Retrat del pare, llapis/paper.
Va ser pels 80 que li vaig dedicar aquest sonet a Santos Torroella i que vaig incloure en un catàleg juntament amb altres. Avui, aniversari de la mort d'en Santos, el penjo al blog juntament amb un dibuix que va fer-li al pare durant una de les seves estades aquí a Aldover.
No és solament el roig de la tardor
ni el lila libidinós ni cap dels verds,
tampoc no és el potent taronja encés
ni el tímid blau que ho dominarà tot.
No és la feina oblidada en un racó
que, dia rera dia, inútilment es perd
ni l'afany equivocadament entés
de pintar per la propera exposició.
Qué és el que m'empeny a pintar doncs?
si els colors a la paleta creia adormits.
Per què aquest capvespre agafo els pinzells?
El vent, avui, per la finestra entra dolç
i sento suau formigó besant-me els dits.
És la seva veu que em diu: pinta Manel!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada