Pintant els lluents a Camarles.

Tot el delta ja és un mirall i aprofitant que la tarda s'allarga he plantat el cavallet i he tret els estris perquè s'airegin. 

Estic pintant els lluents de Camarles, com quasi bé sempre a contrallum (qui té un vici tard se'n desfà) i a contrarellotge abans que l'arròs no verdegi cosa que farà ben aviat perquè les temperatures són massa altes per l'època.

Us en faig cinc cèntims de l'oli durant la primera sessió i que ahir a la tarda ja vaig donar per acabat. Ara, a l'estudi, que s'assaoni i a esperar a que passi la... selecció natural.

Un escrit pel Diari.

Les abelles sempre enfeinades no paren amb les paperines.

El pintor Àngel Algueró em va demanar que li fes un escrit, que acompanyat pel d´un altre, publicarien al Diari de Tarragona. Durant un mes, crec, el diari parla del pintor i aquest regala una obra que serà rifada entre els lectors que guardin els cupons que han de retallar cada dia.

Un cop vaig enviar-li l’escrit, a volta de correu em va demanar que el fes més llarg ja que semblava curt per als que s’encarreguen de la confecció de la pàgina. No em va agradar gaire haver de canviar el que ja estava fet i si li hagués dit el que en pensaba, possiblement el pintor no ho hagués entès. Els diaris, solen retallar els escrits per on volen, sense respectar res i, la majoria de vegades, canviant el sentit de la frase o cometent alteracions que enfosqueixen el que en realitat un volia dir. Tot i així, vaig allargar-lo.

Fa uns dies vaig rebre un mail amb el que el diari ha publicat. De l'escrit en català, que l’han traduït, com si el diari es publiqués fora de Catalunya, han publicat quatre ratlles esparses.

Us afegeixo l'enllaç per si teniu curiositat per veure fins on ha arribat la retallada.

http://www.gal-art.com/web/ver.php?id=1395 

Caravaggio i la crítica.

Estic llegint la darrera biografia de Caravaggio de l'historiador i crític d'art anglés Andew Graham-Dixon. A les solapes hi ha un recull de les crítiques rebudes i no poden ser més elogioses; també ens assabenta de que l'autor ha esmerçat 10 anys en completar-la. 

La primera biografia del pintor la va escriure un metge de Siena, Giulio Mancini, que va conèixer l'artista a Roma al 1592 i el va tractar durant uns anys, entre 1595 i 1600.

Al primer capítol llegim que una de les millors biografies la va escriure Giovanni Baglione un pintor contemporàni seu i amb el que es va relacionar durant els anys 1061 i 1606 i que després de barallar-se, Caravaggio va llogar sicaris perquè el matessin.

És a la tercera biografia del pintor publicada al 1672, més de 60 anys després de la seva mort, pel antiquari i teòric de l'art Givanni Pietro Bellori, on hi llegim coses que ens criden l'atenció. 

Acusava a Caravaggio del que el pintor es vantava: de ser l'únic imitador fidel de la natura, i afegia: malgrat tot li manca "invenzione", decoro i "disegno" (dibuix) i ignora la ciència de la pintura. I ho rematava dient: en el moment que el model desapareixia, la seva mà i la seva ment es buidaven (sortosament, podríem afeigeix-hi).

Bellosi també afirma, càndidament, que Caravaggio va començar, sent fill de paleta, aglutinant la cola per alguns pintors que pintaven al fresc i entra aquí a cometre l'error que solen fer la majoria de teòrics de l'art ja que la pintura al fresc no necessita coles per fixar-se, el pigment s'aplica damunt una fina capa de calç morta i quan aquesta vitrifica el fixa.

I ara, tornant a que el pintor no tenia creativitat, ni falta que li feia.

Dia de sant Jordi.

Avui, diada de sant Jordi, porto al blog unes roses casolanes, collides a primera hora del matí quan encara l’aigualera perlava els seus pètals. Totes diferents i amb unes tiges no gaire llargues i espinoses però intensament perfumades.

Així us les ofereixo, trieu la que més us agradi i feu-vos-la vostra.

Art, artistes i ...gustos.

El darrer dominical de La Vanguardia porta una entrevista a Mario Vargas Llosa que gira al voltant de la publicació del seu últim llibre La civilización del espectáculo, un assaig on el premi Nobel reflexiona sobre la cultura i la seva frivolització i degradació.

A una de les preguntes contesta sense embuts d'aquesta manera: "...una obra de arte vale lo que vale su cotización en el mercado, y eso es aberrante. En el campo de la pintura, la victoria de los farsantes es total, las artes plásticas son juego y farsa y nada más, con la complicidad de críticos papanatas que confieren estatuto de artista a los que, como mucho, son ilusionistas. Hoy tenemos artistas que defecan en público, músicos que se plantan ante el piano y no tocan ni una tecla... En la literatura todavía hay algunos patrones que permiten distinguir lo que posee un valor auténtico. Nadie cree que el mejor escritor es el que gana más dinero."

