En record dels teus ulls, detall.Oli/tela.
Crec que des que vaig entrar a Belles Arts, és a dir quan vaig decidir que volia pintar i volia tenir escola (un, només pot ser autodidacte amb mestres), no em porto gaire bé (el pas dels anys han fet que ja no em porti de cap manera) amb el que ja era el leit motiv de tot aspirant a artista: l’originalitat. La voluntat de ser originals, de voler ser diferents, de fer quelcom nou de la majoria d’alumnes de la Facultat, absurdament animada i quan no exigida per certs professors, va fer que alguns altres no entenguéssim aquesta dèria i molt menys el seu mestratge.
Sortosament, sempre hi ha una llum que en lloc d’enlluernar-nos ens il·lumina, uns quans professors ens van ajudar a refermar-nos en la idea de que l’originalitat és una altra cosa, que no es tracta de fer quelcom diferent sinó de saber trobar l’origen. De ser un mateix, de ser autèntics. I per suposat, saber plasmar-ho i transmetre-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada