El Prado, encara més

Tobías y el ángel, Eduardo Rosales

Historias sagradas, és el títol de la mostra, que des de principis d’any encara es pot veure, dedicada als pintors espanyols del s. XIX que tenien Roma com a meta per millorar la seva formació i aprofundir en l’art dels clàssics i que becats, gaudien d’una pensió oficial a l’Academia d´Espanya. Una de les condicions era que havien de pintar un quadre de gran format, que solia ser de tema històric i que la majoria de vegades, influenciats per l’ambient eclesiàstic de la ciutat, la pintura solia representar algun motiu religiós.

Luís de Madrazo, Alejo Vera, Domingo Valdivieso i Eduardo Rosales són els autors elegits i dels que podem apreciar, per fi, sense prejudicis, la seva pintura. Tobías y el ángel del jove i malaurat Rosales ja ens mostra un pintor, que bevent de les fonts de Velázquez, té una personalitat i una visió de la pintura netament... actual. El recorregut pel Prado s’acaba amb l’exposició dels dibuixos restaurats de Goya , els tríptics tancats del museu i com no, la sala central de planta baixa per admirar Rafael, Andrea del Sarto, Fra Angélico, Boticelli... on ara hi trobem convertida en estrella, l’anomenada Gioconda del Prado, que ocupa un lloc de privilegi (encara recordo quan la tenien penjada en una sala amagada i durant una llarga temporada retirada, que fins i tot cap empleat del museu te’n sabia donar informació).

El paisatgista Martín Rico

Martín Rico, Orillas del Guadaira

El Prado, seguint la línia dels grans museus, comença a organitzar exposicions de pintors que la febre avantguardista del segle passat havia, ni més ni menys, menyspreat fins a tal punt, que no hi havia ningú que s’atrevís a nomenar-los i molt menys insinuar que li agradaven o que, com a mínim, se’ls havia de tenir en compte per comprendre i conèixer el que havia estat l’art a Espanya, si més no a partir de Goya fins arribar a la... modernitat actual. 

França i els seus impressionistes ho anul·laven tot. Fora d’aquesta pintura tot era immobilisme, ignorància i incultura. Rodin, va aconseguir el mateix en el camp de l’escultura. A Espanya, com no, s´hi afegia un altre adjectiu clarament insultant: carca i feixista. Els historiadors de l’art, instaurant la seua dictadura, van establir que tot el que no fos el que beneïen era la caverna artística. I així hem anat fins que, seguint modes, primer els grans museus americans reivindicant la seua pintura, després els anglesos i com no França, desempolvorant els seus “pompiers” (empro l'epítet despectiu com se’ls anomenava); ara toca fer-ho aquí. 

El que podríem dir la “fatwa” es va acabar el dia que es va inaugurar l’exposició El siglo XIX en el Prado, l’any 2007, aprofitant la remodelació duta a terme a càrrec de Rafael Moneo. Allí s’hi va poder admirar l’obra de pintors i escultors, la majoria d’ells només recordats perquè havíem vist alguna reproducció de les seves obres en els llibres d’història i que en els temps actuals ens portàvem reminiscències franquistes, mira per a on!. 

Martín Rico, pintor paisatgista, formava part de l’exposició esmentada i ara el Prado li dedica una antològica que val la pena visitar. Pintor realista, acostumat a la pintura d’estudi a partir d’esbossos, un cop s’avesa a pintar del natural es converteix en un viatger incansable cercant el motiu per treballar-lo in situ. No obstant, això no li impedix prendre apunts i notes (la col·lecció de llibretes amb apunts que té el museu és realment espectacular). Conèixer a Mariano Fortuny va canviar la seva vida: junts van estar pintant a Granada on descobreix una llum única i vibrant que comença a portar a les seves obres, intentant copsar, també, el preciosisme del pintor reusenc.

Va acabar la seva vida a Venècia, ciutat que va convertir amb el seu estudi, on hi visqué els seus darrers 15 anys pintant des de la seua góndola, després de viatjar per Anglaterra, França i Itàlia.

El nou Ticià del Prado

 La porta de Goya a primera hora del matí.