Per acabar de rematar-ho, al ser preguntat sobre la biennal d'art de Venècia contesta això: " La he visitado cuatro veces en mi vida, pero nunca más. No abriría las puertas de mi casa a uno solo de todos los cuadros, esculturas y objetos que allí se exponen. Bajo la coartada de la modernidad, se exhibe una terrible orfandad de ideas, de cultura artística y de destreza artesanal."

Una foto de l'escriptor a tota plana, assegut a un sofà i davant un quadre ens posa alerta i ens recorda que sobre gustos no hi ha res escrit i que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Hola de nou.

Després d’una colla de setmanes sense penjar res al blog, torno a la tasca.

Tip de no tenir cobertura, no poder-me connectar, queixar-me i no ser atès i pagar per un servei que no rebia he canviat de servidor i ara tinc la connexió, mitjançant Iberbanda, via ràdio i espero que no em deixi penjat com solia fer Telefónica.

Sincerament, us he de dir que no sabia com començar, i molt menys quina foto triar, després de tants dies sense donar senyals de vida. Finalment he optat per aquesta foto on hi ha una barreja de notes de companys, amics, professors i alguna altra meua que formen part del meu bagatge sentimental.

Delacroix al CaixaForum.

No sé si ha estat a La Vanguardia que, avui, no parla del finat com tampoc cap més vídua s’apunta al dol amb el seu panegíric, he llegit que arriba al CaixaForum de Barcelona l’exposició de Delacroix. Aquests passats Nadals la vaig veure a Madrid i sense cap mena de dubtes és una autèntica proesa poder reunir unes 130 obres i presentar-les com només aquestes institucions poden.

Delacroix, considerat per la crítica el pintor romàntic per excel•lència, està vivint un renaixement després d’haver estat diguem-ne oblidat per la mateixa crítica que sol despullar sants per vestir-ne d’altres. Sense cap mena de dubtes és un encert presentar aquesta antològica d’un pintor que va visitar Espanya i que la seva obra està inspirada en la del seu admirat Goya. “Tot Goya batega al meu voltant” va escriure al seu amic Pierret. Anys després, Picasso l’homenatjava amb una sèrie inspirada en el quadre Dones d’Argel a les seves cambres. Pintures, dibuixos i obra gràfica que distribuïts en 12 apartats ens mostren l’obra d’un creador que s’abeurava en els clàssics per poder construir el seu món pictòric.

La majoria de les obres procedeixen del Museu del Louvre, encara que l’exposició es nodreix de nombrosos préstecs d’institucions d’arreu del món: Galeria degli Uffizi (Florència), The British Museum i The National Gallery (Londres), The Metropolitan Museum of Art (Nova York), Musée d’Orsay (París), The Art Institute of Chicago o el Musée des Beaux-Arts (Burdeos), així com de col•leccions privades.

Serà un goig poder-la reveure a Barcelona.

Berthe Morisot.

Berthe Morisot pintada per Edouard Manet, detall.

A la llibreria de la fundació Mapfre vaig trobar un llibre de Flammarion dedicat a l’obra de Berthe Morisot. L’exposició que li dedica el Thyssen, amb uns quans quadres del Marmotin mentre està de reformes, i que haviem vist el dia anterior, va a tornar-me a despertar l’interés que sempre he sentit per aquesta pintora. La mostra, tot i ser minsa i que la presenten sense escarafalls, també s’ha de veure perquè, possiblement, hi descobrirem una pintura més sentida, amb una mica més d’ànima i amb no tantes ganes d’agradar al comprador com els seus companys pintors, i descobrir que no devia ser gens fàcil per una dona pintar en aquelles èpoques i circunstàncies, envoltada d’homes que triomfaven i venien tota la seva producció.      

Ives Saint Laurent.

La fundació Mapfre està rendida a Yves St. Laurent. L’exposició encara que només mostra l’obra del modista francés s’ha de veure. Motius n’hi han uns quans però en remarcaré només un: St. Laurent és el més pintor de tots els dissenyadors i el que més s’ha inspirat en la paleta i en obres de pintors.

La mostra, com totes les de la fundació, està impecablement muntada i segueix un ordre i ritme cronològic i creatiu que no fa altra cosa que augmentar la curiositat del visitant i et fa gaudir d’un món que creiem llunyà i aliè com és el de l’alta costura. Interessantíssim veure el procés creatiu de peces que solen tenir una vida efímera i que el talent del seu creador les fa... intemporals.

L'Hermitage (2)

Continuant amb l’exposició de l’Hermitage, a la segona planta ens dóna la benvinguda una peça de considerables proporcions de Monet: L’estany de Montgeron. La pintura és una de les tantes que el pintor va fer estudiant les transparències de l’aigua i la llum i els seus reflexes. Contemplant-lo no puc per menys que recordar els escrits de Monet queixant-se de que no aconsegueix el que vol.   

Amb Caspar D. Friedrich i la seva Albada entre muntanyes un entra en el món real i oníric d’un pintor que fa ... literatura. Ingres, amb un retrat molt acadèmic, Rodin amb un dels seus marbres, Renoir, Gauguin, Rousseau, Cézanne entrem a la representació de la pintura francesa, que no sé perquè tinc la impressió de un dejà vu, un ritornello, un sempre el mateix quasi bé... maquinal.

Un retrat d’Ivan Ivanovich Schukin pintat per Zuloaga ens fa pensar amb el toc nacional fins arribar a... Picasso. Diferents temes amb diferents estils però sempre ell, sempre únic, sempre pintor. I al seu costar Matisse, tan il·lustratiu. 

L’exposició contiua amb Van Dongen i la seva fotogènica Dona amb barret negre,  Derain, Soutine, Morandi, Quirico, Sonia Delaunay, Léger, Kandinsky i acaba amb l’arxifamós Quadrat negre de Malevich.

L’obra convidada també venia de Rússia, del museu Pushkin i sortosament havien prorrogat la seva estada. L’acròbata de la bola de Picasso exhibida a la planta baixa de l'edifici Villanueva, sala 60, ja val una visita al Prado.

Cel rogenc al Delta.

Cel rogenc al Delta.

Aquesta terra és terra de vent, tot i que és un dels fenòmens atmosfèrics que menys ens agraden; això vol dir que no fem altra cosa que resignar-nos quan bufa, i ho sol fer bastant sovint.

Aquests dies està bufant de valent i sembla que tots els vents s’hagin donat cita aquí per donar la benvinguda al nou any. Cerç, Vent de d’alt, Tramontana són noms tan familiars com temuts i les seves ratxes imprevisibles. 

La dita cel rogenc pluja o vent forma part de la parla, de la mateixa manera que ho és parlar de la cella de Mont-Caro. Tot això sol ser sinònim de mal temps i quasi res de bo es pot esperar.

Les grans ventades, algunes vegades, també solen anar acompanyades d’una dramàtica bellesa. Ahir, tornant del Delta la solpostada ja no podia ser més espectacular. Tot el cel era un encés ball de gitanes que empetitia la immensa planície dels arrossars. Durant una estona vaig estar embadalit veient com el cel canviava de formes i de colors mentre sense adonar-me la foscor es va apropiar del paisatge.

Velázquez, Caravaggio, Ribera.

Cardenal Francesco Maria Del Monte, dibuix d'Ottavio Leoni.

Veure un quadre “conegut” per primer cop és tota una experiència. Poques vegades, els grans ens deceben, ans al contrari, ja que se sol complir la màxima de que la fotografia ajuda als mals pintors.

El quadre de Velázquez, sempre l’havia vist a través de fotografies i no sé per quin motiu (mala qualitat de la foto o un trompe l’oeil fals, qui sap), el barret i la gorguera penjats a la paret em semblavent una figura sense acabar, això també hi ajudava la mà del nen aguantant l’ampolla, que creia que era del qui jo considerava “figura inacabada”. 

Aquest quadre, de primera època de Velázquez, ja apunta cap on pot anar la seva pintura i em recorda Els borratxos. Les figures no arriben encara al que el pintor ens té acostumats però hi ha un petit detall que ja ens el mostra únic. Sí al Triomf de Bacus el bol ple de vi ens meravella, aqui ho fa el plat amb musclos. Ni el vas ni l’ampolla plens de vi aconsegueixen la subtilesa i tranparència del plat. El quadre, està pintat, però el plat està viu i Velàzquez només tenia 18 anys.

Al seu costat, fent cantonada, per tant podem fer anar la vista d’un a l’altre hi ha Caravaggio amb el seu Tanyedor de llaüt. Tot hi que la figura està acuradament tractada s’hi nota certa rigidesa... que ens l’allunya i fa que busquem el seu talent a un altre lloc del quadre. I el trobem en el petit bodegó de fruites, figues, prunes, una pera macada, el cogombre, a la part esquerra del quadre i en algunes notes del madrigal del segle XVI del compositor francés Jacques Arcadel. Els estudiosos, ens expliquen que sembla ser que el primer vers diu “Voi sapete ch’io v’amo” (sabeu que us estimo). Hom entèn que aquest quadre el regalés al Cardenal Del Monte, protector seu i gran afeccionat a la música. 

Al seu costat, compartint paret, Ribera, tants cops infravalorat quan se’l compara amb Caravaggio. El seu Sant Sebastià guarit per les dones santes... emergeix del llenç: és un prodigi de pintura sense insistir, sense llepar i l’escorç del seu cos immòbil, dóna moviment i vida a un quadre on les dones que intenten guarir-lo queden a un segon terme de color, físic i de textura.

Tres grans, tots tres plegats, amb tres obres pintades un a l’inici de la seva carrera,  amb 18 anys, els altres amb 24 i 37.

No em puc creure que aquestes tres obres hagin estat penjades juntes sense intenció i com és lògic hi poden haver diferents lectures. Un, ja ha fet la seva, sense vacil·lacions, i només veure'ls. 

Cap d'Any.

La Carrera de San Jerónimo, Madrid.

