dimecres, 31 d’agost del 2011

Pintant nenúfars.

Al jardí, pintant nenúfars.

Tornant de Roma i Madrid, un cop instal•lat a casa, s’ha de tornar a la rutina, en aquest cas vacacional, ja que, contràriament al que se sol creure i esventolar, la vida rutinària és productiva. En aquesta rutina hi ha un lloc per llegir el diari i escoltar les notícies.
En recordo dos, la memòria és selectiva. Un artista, a la contraportada de La Vanguardia, quan l’entrevistadora li diu que els seus quadres són molt poètics li respon que estan fets amb caguerades d’orenetes. Posa les teles sota els fils on s’ajoquen els moixons i a esperar. Les orenetes que s’ajoquen a la porta del meu estudi no fan altra cosa que embrutar les rajoles i la iuca i el ficus on hi passen la nit.
L’altre, un dels grans de l’art actual, al seu retiro de Mallorca on cria rucs, explicava a les pàgines culturals del mateix diari, que es dedica a fer bustos dels prohoms de la cultura del territori amb els excrements dels èquids. No explica si ho fa en calent per poder modelar-ho millor o ho deixa eixugar. No entra en detalls creatius. Com que no hi ha dos sense tres, al cap d’uns dies una altra notícia artística-cultural amb tints escatològics ocupava una part del telenotícies, però si al escoltar-la em va cridar l'atenció, ara ni la recordo.
Un, fa uns quans anys, creia que amb la merde d’artiste de Piero Mazoni ja s’havia complit, però no. Va aparèixer un artista anglès que va modelar una verge (suposo que per agradar al Vaticà) amb excrements d’elefant, si mal no recordo. Uns quans anys després, i en ple estiu, sembla que la merda torna a ser la protagonista.
Mentrestant, un es dedica a perdre el temps pintant nenúfars.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Ritratti. Le tante facce del potere.

Amb el meu amic Caracalla.

Visita a l’exposició Ritratti, Le tante facce del potere als Museus Capitolins on es mostra una increïble col•lecció de bustos, estàtues, hermes i peces que tenen que veure amb el retrat durant tota l’època romana. Començant per Egipte i Grècia l’exposició fa un minuciós recorregut per la retratística imperial. De la màscara al retrat, el retrat i la semblança, del retrat real al ideal, el llenguatge del cos, el rostre del poderós... i acaba amb el retrat femení emfasitzant amb els pentinats. Més de 170 peces de museus i col•leccions de tot el món han tornat al seu lloc d’origen en una mostra única.
Sense cap mena de dubtes aquest museu és del millor de Roma, tot i la mala senyalització i que per molt que preguntis és estrany trobar algú que t’indiqui amb claredat o sàpiga que hi ha, i on, del lloc on treballa. Malgrat això, la visita transcorre amb les agradables sorpreses i descobriments que tot museu depara, és a dir: a vegades va bé perdre’s i deambular per les sales on la intuïció ens porti i segurament trobarem la peça que ens emocionarà fins l’indescriptible. I si no trobem la que en concret busquem, pels motius que siguin, ja sabem que fer: més endavant una altra visita.
Va costar de trobar, però la nova sala on hi ha instal•lada l’escultura eqüestre de l’emperador Aureli és realment impressionant. Allí, un pot gaudir, per proximitat, la magnificència de l’escultura que irradia llum pels quatre costats.
Les escultures que no són lluminoses, són estàtues.

divendres, 26 d’agost del 2011

El Panteó i Rafael.

Davant la tomba de Rafael.

El Panteò és la primera visita del matí. Impressiona ja el pòrtic amb el frontó de l’entrada, sobri i majestuós. Creuem la columnata i entrem a la casa dels déus. Pel ull zenital hi entra un raig de llum arrodonit, retallat, límpid que sembla vulgui foradar les quadrícules d’enteixinat que formen la cúpula. La poca gent que hi ha ens permet poder embadalir-nos amb la magnificència que mostra sense angoixa. Entrant per l’esquerra, un soldat de gala munta guàrdia davant la tomba de qui fou rei d’Itàlia: Víctor Manuel II. Una mica més enllà la tomba d’un gran: Rafael, a qui cal retre homenatge.
El seu amic, el cardenal Pietro Bembo va fer escriure aquest epitafi: Ille hic est Raphael, timiut quo sospite vinci, rerum magna parens et moriente mori, (“Aquí està Rafael; la gran mare natura va témer ser vençuda per ell mentre va viure i morir amb la seva mort).
Al pomeriggio, al tombar la tarda, un cop el sol ja ha recorregut tot el Panteó s’apropa a la seva tomba per donar-hi una pinzellada de llum.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Estiu al Prado.

Descansant al Prado.

Una de les exposicions que es pot veure al Prado és Roma naturaleza e ideal, que mostra amb més de cent obres de trenta sis artistes l’origen del paisatge com gènere a principis del XVII. Tornant de Roma, s’agraeix poder contemplar les diferents visions que de la ciutat van tenir els pintors italians i europeus de la ciutat que en aquelles èpoques era el centre del món.
Una altra exposició amb poques obres però... intenses és la dedicada a Fortuny y el esplendor de la acuarela española en el museo del Prado on s’exhibeix la destresa del pintor de Reus i els seus seguidors Josep Tapiró i Antonio Fabrés i Costa que arriben a un preciosisme impactant.
A la rotonda d’Ariadna, a la planta baixa, s’hi exhibeix temporalment la restauració del motlle d’escaiola Nerón y Séneca d’Eduardo Barrón, obra amb la que va obtenir la medalla d’or de l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1904. Barrón, va ser conservador i restaurador del Prado i autor del primer catàleg raonat d’escultura del museu.
I finalment l’obra convidada: El davallament de Caravaggio dels Museus Vaticans, que varem trobar en falta a Roma. Per acompanyar aquesta obra deixada en motiu de la visita del Papa a Madrid, el museu ha muntat un itinerari La Palabra hecha imagen, pinturas de Cristo en el Prado, com una mena de gimcana artística i fan que el visitant, plànol en mà, deambuli pel museu cercant les obres. Una col•lecció d’obres mestres.
Entre els llibres comprats al museu Cartas desde Venecia d'Henry James, Venecia, Tintoretto de Jean-Paul Sartre, Cartas y consideraciones en torno al arte de Nicolás Poussin i 500 autorretratos que com bon llibre anglosaxó obvia tot el que sigui hispà. Un exemple: Sorolla.

dimecres, 17 d’agost del 2011

El joven Ribera.

Museu del Prado.

Aquesta última visita al Prado ha estat més que profitosa. Dos exposicions, de temàtica ben diferent, el quadre convidat, l’escultura restaurada i a més a més la col•lecció d’aquarel•les de Fortuny i els seus contemporanis i per acabar, les adquisicions de dibuixos i estampes titulada, amb certa ironia, No solo Goya. A part de tot això, que ja és més que prou, la nova disposició de les sales, sobretot la central, que ara la dediquen pràcticament tota a mostrar pintures de Tiziano i Rubens.
Comissariada per José Milicua (recordo les seves classes a Belles Arts), gran especialista i defensor de l’obra de Ribera quan ningú el valorava com devia, hi ha l’exposició El joven Ribera on es mostra l’obra de joventut i sobretot la que darrerament els especialistes li han atribuït.
A Madrid, obrint la mostra, s’hi pot admirar El judici de Salomó (que tants maldecaps ha donat fins que se li ha reconegut l’autoria) juntament amb El pidolaire, tots dos de la Galeria Borghese i La negació de Sant Pere del Palau Corsini. Tornant de Roma, on hi ha una bona mostra de quadres de Ribera, havia trobat en falta aquestes peces úniques.
Completant la mostra, i amb la nova remodelació hi ha unes quantes sales amb els quadres de Ribera que ja es mostraven al Prado.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Antonio López al Thyssen.

Escultura d'Antonio López a l'estació d'Atocha.

