·luminat. Un dels racons que més s’embelleix quan fa aquests temps humit i cobert és la zona dels pins on la pinassa agafa colors corífers, de cuiro brunyit, enllustrat; de terrissa casolana que ja només tenim en el record; colors càlids de terracota i evocacions llunyanes de pintures pompeianes.

Del jardí, com sempre en aquestes èpoques, porto l’alegria de l’amarylis nan que cada any m'anuncia que la tardor ja està arribant i que enguany ha incrementat la seva floridissa.

Les oscil·lacions del gust

Barques, oli/tela.

El món de l’art, com totes les grans famílies, empara diferents sensibilitats o millor dit el formen diferents capelletes i grups. Alguns d’ells refermats pels historiadors de l’art que amb la seva dèria de posar-ho tot ben compartimentat no fan altra cosa que inventariar tal com ho faria un bibliotecari, tot i que al bibliotecari, conscient de la seva tasca, no se li acut criticar, jutjar ni calibrar als autors dels llibres.

Les escoles, els ismes i els estils són les pautes que solen seguir per catalogar-ho tot. De quan en quan es troben amb algú que tot i formar part d’una època determinada no encaixa en cap isme, escola, estil o grupuscle. Aquest autor, serà doncs col•locat en un lloc paregut als llimbs (per alguns serà un purgatori) on hi romandrà fins que algú el descobreixi degut o gràcies (mai se sap) al canvi de modes i gustos (que el gust és oscil•lant ja ens ho advertia Gillo Dorfles) i ens el presenti com quelcom únic.

Un must, per entendre’ns.

Què ens porta a agafar els pinzells?

Racó de l'estudi amb un oli/tela.

La primera condició per ser orador és una certa garantia de que un serà escoltat. Aquesta va ser una de les moltes frases enlluernadores i no exempta de malícia que l’ínclit Eugeni D’Ors solia emprar per donar-se sabó. Volent fer un paral•lelisme amb la pintura, quina condició necessitaria doncs un pintor per posar-se a pintar? La garantia de que serà admirat? Que se’l cobejarà? Que serà èxit de vendes?. A un li sembla que perquè un pintor agafi els pinzells la única condició que necessita és ser pintor. La resta ja ni li importa.

Sobre l'originalitat

En record dels teus ulls, detall.Oli/tela.

Crec que des que vaig entrar a Belles Arts, és a dir quan vaig decidir que volia pintar i volia tenir escola (un, només pot ser autodidacte amb mestres), no em porto gaire bé (el pas dels anys han fet que ja no em porti de cap manera) amb el que ja era el leit motiv de tot aspirant a artista: l’originalitat. La voluntat de ser originals, de voler ser diferents, de fer quelcom nou de la majoria d’alumnes de la Facultat, absurdament animada i quan no exigida per certs professors, va fer que alguns altres no entenguéssim aquesta dèria i molt menys el seu mestratge.

Sortosament, sempre hi ha una llum que en lloc d’enlluernar-nos ens il·lumina, uns quans professors ens van ajudar a refermar-nos en la idea de que l’originalitat és una altra cosa, que no es tracta de fer quelcom diferent sinó de saber trobar l’origen. De ser un mateix, de ser autèntics. I per suposat, saber plasmar-ho i transmetre-ho.

La fidelitat rau en un mateix

Platja de l'Ampolla, oli/tela.

La gent, quan parla de fidelitat sempre dóna entendre que aquesta està vinculada a una altra persona; en segons quins àmbits, ja siguin socials, polítics o religiosos, va lligada a l’obediència, al pensament únic, a l’acatament o a la ceguesa conreada. Possiblement, tinguin raó entenent-la així tot i que ometen, al meu parer, que la fidelitat rau en un mateix sinó és... submissió.

Arco del paraíso. José Luís García Martín

La Salute, oli/tela.

Ahir vaig acabar de llegir el llibre Arco del paraíso de José Luís García Martín (Pre-textos). En ell aquest poeta-crític-professor-escriptor de la mà d’altres escriptors, fent literatura de la literatura, ens embarca en un viatge personalíssim, i sobretot íntim, per la ciutat més literaturitzada: Venècia. I ens la mostra totalment nua de literatura, és a dir... viva i per damunt de tot...pictòrica.