Avui, Cap d’Any, des del blog us vull fer arribar els meus desitjos, sobretot, de serenor i acceptació, no pas de comformació, i civiltà per poder afrontar aquest nou any que tots els augurs, adivins, exegetes i tocacampanes ens el presenten atziac. Com que un sol viure una mica asilvestrat i lluny del que s’anomena civilització, penjo aquesta foto, feta fa uns dies, del lloc on es dicten les lleis i es marquen les normes d'una societat que en diem civilitzada i que, suposadament, seran far que guiarà el nostre destí i ens convertiran, si cal, en més bons ciutadans.

Al cap del carrer, si tot se’n va a fer punyetes, sempre trobarem refugi... al Museu del Prado.

L'Hermitage al Prado.

De bon matí al Prado, per retirar les entrades amb reserva la mala organització fa que hi hagi cues i gent preguntant. Finalment, podem accedir, amb retard de l'hora fixada a l'exposició de L'Hermitage. Les dos plantes de la zona dels Jerónimos acullen la mostra.
Les primeres sales són la història del museu amb quadres que no haurien d'haver entrat mai al Prado, acompanyats d'objectes, tots amb el seu “pendant”, que suposo faran les delícies dels amants de les antiguitats i l'alta decoració, suntuosa i àulica, per partida doble i simètrica. Sortosament, alguna que altra peça ens fa ralentí la mirada. Una col·lecció de joies, de les més diverses procedències, usos, materials i estils, que faran embadalir a moltes senyores, totes envitrinades i molt acuradament il·luminades ens van marcant el camí cap on, afortunadament, hi ha penjada una mostra més que sucosa dels grans de la pintura.

Tot i així, a l'entrada un petit marbre d'Antonio Lombardo, Filoctetes, ens arriba a l'ànima i ens comença a preparar l'ànim pel que ens espera a partir d'ara. Lorenzo Lotto amb La fugida a Egipte amb santa Justina ens obre la porta a la pintura; Veronese i La lamentació sobre el cos de Crist, de bellíssima composició, amb un àngel que la seva vestimenta contrastant amb la nuesa de Crist, ens recorda els colors Velázquez. Ticià amb un San Sebastià sense concessions, serè. El Greco amb Sant Pere i sant Pau, Carracci torna a emocionar-nos amb els seu extraordinari Les dones santes davant la tomba de Crist ressucitat. I per fi, Velázquez, hoste a casa seva. Compartint cantonada amb Velázquez hi ha la icona de l'exposició: Caravaggio i el seu Jove tocant el llaüt i a continuació San Sebastià de Ribera. 

Un dibuix al carbonet sobre paper, La verge i el nen, de Durero ens distreu una estona. Sense pretencions, un bodegó amb melindros i demés utillatge de casa benestant madrilenya d'Antonio Pereda, ens fa reflexionar sobre el perquè el talent no sol anar acompanyat de la fama. Dos obres de Rembrandt: el Retrat d’un estudiós és subtil, delicat quasi transparent mentre que La caiguda de Haman és gruixut i una mica deixat. Sembla mentida que la representació de Rubens sigui tan... minsa, sobretot ara que la sala central del Prado n’exhibeix una col·lecció insuperable. Un oli, en un estat de conservació deficient, depetites dimensions (sabent les mesures que solia emprar Rubens) i tema rural: El carro carregat de pedres, em crida l’atenció i un dibuix d’un vell, sembla ser Sèneca. 

Un bodegó prodigiós, de virtuosisme contingut, és l’aportació del pintor holandés Williem Kalf i de Van Dyck hi trobem un dibuix, retrat de Brueghel el jove, i el retrat de cos sencer de Henry Danver. La mà aguantant un guant em fa descobrir en un retrat de Frank Hals, que la majoria de vegades menys és més. La visita al metge de Gabriel Metzu, torna a recordar-me els pintors que van fer del seu ofici un sacerdoci. 

Una petita, immensa, terracota esbossant la que seria la seva obra capdal: L’èxtasi de santa Teresa de Bernini porta records d’una tarda d’estiu a Roma.

La Magdalena penitent de Cànova és un punt d’inflexió en el recorregut. Assegut al banc del costat prenc un apunt amb bolígraf en una mena d’impuls; també ho faig del Cap del Geni de la mort. En aquesta sala també s’hi pot admirar el bust de Voltaire, de rialla fotesa, obra d’Anton Houdon i la resta una col·lecció de pintures entre las que destacaria Perseo i Andròmeda de Mengs, un bodegó de Chardin, Els atributs de les Arts i Bernardo Belloto amb un pasisatge urbà: La Kreuzkirche de Dresde.

Fins aquí, el que es mostra a la planta baixa. Abans de continuar la visita, varem tornar sobre les nostres passes per fer una segona mirada, ara ja més tranquila, més familiar i més agraïda per delectar-nos, una estona més, amb les obres que de primera intenció ens van emocionar i potser descobrir en una segona mirada el que no vam saber veure abans.

Nadal a Madrid.

Davant l'antiga Casa de las Alhajas.

