diumenge, 29 de gener del 2012

Berthe Morisot

Berthe Morisot pintada per Edouard Manet, detall.

A la llibreria de la fundació Mapfre vaig trobar un llibre de Flammarion dedicat a l’obra de Berthe Morisot. L’exposició que li dedica el Thyssen, amb uns quans quadres del Marmotin mentre està de reformes, i que haviem vist el dia anterior, va a tornar-me a despertar l’interés que sempre he sentit per aquesta pintora. La mostra, tot i ser minsa i que la presenten sense escarafalls, també s’ha de veure perquè, possiblement, hi descobrirem una pintura més sentida, amb una mica més d’ànima i amb no tantes ganes d’agradar al comprador com els seus companys pintors, i descobrir que no devia ser gens fàcil per una dona pintar en aquelles èpoques i circunstàncies, envoltada d’homes que triomfaven i venien tota la seva producció.      

dissabte, 28 de gener del 2012

Ives Saint Laurent


La fundació Mapfre està rendida a Yves St. Laurent. L’exposició encara que només mostra l’obra del modista francés s’ha de veure. Motius n’hi han uns quans però en remarcaré només un: St. Laurent és el més pintor de tots els dissenyadors i el que més s’ha inspirat en la paleta i en obres de pintors.
La mostra, com totes les de la fundació, està impecablement muntada i segueix un ordre i ritme cronològic i creatiu que no fa altra cosa que augmentar la curiositat del visitant i et fa gaudir d’un món que creiem llunyà i aliè com és el de l’alta costura. Interessantíssim veure el procés creatiu de peces que solen tenir una vida efímera i que el talent del seu creador les fa... intemporals.

diumenge, 22 de gener del 2012

L'Hermitage (2)




Continuant amb l’exposició de l’Hermitage, a la segona planta ens dóna la benvinguda una peça de considerables proporcions de Monet: L’estany de Montgeron. La pintura és una de les tantes que el pintor va fer estudiant les transparències de l’aigua i la llum i els seus reflexes. Contemplant-lo no puc per menys que recordar els escrits de Monet queixant-se de que no aconsegueix el que vol.   
Amb Caspar D. Friedrich i la seva Albada entre muntanyes un entra en el món real i oníric d’un pintor que fa ... literatura. Ingres, amb un retrat molt acadèmic, Rodin amb un dels seus marbres, Renoir, Gauguin, Rousseau, Cézanne entrem a la representació de la pintura francesa, que no sé perquè tinc la impressió de un dejà vu, un ritornello, un sempre el mateix quasi bé... maquinal.
Un retrat d’Ivan Ivanovich Schukin pintat per Zuloaga ens fa pensar amb el toc nacional fins arribar a... Picasso. Diferents temes amb diferents estils però sempre ell, sempre únic, sempre pintor. I al seu costar Matisse, tan il·lustratiu. 
L’exposició contiua amb Van Dongen i la seva fotogènica Dona amb barret negre,  Derain, Soutine, Morandi, Quirico, Sonia Delaunay, Léger, Kandinsky i acaba amb l’arxifamós Quadrat negre de Malevich.
L’obra convidada també venia de Rússia, del museu Pushkin i sortosament havien prorrogat la seva estada. L’acròbata de la bola de Picasso exhibida a la planta baixa de l'edifici Villanueva, sala 60, ja val una visita al Prado.

divendres, 6 de gener del 2012

Cel rogenc al Delta

Cel rogenc al Delta.
Aquesta terra és terra de vent, tot i que és un dels fenòmens atmosfèrics que menys ens agraden; això vol dir que no fem altra cosa que resignar-nos quan bufa, i ho sol fer bastant sovint.
Aquests dies està bufant de valent i sembla que tots els vents s’hagin donat cita aquí per donar la benvinguda al nou any. Cerç, Vent de d’alt, Tramontana són noms tan familiars com temuts i les seves ratxes imprevisibles. 
La dita cel rogenc pluja o vent forma part de la parla, de la mateixa manera que ho és parlar de la cella de Mont-Caro. Tot això sol ser sinònim de mal temps i quasi res de bo es pot esperar.
Les grans ventades, algunes vegades, també solen anar acompanyades d’una dramàtica bellesa. Ahir, tornant del Delta la solpostada ja no podia ser més espectacular. Tot el cel era un encés ball de gitanes que empetitia la immensa planície dels arrossars. Durant una estona vaig estar embadalit veient com el cel canviava de formes i de colors mentre sense adonar-me la foscor es va apropiar del paisatge.