Aquests són els seus dos blogs: Café Arcadia i Crisis de papel. Un vos portarà a l'altre.

http://cafearcadia.blogspot.com/  

Ghirlandaio, al Thyssen

Al museu de la Tita, descansant.

Continuant amb l’anada a Madrid vaig visitar l’exposició que hi ha muntada al Thyssen a major glòria del quadre que tenen de Ghirlandaio i que subtitulen, ostentosament, y el Renacimiento en Florencia.

El retrat de Giovanna degli Albizzi Tornabuoni, és una peça icona de la col·lecció del museu i tota l’exposició gira al seu voltant. L’obra que es mostra no arriba a emocionar. Al final de l’exposició hi ha tot un estudi tècnic sobre l'obra (també hi és al web del museu) on expliquen, entre altres coses, la composició del retrat basant-se en l’aplicació de la secció àuria... però amb plantejaments erronis.

Una exposició que no hauria calgut fer-la sinó fos estiu, és a dir... de consum turístic, amb entrada, com sempre cara i piles de catàlegs sense vendre que hauran de reciclar.

De les (re)lectures d'estiu

Autoretrat nocturn reflectit al vidre de la porta. Oli/tela.

L’estiu, amb els seus dies llargs i les vacances, sol ser propici per fer llargues lectures (sobre tot relectures). Entre aquestes lectures Cónsules de Sodoma, iniciada l'AVE de tornada de Madrid i acabada durant les plàcides hores d’una migdiada, que no és altra cosa que un recull d’entrevistes fetes fa més de quaranta anys a qui eren les “vaques sagrades” de la literatura americana: John Giorno, Christopher Isherwood, Allen Ginsberg, William Bourroughs, Tennessee Williams i Gore Vidal amb Roger Peyrefitte i Jean Genet de la francesa; tots ells homosexuals, diguem-ne militants. A la contraportada del llibre es pot llegir això: Aquesta antologia, brillantment titulada... per Jaime Gil de Biedma, reuneix una acuradíssima i ja mítica selecció d'entrevistes publicades entre 1973-78 per la revista californiana Gay Sunshine. Per les seves pàgines desfilen les afirmacions i les confessions d'una notable galeria d'autors i artistes que desenvoluparen un paper decisiu en els grans moviments socials dels anys seixanta i setanta. Acaba dient: mai, sense cap mena de dubte, homes tan cèlebres han parlat amb tanta llibertat i sinceritat de la seva vida i obra. 
De Gore Vidal he anotat el seu parer referint-se al declivi de les arts: les destrueixen des de dintre els mateixos que les practiquen. Música feta de silencis; fotos mal fetes que es posen dintre d’una capsa; escultures que canten; escriptura intercalada amb paraules elegides a l’atzar. aquesta és l’orientació actual de las arts.

Un, pensa, què deu opinar ara aquest senyor de les arts si en aquella època, quan ell era amb el seu grupet d’amics escandalitzadors (Andy Warhol inclòs) un dels dictadors artístics de Nova York, ja en pensava això?.

Velázquez al Prado

La rama de baladre.

Quan vaig al Prado sembla que vagi de visita ja que solc anar a les sales de sempre a admirar els mateixos quadres. Als altres quadres, els dedico una ullada que alguns dies es converteix, per un motiu o altre, en una contemplació. Hi ha vegades que es produeix un descobriment, d’altres una confirmació.

El Prado, és un museu... difícil. Dic difícil en el sentit que no es pot entrar a visitar-lo per distreure’ns, per fer cultura com es pot fer, sense que això comporti menyspreu, en altres museus. La majoria de museus del món solen tenir peces mestres, no gaires, que al estar barrejades amb altres pintures, sobresurten i serveixen d’esquer, animant a l’espectador a continuar la seva visita sense... fatigar-lo mentre que al Prado això no passa. El museu atresora tantes obres mestres, i de tants mestres, que no ens permet ni un moment de descans. És clar que sobresurten Las meninas, però és que estem parlant de quelcom únic.

Les col•leccions de pintura del Prado difereixen de les dels altres museus en que no hi ha mitjanies, es miri on es miri i això fa que sigui un museu feixuc; feixuc i extraordinari.

Aquesta vegada tenia ganes de veure com estava la nova disposició per admirar Velázquez, sobretot la rotonda; com havien penjat els quadres ja que al web del museu explicaven les pautes seguides per mostrar d’una manera més entenedora la seva obra. Em va decebre la rotonda amb els quadres dels reis a cavall (no és el seu lloc), uns retrats de no se sap qui amb els reis pregant... com vaig trobar a faltar tota la cort de bufons, sobretot El niño de Vallecas, acompanyant Las meninas (Maribárbola i Nicolasito s’enyoren) que donaven un aire distès, com de pati de col·legi, ara, en canvi, la sala ha adquirit una solemnitat aliena a Las meninas i a Velázquez. La rendición de Breda, està forà de lloc a la nau central que li trenca el recorregut. La resta de sales, per temes, són molt agradables de visitar sobretot Las hilanderas.

Continuo pensant que Las meninas estan penjades massa altes, la seva perspectiva necessita un altre punt de vista més... natural per part de l’espectador.

Turner al Prado

Museu del Prado, Madrid. Exposició de Turner.

El Prado té una exposició dedicada a Turner. He anat a veure-la, tot i que ja sabia que podia trobar. Darrerament, les exposicions les presenten de manera didàctica, amb un fil conductor i moltes, massa vegades, aquest fil està ple de nusos que dificulten la lectura i descobreixen interessos museístics... espuris.

Turner, entra dins el grup de pintors que sense ser únics m’agrada. La seva pintura sempre està vorejant... l’aprenentatge; mai se’l veu segur ni contundent a no ser que treballi en obra petita que és on mostra tota la seva personalitat i... grandesa. Crec que el millor d’aquest pintor anglès són les seves aquarel·les, guaixos i tintes, fets sense por i seguint només els seus impuls del moment, del natural i sense pensar que estava fent una obra... definitiva i que per tant no seria jutjada. El seu problema va ser voler fer obra acabada i al gust del seu temps.

L’oli, no és el seu medi, no hi està còmode, se li resisteix tot i així els seus temes... onírics, atmosfèrics són els més aconseguits ja que tenen una desimboltura, una gestualitat i un empastament quasi bé abstracte (em recorda a Goya i les seves pintures negres). Sense cap mena de dubte Turner va ser un pintor abstracte, amb un gran domini de la taca que supleix la feblesa del seu dibuix.

La majoria dels quadres són temes... interpretats (quasi bé copiats) seguint el model dels mestres en una línia molt d’aprenentatge, d'estudi, que fa que la mostra acabi en una mena de joc, una mica pàrvul, de comparacions.

L’exposició és agradable de veure, sobretot a primera hora per evitar les aglomeracions, però un cop vista un té la sensació de que passat el temps, no en recordaré res, tret d'un Canaletto de la col·lecció de Joan Abelló (d’altra manera impossible de veure) i un quadre enfarinat (no devia ser el seu dia ni el dels experts al triar-lo), del més gran pintor anglès: Constable.

El hilo de seda, Aliocha Coll

Del natural, llapis sépia/cartró.

Aliocha Coll en el seu llibre El hilo de seda, que tot i ser una novel·la no deixa de ser un assaig sobre el món de l’art, posa en boca dels seus protagonistes, quatre amics, i durant vuit vetllades diferents, reflexions, marcadament oníriques, sobre el dibuix, pintura, música, poesia, teatre, escultura i arquitectura. Entre els apunts que tinc he triat aquests dos.

"Como la escultura ningún arte es capaz de animar un objeto, su opacidad, y esos límites que son los suyos son también los de las otras artes por reciprocidad. ¿Quién, si no el escultor, puede hacer que una piedra tenga más vida que un mortal, que el pensamiento se aloje en el trozo de madera y que el bloque mineral sea un sujeto? El surtimiento de la interioridad expresiva de los cuerpos, ésa es la virtud de la escultura. Si animar lo inanimado es creación, entonces como el escultor ningún artista se acompaña y da tanta compañía con sus obras".