Només arribar a Madrid hem anat a veure l'exposició Arquitecturas pintadas que, juntament amb el Thyssen, es mostra a l'antiga Casa de las Alhajas a la plaça on hi ha una altra joia madrilenya: el convent de Las Descalzas Reales.

Presideix l'exposició, donant la benvinguda, el magnífic quadre de Canaletto que és la imatge de la mostra. Després, tot és un recorregut de sorpreses agradables, obres conegudes i d'altres que tot i ser el primer cop que les veia semblaven familiars i ofereixen una visió, que sense ser pretenciosa, sí és directa i sobre tot compleix els objectius; a més a més, és una lliçó d'història i pintura.

Les ganes de completar la visita, ens va fer anar cap el Thyssen per veure la resta on vam tenir que rascar-nos la butxaca; sortosament, no va caler fer cua. Sense cap mena de dubtes, l'obra mostrada a la Fundació Bankia-CajaMadrid supera a la del Thyssen encara que s'agraeix poder admirar tanta obra i de tantes procedències diferent.

Aquest matí, que ens hem trobat amb uns amics, hem tornat a la Casa de las Alhajas tots plegats per admirar un cop més tota la col·lecció de vedutte i capricis.

Hi hauran més detalls, un cop arribi a casa i hagi paït tanta exposició.

El Vaticà (encore).

L'Apoxiòmenos de Lisip, tants cop dibuixat a Belles Arts.

Un, no pot acabar aquesta col•lecció de posts dedicats a Itàlia sense tornar a recordar el Vaticà i ho vull fer ans l’any no fini.

Sant Pere del Vaticà és realment impressionant, d’una grandiositat... mesurada que ens el fa més aprehensible. La columnata, tot i estar mig tapada per restauració, continua sent bellíssima i la seva abraçada porticada, formant la plaça, és la millor mostra de benvinguda. Sense cap mena de dubtes Bernini sabia el que es feia i el que volia aconseguir. La seva simplicitat i senzillesa de línies fan que la seva massissa corporeïtat se’ns presenti lleugera, etèria. Passejar entre les columnes convida a la reflexió.

Què dir del seu interior tan inabastable? Es miri on es miri tot és magnificència i el baldaquí, miraculosament, aconsegueix ser peça única en mig del horror vacui monumental. La pietat, malauradament, darrera de la seva protecció vítria ja no és el que era. Necessita aire i l’urna que la protegeix impedeix que... respiri, que era el que ens emocionava. Tot i així un no pot deixar d’admirar-la encara que els reflexes dels flaixos al vidre protector ho fan un pèl difícil.

Tristament, les multituds, les gàbies, els sorolls, els flaixos fan q cada cop sigui més complicat poder copsar el batec d’aquestes criatures úniques que anomenem obres d’art.

Diaghilev i els Ballets Russos.

Detall del tríptic de l'exposició.

CaixaForum de nou, aquesta vegada per tafanejar les intimitats dels Ballets Russos i el seu creador Serguei Diàguilev. L’exposició és un homenatge als records, andròmines, fetitxismes i demès memorabilia al voltant de l’activitat creadora de l’empresari rus i la seva troupe, remarcant la seva estada a Espanya entre 1914 i 1918, cercant refugi i actuacions que la 1ª Guerra Mundial els impedia fer als països on havien triomfat. Durant els anys 20 Barcelona es va convertir en un punt de partida de les noves propostes escèniques de la companyia i molts artistes espanyols van ajudar a que els Ballets Russos assolissin èxits sense precedents. Juan Gris, Pere Pruna, Joan Miró, Pablo Picasso van dissenyar decorats i vestuari. Josep Ma. Sert va ser el primer artista no rus que va dissenyar un ballet per a Diaghilev i Manuel de Falla va ser el compositor espanyol més lligat a la companyia.

L’exposició, que està muntada esplèndidament, recorda i té l’aire dels teatres d’abans, mostrant-nos, entre bambolines, el rerefons de tot el que de sublim i prosaic té aquest vell ofici de l’ara anomenat show-business. Audiovisuals, amb velles gravacions de l’època ens apropen una mica més a aquell món màgic que ara forma part de la cultura transgressora que va remoure, renovant, el panorama artístic d’aquells anys i dels venidors.

No obstant, un no pot deixar de sentir certa tristesa al veure com el pas del temps és inexorable, podent convertir certes manifestacions antany agosarades en records carregats de voluntat candorosa i naftalina, com també ens ratifica que fora de les llums d’un escenari, el que un dia ens va fer estremir, perd la seva... màgia.

Bones Festes!

A tots als seguidors del blog us desitjo unes molt bones festes de Nadal, Any Nou i Reis. I pel nounat Martí una vida plena de ventures i de coneixences.

Per què agraden tant els impressionistes?.

Detall del tríptic de l'exposició.

Caixa-Forum de Barcelona presenta l’exposició Impressionistes. Mestres francesos de la col•lecció Clark. Un, ja sap el que va a veure, però tot i així, per això hi vaig, espero trobar sorpreses i quan dic sorpreses em refereixo a obres que, encara que sigui un instant, em deixin bocabadat o m’emocionin en mig d’una majoria que no són res més que exercicis de mà i pinzell, alguns ben maldestres quan no d’una candidesa quasi ratllant l’infantilisme o fins i tot tocant l’aprenentatge d’acadèmia de pintura de les que imparteixen classes a partir de les 5 de la tarda.