En el darrer torn de visites, les 10 de la nit, varem entrar per pegar un cop d’ull a la que s’anomena exposició de l’any. Mai he vist tanta gent al Thyssen ni tan entusiasmada.
He de dir que Antoñito López no ha estat mai sant de la meva devoció, ni quan era l’únic figuratiu en el desolat panorama pictòric peninsular. La seva anomenada com el màxim representant del realisme màgic o l’hiperrealisme de l’escola madrilenya em va decebre tan aviat com vaig veure la seva obra al natural. I passats els anys aquella mena de rebuig s’ha mantingut. Encara recordo El sol del membrillo: en la què devia ser una pel•lícula per enlairar obra i autor, hi vaig descobrir... vacuïtat i vanitat.
L’exposició que ocupa dos plantes mostra tot el que s’ha pogut recollir d’obra ja feta des dels seus inicis i obra recent d’un autor que de la tardança en acabar la seva obra, n'ha fet un estil. Quadres, escultures, dibuixos i esbossos acabats, inacabats, fets, refets, retallats i afegits. Fins i tot s’hi mostra una maqueta atrotinada del que deu ser casa seva. El que es podria dir un compendi d’inseguretats amb un denominador comú: tot és pla, sense cap mena de matisos i vibracions de color i el que és més decebedor: sense emoció. Tot és gran sense grandesa.
Una vitrina mostrava el que volien ser escultures, esbossos, del cap de la neta que en versió gegant i per partida doble hi ha a l’estació de l’AVE, en realitat semblaven una col•lecció d’exvots.
Per acabar, hi havia uns quans olis de petit format amb unes quantes roses en un vas. El senyor López hauria de visitar el museu de Ramón Gaya i prendre nota.
Demà al matí me n'aniré al Prado. 

dissabte, 13 d’agost del 2011

La dama de l'ermini.

La dama de l'ermini. Leonardo.

Dos dies per Madrid per poder veure unes quantes coses al Prado i de passada visitar La dama de l’ermini abans no se l’enduguin a Londres per l'antològica que preparen de Leonardo a la National.
Nomès per admirar el retrat paga la pena fer un viatge a Madrid, pagar 10€ i visitar de passada tota la parafernàlia titulada Polonia, tesoros y colecciones artísticas, al Palacio Real, tan ben instal•lada i il•luminada; a més a més, contràriament com creia, no va caler fer cues i vaig poder admirar la pintura sense gent. Sol, tranquil•lament, en un espai recollit i ben il•luminat el retrat de la jove Cecilia Gallerani es mostrava esplèndidament. Lluny de les aglomeracions que segurament hi hauran a Londres a partir de novembre.
Veure per primera vegada qualsevol obra d’art que ja coneixem a través de fotografia pot portar sorpreses i no sempre positives. En aquest cas la visita s’ho valia. Com també ho va valdre El retrat de noia dins d’un marc de Rembrandt.
Els historiadors, ja ens havien explicat unes quantes anècdotes sobre la pintura intentant esbrinar el misteri que tota obra artística, especialment d’alguns artistes, suposadament amaga. D’aquest quadre es ressalta l’enquadrament inusual per l’època i cap on dirigeix la mirada. El vestit de l’adolescent, tenia 17 anys, era considerat alla spagnola, ja que s’hi aprecien nusos i que durant el Renaixement s’associaven al món àrab. Tenint en compte que la retratada era amant del duc Ludovic Sforza, el Moro, i que era conegut com Ermellino (ermini en italià) per haver rebut el 1488 l’Ordre de l’Ermini de mans de Ferran I d’Aragó, rei de Nàpols i que el cognom de Cecilia coincideix amb el de l’animaló en grec (gale), es dóna per suposat el perquè Leonardo la va pintar així.
El que mai podrà explicar-nos la història de l'art és el que realment interessa d'aquesta obra.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Roma i Velázquez.

La piazza Navona amb la primera llum del dia.