Continuant al Prado, es pot admirar l’exposició dedicada a la restauració del “darrer” Ticià trobat al seus magatzems (llum i taquígrafs). En una sala on ja és habitual fer-hi aquesta mena d’exposicions, es mostra el Sant Joan Baptista restaurat i se’l compara amb el que hi ha al monestir de l’Escorial i el de la Galleria dell’Academia de Venècia. Com ja sol ser habitual, hi ha tota una explicació tècnica de com s’ha fet la restauració, quasi prodigiosa, degut al deteriorament que presentava la pintura.

Tríptic de l'exposició

Avui, porto al blog el tríptic de l'exposició perqué el pugueu gaudir tots els amics en la distància. Ja aniré penjant més fotos i alguna altra opinió quan la tingui... madura.

L'obra convidada

Fins a finals de gener es pot admirar al Prado “la darrera troballa” de Velázquez. L’han penjat a la sala on hi ha Las lanzas, ja que els historiadors de l’art creuen que el retrat del cavaller correspon a la d’un soldat que treu el cap a la part dreta del quadre; fins i tot alguns aventuren que es tracta d’un autoretrat, cosa que sense cap mena de dubtes faria augmentar el valor, crematístic?, de l’obra. 

El quadre és propietat del Metropolitan de Nova York (quan cert és que ara l’arqueologia i les troballes es fan a les grans ciutats), on hi romania penjat atribuït al cercle de Velázquez. De cop i volta, un dia durant una neteja es descobreix que l’obra podria ser el que qualsevol museu desitjaria.

Ara, és al Prado, la llar natural del pintor, cercant una legitimació que mai havia d’haver perdut, perquè no cal ser gaire expert per descobrir un velázquez, encara que com diuen un marchant d’art el va fer repintar perquè tingués més sortida i el va desvirtuar. Pocs pintors pinten com ell ho fa. La seva pinzellada és inconfusible, justa i prima, destre i segura; els seus grisos tan nets i mantenint la vibració que fa que el retratats... respirin. El que els crítics diuen pintura esbossada, sense acabar no és altra cosa que pinzellada justa: ni una més. 

I si per casualitat, algú dubtés d’alguna de les seves obres (i ara em ve al cap la Infanta Margarita que hi ha penjada al Prado i atribuïda al seu gendre Juan Bautista Martínez del Mazo), hauríem de buscar, joiosos, un altre Velázquez.

El joven Van Dyck

El joven Van Dyck és el títol de la magnífica exposició que el museu dedica a aquest artista que a l’edat de 22 anys ja havia pintat i de manera mestre més de 160 quadres. El pintor, no satisfet amb la seva formació, partia cap Itàlia per aprendre dels clàssics, (sobretot Ticià de qui sembla ser va comprar 17 quadres) ja que hom creu que volia oblidar la influència de qui era el seu mestre: Rubens, el qual meravellat del talent del seu deixeble, pintaven els quadres plegats fins l’extrem de fer constar sota documents que les obres les pintava el mestre Rubens amb l’ajut de Van Dyck. Tal va ser l’entente entre mestre i alumne que s’intercanviaven esbossos i temes per pintar, així podem admirar apunts de Van Dyck desenvolupats per Rubens.

La mostra és una autèntica golosia de 50 pintures i 42 dibuixos d’un pintor que als 19 anys ja va entrar a formar part, de manera independent (avui diríem autònoma) del gremi de pintors d’Ambers, la seva ciutat nadiua i que fins la seva mort no va fer altra cosa que viatjar i pintar per totes les corts europees, per poder complaure amb el seu art a qui el reclamava.

Com sol ser costum, s’ha editat un catàleg de l’exposició molt complert i exhaustiu que si l’afegim amb el que es va publicar fa uns mesos, Van Dyck en España (2 vol Ed. Prensa Ibérica), de l’especialista en pintura flamenca Matías Díaz Padrón, els qui ens agrada la pintura del mestre holandès podem gaudir d’uns bons llibres de consulta.

Si tenim en compte que Van Dyck va viure només 42 anys hauríem d'entendre que tota la seva obra és fruit de la joventut i hauríem, potser, de retitolar l’exposició: L’adolescent Van Dyck.   

El claustre matern

A primera hora del matí ja estem al Prado fent cua. M’agrada entrar al Prado per l’antiga porta, ara inabilitada, de Goya (actualment s’hi accedeix per la part nova dels Jerónimos). Entrar al museu just quan obren, sense gent, i passejar pel corredor central amb la llum del matí filtrant-se per les claraboies és una experiència impagable (tot i que ara amb la nova disposició dels pintors ha perdut, al meu parer, aquella fascinació que hi trobava amb els quadres de Murillo i Ribera).

Moltes són las definicions i qualificacions que s’han donat al museu, la majoria força encertades i que comparteixo però sempre que hi accedeixo i veig aquella llum, faci sol o plogui, natural, acollidora, nítida envoltant els quadres més que il·luminant-los, m’envaeix un benestar ja experimentat, llunyà i proper; una antiga i coneguda sensació de serenor com hom sent quan s’arriva a casa.

Sense cap mena de dubtes, entrar al museu del Prado és com retornar al claustre matern, lluminós i plàcid, càlid i plaent on tot batega al ritme amorós de qui més ens estima.

Recull d'exposicions

Durant el pont de la Immaculada he anat a Madrid i Sevilla a veure exposicions. Feia massa temps que estava encauat i necessitava sortir. Els 4 dies del pont eren idonis per poder gaudir amb tranquil·litat de tot el que volia veure i sobretot em permetia anar i tornar en un dia de Sevilla on hi ha l’exposició Murillo & Justino de Neve. El arte de la amistad muntada a l’Hospital de Venerables Sacerdotes seu de la fundació Focus Abengoa que també acull el centre d’estudis sobre Velázquez, i que uns mesos abans no vaig poder veure al Prado. 

La idea d’anar a Sevilla per admirar les obres en el lloc on originalment van estar instal·lades i poder passejar pel barri de Santa Cruz, la catedral, el Museu de Belles Arts, curull d’obres de Murillo, era un esquer amb tanta força que no m’hi vaig poder resistir.

És per això que durant uns quants dies aniré penjant al blog les impressions d’aquestes exposicions.

Inauguració de l'exposició

Ahir al migdia vam obrir l’exposició i les sales es van omplir d’amics. Joan Antoni Blanch, director del Museu de l’Ebre va obrir l’acte amb un parlament; després va cedir la paraula al comissari de l’exposició l’artista ceramista Joan Panisello que va copsar en poques paraules (mai s’ha de cansar a la concurrència) els anys de coneixença i amistat que ens uneixen. Finalment, em va tocar parlar i com hom pot esperar vaig dedicar-ho a donar les gràcies al director del museu, a Juanjo i Mario que seran els qui en tindran cura mentre romangui oberta, als amics que van venir d’arreu i sobre tot al Joan. Sense el seu interés, la seva empenta i entusiasme no hauria muntat aquesta exposició on hi mostro més de 35 anys de olis, aquarel·les, tèmperes, tintes i dibuixos que he anat fent des que vaig començar a pintar per les Terres de l’Ebre.

Després, vam celebrar-ho bevent cava o un “rapitenc” amb sifó.

Cartell de l'exposició

Demà a dos quarts d’una del migdia s’inaugura l’exposició al Museu de l’Ebre. Com que aquests dies he anat una mica atrafegat fins darrera hora no he entrat al blog per penjar el cartell. Prometo que us en faré més que cinc cèntims. Salutacions i fins demà.

De nou al blog

Museu de l'Ebre, sota el pont del Mil·lenari, Tortosa

Després d'uns quants mesos de silenci torno al blog. Un problema de cervicals, pels qui no ho sabieu, m'ha tingut, massa temps, de baixa física i moral. La dita de que a cada bugada es perd un llençol, sembla que a partir de certa edat es compleix inexorablement.

Convidat i esperonat per l'amic i ceramista Joan Panisello, a qui dóno la benvinguda  com a seguidor  del blog, he acceptat fer una exposició al Museu de l'Ebre de Tortosa, a veure si així em trec del damunt la mandra i les miasmes que encara pugui arrossegar de la fotuda crisi cervical.

Així doncs, un cop en activitat espero poder continuar amb les entrades al blog i ara més que mai per fer-vos més que cinc centims de la que será la propera exposició.