Es publicita la passió dels Clark per Renoir que ja va donar títol a l’exposició del Prado (que no vaig anar a veure), insistint que s’hi exhibeixen molts dels quadres de Madrid. Renoir, tret d’algunes obres, crec que és el pintor menys pintor del grup i sense arribar a acceptar algunes crítiques ferotges que li han fet els seus detractors em miro els seus quadres sense cap mena de passió i la seva pinzellada repetitiva, llepada i sense grisos vista al natural em decep. Si hagués de trobar-li un mèrit m’agraden els seus nacrats

S’agraeix trobar uns quant paisatges de Corot, sempre mesurat, amb els seus primers termes d’arbres gegantescos i uns fons matisats i aprimant-se fins al límit. Rousseau amb un paisatge que sembla fet en relleu; Millet, desconegut fugint del seu tòpic; un quasi bé cartellístic Bonnard molt lluny del seu estil i paisatges de Caillebotte, Pissarro, amb temes senzills i que cada dia m’agrada més i Monet que tret dels Penya-segats d’Étretat, on fa vibrar la llum de la solpostada, la resta d’obra dóna sensació de feta a corre-cuita i el tema Oques a la riera, l’aigua de l’estany et fa enrogir de... deixada. Un, veient com els grans també l’erren, en lloc d’alegrar-me’n, perquè sembla que així s’humanitzin una mica, m’entristeixo perquè, potser infantilment, crec i desitjo que als qui admirem haurien de ser si més no modèlics i perfectes.

Sisley, amb pocs quadres i discret com hom s’imagina que era ell, sense tindre tant de cartell, continua emocionant-me. Un retrat del seu jardiner, magnífic, de Carolus Duran. Boldini amb temes petits com si de miniatures es tractés, Bouguerau i Jean-Léon Gerôme amb els seus temes ètnics es barregen amb les ballarines i cavalls de Degas. Berthe Morrisot, Mary Cassat, Fantin Latour, Daumier, Gauguin i Toulouse-Lautrec completen la col•lecció dels senyors Clark que tot i tenir casa a París i agradar-los-hi tant la pintura o tenien mal gust o estaven mal aconsellats i els encolomaven.

Per què agraden tant els impressionistes? Sempre em faig la mateixa pregunta quan visito una exposició, darrerament la majoria, on s’hi exhibeixen quadres d’aquests pintors francesos. Com també em pregunto que està passant: tenim impressionititis museística?. I una tercera pregunta: per què es penja tot i no es fa una tria mitjanament digna?.

http://multimedia.lacaixa.es/lacaixa/ondemand/obrasocial/interactivo/impresionistas/es/visita_virtual.htm

Tintoretto.

Del natural, sèpia/paper.

Aquesta tarda, després de vagarejar una estona i arreglar racons, un llibre que feia temps havia comprat al Museu del Prado ha fet cap a les meves mans com dient-me, ja toca. Venècia i Tintoretto, són dos temes que donen per a molt, un tàndem que sol agradar als qui es dediquen a la literatura, ara plegats i sota el prisma de Sartre.

El llibre, que es deixa llegir “doucement” és un compendi de biografia, assaig i divertiment d’un filòsof que no pot amagar la seva fascinació per un pintor... manual, per un pintor casolà, que tenia autèntica fòbia de sortir de Venècia, que vivia modestament, estimava i respectava a la seva dona i que s’escarrassava treballant; quasi bé tot el contrari de l’artista diletant entre els quals, possiblement, es podia trobar l’autor francès.

L’anomena el pintor-botiguer i entre bromes i veres fa una mica de bugaderia de l’ambient venecià de l’època i les enemistats, gelosies, putades i altres trucs que es feien els pintors per prendre’s la clientela uns als altres.

Tintoretto, pot agradar o no, com qualsevol altre artista, però el que està clar és que a diferencia dels pintors coetanis seus, si un vol arribar a entendre’l i gaudir de la seva pintura ha d’anar a la seva ciutat, de la qual no va voler mai sortir-ne, ni per anar a penjar els quadres que havia pintat per a la ciutat de Màntua: ja complert els seixanta anys se’l va haver de suplicar i convèncer. Va anar-hi amb una condició: que l’acompanyés la seva muller.

Arravataments i fidelitats en totes les facetes de la seva vida.

Francesca Aliern.

Portada de la revista El Temps.

La revista El Temps, en el seu número del 6 de desembre, publica en portada un reportatge titulat De gran seré novel•lista. Entre els autors triats hi ha l’amiga Paquita, Francesca Aliern en el món literari.

A l’interior, deu pàgines dedicades a esbrinar el fenomen d’autors novells però d’edat madura que darrerament està tenint tant d’auge en el món literari. De l’amiga xertolina diuen que és Mèrit de les Lletres Ebrenques i expliquen suscintament com va començar ja fa una colla d’anys, autoeditant-se, a publicar els seus escrits. Què no hem de saber dels trasbalsos que passava si en vam ser companys de fatigues?. Avui, veure com Cossetània li edita el que escriu és ja un mèrit i un ajut.

A l’editorial de la revista Salvador Cot hi escriu això: "Als nostres lectors. Si ens permeteu la immodèstia, la portada d’aquesta setmana és deliciosa. Lluís Bonada ha volgut prestar atenció a un petit grup de persones que han decidit de començar una carrera de novel•lista just en el moment en què qualsevol professional acostuma a jubilar-se. Són escriptors diferents entre si, però que comparteixen una expressió narrativa fàcilment intel•ligible, que acaba resultant atractiva fins i tot des del punt de vista comercial. Algunes editorials petites han confiat en ells i El Temps els ha volgut reunir en una trobada molt especial".

Un, avui, també vol celebrar que El Temps parli de Paquita i de la tasca que porta fent des de quasi bé tres dècades i li dedico aquest post.

El Foro.

El Foro

Passejar pel Foro, encara que el dia sigui calorós, amanseix l’esperit. Sembla mentida que tanta ruïna pugui ser tan esplendorosa. No em cansaria mai d’admirar les restes del naufragi, i després de l’espoli, que encara aguanten, les menys en peu, amb una dignitat i bellesa que ja voldrien alguns edificis d’arquitectes dels segles XX i XXI.

Bocins de frisos, columnes, pedres, alguns dispersos, altres amuntegats en una mena de pedrera esperant, com en un purgatori, temps millors o que les restauracions avancin segueixen atraient la nostra mirada perquè tot aquell material d’enderroc encara conserva al seu moll de l’os tot l’esplendor d’una època, i ara, encara hi podem descobrir una lluminositat que no és per reflexió solar sinó... interior.

Algunes columnes, capitells, arquitraus, àbacs, cornises disperses per les zones enjardinades semblen escultures jacents d’un antic museu a l’aire lliure. El pas s’alenteix al ritme de la contemplació i l’hora del matí ens fa buscar una ombra.

Sota el brancatge dels pins romans trec els estris i començo a pintar una aquarel•la.

Caravaggio i Ribera.

Carrer de Roma.

A Roma, admirant certes obres de Caravaggio un no pot deixar de pensar en Ribera; de la mateixa manera que quan ens trobem amb una obra del Spagnoletto, el pensament se’n va cap a l’italià. L’obra d’ambdós, degut a l’època i al lloc, té coses que podria fer-nos creure que hi ha certes semblances, de segur que les tenen però només són temàtiques. Se sol creure que Ribera pintava influït per la pintura de Caravaggio i, per tant, dins aquesta estrafolària ratio artística, se’l sol considerar...inferior.

No només la tècnica diferencia l’obra d’aquests dos pintors. Caravaggio és desvergonyit, descregut i agosarat: és lumpen; Ribera, culturalment, és tot el contrari i a més és creient.

Santa Maria del Popolo.

Interior de Santa Maria del Popolo.

Sta. Maria del Poppolo, on hi hem arribat caminant per la via del Corso, és buida de turistes i de fidels. Al seu interior, a la capella Cerasi, ens esperen dos caravaggios: La conversió de sant Pau i La crucifixió de sant Pere, dos obres més que conegudes però entre elles, a sobre de l’altar, una altra obra demana la nostra atenció: L’Ascensió de la verge d'Annibale Carracci, considerat rival de Caravaggio, amb reminiscències de Miquelàngel i de Ticià d’una lluminositat i una execució admirables.

També és d’admirar la capella Chiggi dissenyada per Rafael, remodelant una antiga capella gòtica. Finalment, serà Bernini (omnipresent a Roma) qui l’acabi. A la decoració pictòrica hi van participar Sebastiano del Piombo i Francesco Salviati i les escultures són Jonàs de Lorenzo Lotti, conegut com Lorenzetto, i l’esplèndida Habacuc el profeta amb l’àngel de Bernini.

Vam acomiadar la tarda des del “belvedere” que hi ha al Viale Gabriele D’Annunzio; entre la frescor de l’arbreda, recolzats a la barana, anàvem seguint el sol, que mandrós com mai, li costava amagar-se.

El Campidoglio a la solpostada.

El Campidoglio.

Passejant escales avall del Campidoglio, o potser hauria de dir deixant-se anar pel suau pendent esglaonat que tan bé va saber fer Miquel Àngel, una parella de joves agafats de bracet. Ell, amb un espanyol sense accent, anava explicant a la seva companya, amb una dolçor envejable, tot el que els envoltava. Ella, deixant-se portar, escoltava i somreia de la manera com només les persones cegues saben fer. Gràcies a la veu del seu estimat que li anava explicant detall per detall, fent-li visible, la magnificència del lloc i del moment, se la veia feliç gaudint de la bellesa de la solpostada romana.

Mentre els seguia amb la mirada els agraïa que m’haguessin recordat com de grans poden fer-nos els sentiments.