A les sis del matí, quan el sol ja daurava els àtics dels edificis, ja anàvem cap a la plaça Navonna. Ningú pels carrers. La plaça sense un ànima la varem recórrer amunt i avall fent fotos mentre només s’escoltava l’aigua brollant de les dues fonts.
Tornada a l’hotel per esmorzar passant per altres carrers, sempre descobrint racons. De fet, Roma se la descobreix cada dia ja que encara que un passi cent vegades pel mateix lloc sempre hi veurà o hi trobarà quelcom de nou.
Galeria Doria Pamphilj, primera visita, noblesa obliga i primera hora del matí, bon hora per veure Velázquez. La galeria Doria, tot i estar tan abandonada, de fet com tota Roma, no ha perdut la seva bellesa. Alguns sòls, de terracota, col•locats la majoria en espina de peix, llueixen encara de manera esplèndida, no és el cas de les parets que mostren les marques del pas del temps i ofereixen al visitant un “totum revolutum” que arriba fins els alts sostres i fa que les cervicals se’n ressentin (Roma i les seves esglésies són un perill per les cervicals).
La saleta on es mostra el retrat d’Innocènci X, acompanyat d’un bust de marbre, dels molts que hi ha pel museu (el prelat devia ser molt presumit), està, com quasi bé totes les sales, molt mal il•luminat. Un, ha d'anar canviant de lloc i fent estranys gestos per evitar les lluïssors i les zones cegues de les pintures. Tot i així, és encara un privilegi poder contemplar-lo sense aldarulls de gent, sol, com en una visita íntima... una conversa privada.
La sala Aldobrandini, amb llum zenital, mostra les millors peces: Rafael, Caravaggio, Tiziano, Vasari (un davallament), Tintoretto (retrat d’un jove); això sí, tots penjats massa alts i rodejats de tota mena d’estatuària. L’exhibició continua amb Bellini, Filippo Lippi, Hans Membling, Parmigiano, Andrea del Sarto, Brueghel, Veronese, Carracci, Guercino, Correggio... i com hom pot imaginar-se amb tota una col•lecció de pintors italians que no havia sentit nomenar mai; de tots ells em va agradar Francesco Costanzo Cattaneo.
Una exposició titulada Vanitas tanca la visita. Allí, amb poca llum (suposo per crear ambient de recolliment) s’hi pot veure tota mena d’obra, majorment de Pasquale Quiesa i on hi sobresurten la Magdalena de Caravaggio i un san Girolano de Ribera. Dos olis sobre coure de Jan van Kessel, bodegons, tractats amb una tècnica de miniaturista, em van cridar l’atenció. Com també ho va fer una de les frases que introduïen a cadascuna de les sales: Di tutte la vanità la piú vana é l’uomo. Montaigne.
Abans d'abandonar l’edifici vaig tornar a fer una altra visita a Velázquez. Ell, tot sol, és l’ànima d’un museu (basat en la col•lecció privada d’una família que encara viu al palau) i que demostra, a qui ho vulgui entendre, que pintar no és omplir de color una tela, una paret o un sostre.
Velázquez, durant una curta estada a Roma va deixar molt clar amb dos obres qui era. Possiblement, Velázquez i Montaigne s’haurien entès a la perfecció.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Primeres hores a Roma.

Al campidoglio, amb la rèplica d'Aureli. 

Què es pot contar d’una estada a Roma sense caure en els tòpics? Intentaré en les properes entrades fer-vos cinc cèntims de les impressions d’aquest viatge.
Si es té la sort que vaig tenir, ja es pot començar a gaudir del que ens espera mentre l’avió està aterrant a Fiumicino i sobrevola la antiga Ostia. A vista d’ocell la que fou la porta de Roma per mar es mostra preciosa. No menys formosa és la entrada a Roma i veure de cop, il•luminat pel sol rasant de la solpostada, que tot ho magnifica, les termes de Caracalla. En ple estiu un pot sentir calfreds. Abans hem columbrat parts de la gran muralla aureliana, la piràmide de Caio Cestio.
Després vorejant el Circus Màximus, la Domus Augustana i el Foro, amb els pins, de troncs impossibles i alçada temerària, ja ens endinsem en els carrers de la ciutat, direcció a l’hotel.
Sense desfer les maletes, per aprofitar la darrera llum del dia, sortim al carrer. A la porta de l’hotel l’elefant de Bernini està engabiat: comencen les tasques de restauració. Sta Maria Sopra Minerva a la dreta i enfront la gran rotonda del Panteó daurada pel sol. La plaça, com després comprovarem tota Roma, està abarrotada.
Enfilem cap el Campidoglio però abans passem per l’Area Sacra di Largo Argentina on els gats hi dormitegen, protagonistes de la foto, sense fer cas als turistes, i on intento trobar amb la mirada les escales on va ser assassinat Cèsar.
Ja és un no parar: la columna Trajana, massissa, esvelta competint amb els pins. Pugem, amb parsimònia, la suau escalinata de Miquel Àngel mentre la fugissera llum del crepuscle ja només envernissa una part dels edificis. Els Dioscurs, imponents, coronen el trajecte i poc a poc, al ritme de la petjada va apareixent retallant-se la gran figura eqüestre d’Aureli. Descans assegut damunt d’una cornisa que jeu en un racó del vial, anant baixant cap el Teatro di Marcello. Creuem el Tíber pel pont Pallatino, des d'on admirem l'illa Tiberina i il Ponte rotto mentre es fa fosc. Ens endinsem pel Trastévere buscant un restaurant on poder menjar i descansar. La tornada a l’hotel, d’esma, sense plànols, rodant pels carrers, descobrint racons es va allargar fins ben passada la mitjanit.