dilluns, 2 de gener del 2012

Velázquez, Caravaggio, Ribera

Cardenal Francesco Maria Del Monte, dibuix d'Ottavio Leoni.
Veure un quadre “conegut” per primer cop és tota una experiència. Poques vegades, els grans ens deceben, ans al contrari, ja que se sol complir la màxima de que la fotografia ajuda als mals pintors.
El quadre de Velázquez, sempre l’havia vist a través de fotografies i no sé per quin motiu (mala qualitat de la foto o un trompe l’oeil fals, qui sap), el barret i la gorguera penjats a la paret em semblavent una figura sense acabar, això també hi ajudava la mà del nen aguantant l’ampolla, que creia que era del qui jo considerava “figura inacabada”. 
Aquest quadre, de primera època de Velázquez, ja apunta cap on pot anar la seva pintura i em recorda Els borratxos. Les figures no arriben encara al que el pintor ens té acostumats però hi ha un petit detall que ja ens el mostra únic. Sí al Triomf de Bacus el bol ple de vi ens meravella, aqui ho fa el plat amb musclos. Ni el vas ni l’ampolla plens de vi aconsegueixen la subtilesa i tranparència del plat. El quadre, està pintat, però el plat està viu i Velàzquez només tenia 18 anys.
Al seu costat, fent cantonada, per tant podem fer anar la vista d’un a l’altre hi ha Caravaggio amb el seu Tanyedor de llaüt. Tot hi que la figura està acuradament tractada s’hi nota certa rigidesa... que ens l’allunya i fa que busquem el seu talent a un altre lloc del quadre. I el trobem en el petit bodegó de fruites, figues, prunes, una pera macada, el cogombre, a la part esquerra del quadre i en algunes notes del madrigal del segle XVI del compositor francés Jacques Arcadel. Els estudiosos, ens expliquen que sembla ser que el primer vers diu “Voi sapete ch’io v’amo” (sabeu que us estimo). Hom entèn que aquest quadre el regalés al Cardenal Del Monte, protector seu i gran afeccionat a la música. 
Al seu costat, compartint paret, Ribera, tants cops infravalorat quan se’l compara amb Caravaggio. El seu Sant Sebastià guarit per les dones santes... emergeix del llenç: és un prodigi de pintura sense insistir, sense llepar i l’escorç del seu cos immòbil, dóna moviment i vida a un quadre on les dones que intenten guarir-lo queden a un segon terme de color, físic i de textura.
Tres grans, tots tres plegats, amb tres obres pintades un a l’inici de la seva carrera,  amb 18 anys, els altres amb 24 i 37.
No em puc creure que aquestes tres obres hagin estat penjades juntes sense intenció i com és lògic hi poden haver diferents lectures. Un, ja ha fet la seva, sense vacil·lacions, i només veure'ls. 

diumenge, 1 de gener del 2012

Cap d'Any

La Carrera de San Jerónimo, Madrid.
Avui, Cap d’Any, des del blog us vull fer arribar els meus desitjos, sobretot, de serenor i acceptació, no pas de comformació, i civiltà per poder afrontar aquest nou any que tots els augurs, adivins, exegetes i tocacampanes ens el presenten atziac. Com que un sol viure una mica asilvestrat i lluny del que s’anomena civilització, penjo aquesta foto, feta fa uns dies, del lloc on es dicten les lleis i es marquen les normes d'una societat que en diem civilitzada i que, suposadament, seran far que guiarà el nostre destí i ens convertiran, si cal, en més bons ciutadans.
Al cap del carrer, si tot se’n va a fer punyetes, sempre trobarem refugi... al Museu del Prado.