"En la obra de arte, la expresión tiene prelación sobre la comunicación, en el sentido de que no es ésta el criterio que permite juzgar la calidad artística de la obra aparecida, antes bien, la obra comunica por añadidura si el artista ha conseguido dar forma a la síntesis metáfisica, y sólo entonces... Esto explica el frecuente conflicto entre moda y arte y el hecho de que tantas obras de arte comuniquen a partir de generaciones futuras".

Dialogar amb la natura

Pintant a l'Ampolla.

Com que aquests darrers dies no he fet altra cosa que pintar a "plain air" (com deien els impressionistes), no puc passar per alt el que això representa per mi. No és, com possiblement tothom cregui, intentar copiar, més o menys amb gràcia i encert el bocí de paisatge que ens ha atrapat l’atenció, ens ha agradat o simplement... hem considerat pictòric.

Posar-se davant un paisatge amb tot els estris no és ni més ni menys que buscar...companyia i iniciar un diàleg amb un racó de natura que intuïm comparteix la nostra manera de ser.

Miguel Espinosa

Ram d'amarylis (crinum moorei) del jardí de casa.

Segurament, perquè he llegit el llibre Mi padre de Juan Espinosa, de l’editorial Comares, he recordat els llibres del qui fou el seu pare: Miguel Espinosa, un escriptor murcià, inclassificable i com a tal únic i autèntic. Recordo com em va agradar Reflexiones sobre Norteámerica, que no és un assaig ni un llibre d’història però... que és quelcom més. Després, Escuela de mandarines i Tríbada però sobre tot Asklepios... límpid, transparent i colpidor.

Aquesta, és una de les moltes reflexions que d’Espinosa tinc anotades entre les pàgines dels seus llibres: Tot bon escriptor (ampliem-ho a tot bon artista) ha de ser aïllat, ja que tota obra d’art és un esdeveniment; i dic aïllat en el sentit que ha d’operar com únic, ignorant dels seus contemporanis.

El fons i la forma

La Salute, aquarel·la/paper.

Amb els mestres ens sol passar una cosa curiosa i que a la llarga ens porta, cada cop més, a aquesta mena de tot si val tan buit i artificiós en que s’ha convertit qualsevol manifestació artística en aquests darrers anys (quasi bé un segle ja). Dels mestres, ens atrau la forma, la manera i com que aquesta és tan poderosa ens impedeix (desgraciadament, massa sovint) arribar al fons que, al cap i a la fi, és on hauríem d’arribar per poder-lo entendre, aprendre. Només després, com en un camí iniciàtic, sabrem com intentar ser un mateix.

Només quan arribem al fons podem començar amb la forma.

De voler agradar a tothom

Figues de moro, aquarel·la/paper.

Aquest món de l’art és una mena de trampa, perillosa, pels artistes que no busquen altra cosa que voler agradar amb les seves obres. Aquesta frase no és altra cosa que una transliteració d’una màxima del filòsof Epictet, seguidor de les teories estoiques, i que hauríem de tenir sempre en compte.

Voler agradar a tothom amb les nostres obres no fa altra cosa que alimentar la nostra vanitat i arruïnar el criteri (fins a tal punt que fem cas de l’opinió de gent que... no en tenen), i converteix les possibles creacions amb... manufactures.

La bellesa és perenne

Amazona, oli/tela.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa. Així acabava el post anterior. Crec que hauria d’explicar-ho perquè sinó només seria una frase, una sentencia més o menys afortunada (com tantes altres) però... buida.

La bellesa tot i manifestar-se externament no és superficial i això fa que no se la percebi a la primera ullada ni a corre-cuita i la que equivocadament creiem descobrir així, acaba embafant-nos i decebent-nos demostrant, per tant, que el que havíem descobert no era altra cosa que un enlluernament i els enlluernaments són fugaços, instantanis i efímers mentre que la bellesa és perenne.

És en el nucli on s’origina la bellesa i aquesta aflora i es deixa veure a qui sense cap mena de prejudicis estètics... espera.

L'art i la bellesa

Iris, aquarel·la/paper.

A la bellesa, sempre se l’ha vinculada amb l’art. Fins que van arribar certes avantguardes que reivindicaven tot el contrari... encara que en el fons intentaven mostrar-nos la seva bellesa. Una bellesa... diferent, vista i sentida amb altres ulls i sobretot personal, trencant amb els cànons establerts i sobre tot acadèmics (un diria academicistes). Gràcies a aquestes noves mirades l’àmbit de la bellesa es va ampliar i, un podria afegir que es van trobar diferents maneres d’entendre-la, copsar-la i gaudir-la. Fins i tot varem poder començar a trobar-la on no n’hi havia. El que s’havia considerat lleig, poc estètic, va començar a formar part de l’art i a la lletjor se la va a començar a trobar intrínsecament bella.

En art, la bellesa només és antagònica a la pressa.

Els artistes i la prudència

Les prunes, gouache/paper.

L’artista, no tots és clar (no tots els artistes estan capacitats per captar certes coses, i aquí començaríem a fer la tria i poc a poc, aniríem trobant, les diferències entre l’artista i el creador), és una persona amb una sintonia especial, i aquesta sintonia especial no és l’únic tret que els diferencia; perquè a part de talent, enginy, destresa, esforç, treball, dedicació... hi ha un petit, però cabdal, detall que marca la diferència entre ells, i que molts, atrafegats com estan fent art, exposant, promocionant-se, venent-se... obliden: la prudència.

Centenari Ramón Gaya

Museu Ramón Gaya, Múrcia.

Cap de setmana dedicat a Ramón Gaya. Anada a Múrcia per veure les exposicions que en commemoració del centenari del seu naixement se li dedica. A la tornada, parada a l’IVAM de València que també s’ha unit als homenatges amb una exposició titulada Homenaje a la pintura.

Un, que creu haver-ho vist tot de Gaya m’he quedat bocabadat de la quantitat d’obra que no coneixia i com encara em sorprenc tornant a veure quadres que ja formen part de la meva col•lecció de clàssics de Gaya i que com més els admiro, més coses hi descobreixo.

Al museu, a part de la col•lecció permanent (que canvia sovint), hi ha una exposició monogràfica, a la planta baixa, dedicada al paisatge que és tota una lliçó de com un pintor ha de mirar i copsar el “plain air”. Després, al Museu Salzillo per admirar l’exposició de temes religiosos El silencio del arte. Imaginava poder admirar els quadres que Gaya va fer de moltes escultures de Salzillo juntament amb les talles. La última cena on hi ha el durmiente estan restaurant-la i em vaig quedar amb les ganes, tot hi així vaig agrair poder admirar el San Juan des de diferents punts de vista, això sí quasi vigilats pels vigilants, possiblement estranyats que algú a quarts de set d’una tarda xafogosa de juliol fos al museu.

Decepció i ja van... he perdut el compte, a Oriola. Ni la guàrdia urbana, ni els d’informació saben que tenen un velázquez ni fan res perquè es pugui tornar a veure, com abans, a la sala del museu diocesà (una senyoreta molt amable ens va dir que estava embalat, esperant a que el pengessin i que possiblement a l’octubre ja es podria visitar). Com recordo, en èpoques d’estudiant amb la Maloles, pintant des de d’alt al túnel la vista d’Oriola i el seu palmerar i després admirar el quadre de Velázquez, en una sala que un mossèn amabilíssim ens va obrir i després de fer petar la xerrada ens va dir que ens deixava sols perquè així poguéssim admirar-lo millor.

L'art i la retòrica

Gessamí, aquarel·la/paper.

Desafortunadament, el món de l'art sol anar massa de la mà de la retòrica fins a tal punt que moltes vegades l'obra sobrepassa, en aquest camp, a la crítica. Goethe al seu Faust ens digué: "si vols dir quelcom seriosament, no hi calen exhibicions retòriques". Actualment, l’historiador d’art Ernest H. Gombrich ens diu: "amb una mica de verbositat, és facilíssim fer que la gent admiri quelcom que en realitat és més bé trivial, i en certa manera és el que fem els historiadors d’art, encara que caiem en el perill de la retòrica. Per nosaltres és molt senzill improvisar un discurs sobre qualsevol tema i això és el que fa la gent que treballa en art contemporani. Però això denota certa manca d’honradesa; el pintor Reynolds, recomanava sentir plaer fins que un el senti de veritat. És espantós i també ho és quan prop queda la impostura de l’autèntica creativitat. No crec que Duchamps, per citar-ne un, fos un impostor, però sí que era un bromista, i un home molt intel•ligent. No tinc cap objecció a qualificar d’art la seva obra si sabem a que atendre’ns. És una mera convenció ".

Una tossuda reiteració

La taula de l'estudi.

Octavio Paz quan va presentar el recull dels seus poemes, ens va dir: "Hi ha cicles realment?, no estem sempre condemnats a escriure el mateix poema?. Una obra si ho és de veritat, si realment té cos i ànima, és a dir vida, no és ni més ni menys que l'obstinada, tossuda reiteració de dos o tres obsessions. Cada canvi és un intent per dir allò que no vam poder dir abans, que no vam ser capaços, bé per negligència, bé per prudència; només canviem per continuar sent fidels a nosaltres mateixos, perquè sense canvis no seria possible la continuïtat i la nostra feina és seguir i no parar, procurant que no es trenqui el fil".

La novetat i la originalitat

Homentage a la condesa de Chinchón de Goya, detall. Oli/tela.

Antonio Machado, ja ens advertia que una cosa és la novetat i l’altra ser original. Dues coses oposades i contràries. En art, un ens pot presentar el que fa com quelcom nou i no ser original. La novetat és quelcom que es fabrica, que fem i en canvi l’originalitat és quelcom que neix, primigeni, d’origen, intrínsec, en un. No es pot triar ser original, se és original sense pretensions de ser-ho, perquè l’originalitat en art és sinònim d’autenticitat, d’arrelament, de sentiment.

Éssers curulls de misteri...

Bodegó amb prunes, detall. Oli/tela.

Rilke a Les cartes a un jove poeta diu: "Si hi ha alguna cosa que no es pot tocar amb paraules crítiques és una obra d’art: altrament, sempre en resulten malentesos més o menys encertats. Les coses no són tan entenedores ni tan de bon dir com ordinàriament se’ns voldria fer creure; gairebé sempre els esdeveniments són indicibles, car s’acompleixen en un àmbit on no ha penetrat mai cap mot, com també ho són les obres d’art, éssers curulls de misteri, la vida de les quals perdura al costat de la nostra, que s’esvaeix".

Retrat del padrí Fermí

El padrí Fermí, oli/tela.

Avui, 7 de juliol porto aquí al blog un retrat que li vaig fer al padrí Fermí una setmana abans de morir. Mentre el pintava, vaig notar com li canviava la mirada i la seua riallera xerrameca es convertia en monosílabs que ja no trufava amb els seus renecs, la majoria de vegades tan barrocs quan no grafics i visuals.

El creador i les escoles

Strelitzia gegant.

El creador mai pot estar dins d’una escola, sinó fora; se’n surt de les escoles tot i que les respecte. El creador crea escola i els que el segueixen  i l’imiten o simplement el copien són els que encartonats, enravenat, antiquats, es queden a dins, mentre que ell, incòlume, se’n surt sempre, per continuar fent, creant escola. Les escoles estan fetes perquè les segueixin els seus epígons, mentre que el creador continua treballant, entossudit, sense fer cas a l’enrenou que hi ha al seu voltant, ignorant que ell n’és la causa. El creador només té oïda per escoltar la veu del sentiment.

El color de la tarda

Tortosa, dibuix aquarel·lat.

Aquestes dues primeres setmanes d’estiu la calor fa que la llum de la solpostada sigui densa, això fa que les tardes tinguin el color dels aubercocs madurs a més, com que sol haver força nuvolades la vall del riu es veu esquitxada a clapes per aquesta llum i fa un joc de clarobscur de textures aquoses. En alguns llocs es veu la polseguera daurada d’algun pagès que llaura o els fumerals dels qui cremen rama que ajuden a crear un sfumato fins agafar una transparència... veneciana.