Remirant les fotografies d’aquella tarda romana, he trobat aquesta on hi ha la parella a la que dedico el post.

Roma de nou.

Tomba de Juli II a San Pietro in Vincoli.

Avui, toca anar a Sta. Maria Maggiore. Els frescos de Reni de la capella Paulina bé valen una visita. L’àngel i Sant Gaietà amb el nen de Bernini i la seva tomba, d’una sobrietat i senzillesa inesperada, al costat dret de l’altar major, són de contemplació obligada. Tot el sòl de la basílica és una autèntica meravella feta amb marbre estil cosmatí, tan comú a la major part de les esglésies romanes.

Passejant, trencant per carrerons que cada cop s’estrenyen més i s’empinen fins arribar a unes escales, on hi creixen herbes i matolls, que un cop pujades, passant per baix d’un arc, fem cap després de guiar-nos per l’instint, a la lluminosa plaça on a l’esquerra la façana arcada de l’església de San Pietro in Vincoli, de curiosa i al menys diferent arquitectura exterior, reflecteix al sol del "tramonto" romà. Hi ha poca gent per la plaça i a dins, un cop acostumats a la penombra, comprovem amb alegria que l’església és quasi bé buida. Al fons a la dreta, la tomba de Juli II refulgeix.

La figura de Moisès, girat el cap vers la porta que sembla que ens doni la benvinguda amb la seva profunda mirada, seu imponent al centre del mausoleu que no fa altra cosa que ressaltar la seva... innata dignitat. I com més l’admirem més prop es deixa sentir.

Benet Espuny, recordant-lo.

Amb Benet, Áveda i el pare xerrant.

Avui fa un any que va morir Benet Espuny. Entre tots els records i fotografies que tinc he triat aquesta, feta una tarda de juliol, el dia de sant Fermí, de 2009 mentre prenent la fresca a l’atri de casa i bevent orxata fèiem petar la xerrada. També recordo que aquell dia amb el portàtil li varem ensenyar com es veia la seva pàgina web que no feia pas gaire li havien fet les seves filles i la seva memòria cabalosa anava explicant mil anècdotes de cada quadre, dibuix o fotografia que veia.

Ara, procurem que la seva memòria i el seu record no es perdin.

Contra l'art.

2n bodegó que vaig pintar a Belles Arts.

Un company de l’institut, l’altre dia, dinant plegats, em va preguntar: què tens contra Antonio López?. Vaig suposar que havia llegit l’entrada del blog dedicada a la exposició que té al Thyssen en la qual exposo el que penso de la seva pintura.

Que no m’agradi la pintura d’algú no vol dir que n'estigui en contra. D’entrada, en assumptes pictòrics, artístics no m’agrada emprar contra com a preposició sinó com a adverbi de la manera que tant bé exposa Chantal Maillard al seu llibre Contra el arte y otras imposturas.

Que no m’agradi algun pintor, no vol dir que n'estigui en contra “preposicional” o que el menyspreï sinó que, senzillament, els meus gustos pictòrics van per una altra banda i com que no sóc historiador de l’art ni crític puc gaudir de la pintura com em plagui.

Santos Torroella, quan anàvem a veure exposicions per Barcelona, solia dir-me que hem d’entrar amb ulls de nen, innocents, perquè el que anem a veure ens sorprengui però que un cop vist hem de fer una segona volta amb ulls crítics i esporgar.

Des d'aleshores procuro seguir el seu consell i de qualsevol exposició intento esbrinar i aprendre de la manera en què l’autor ha treballat la seva obra, com a resolt certes dificultats, com ho interpreta, al temps d’obviar trampes o trucs de l’ofici amb els quals ens vol enganyar. Són aquesta mena de manyagueries en les que un pot caure per posar-se al públic a la butxaca, emprant un virtuosisme fals (en art el virtuosisme sempre estarà per damunt de la tècnica), molt vistós però buit i que sol deixar bocabadats a qui mai ha agafat un pinzell o ha modelat una figura i que no es altra cosa que supèrbia.

Visitar museus, exposicions, sempre és un plaer i un enriquiment; una escola que no fa altra cosa que reafirmar-nos. És anar a la font per sadollar-se, a recuperar forces. És un pelegrinatge d’agraïment, una cura per guarir-nos del possible egotisme. És per això que anar a veure una exposició d’algú tan aclamat i comprovar que hi ha més pa que formatge resulti decebedor. I solc sortir d’aquests llocs entristit, perquè esperava trobar quelcom més... sòlid, digne i no tanta... manufactura. I ara ja no parlo, com algú pugui interpretar, de gust personal sinó de... pintura.

La pintora Ángeles Santos.

La niña muerta, Ángeles Santos.

La Vanguardia portava el proppassat dilluns un reportatge dedicat a la pintora Ángeles Santos: complia cent anys. Quina paradoxa complir cent anys de vida algú que de jove va intentar suïcidar-se.

La crònica, entre altres coses diu que dels 34 quadres que va pintar des de 1928 fins el 1930 només se’n conserven 7. Quina altra paradoxa: una pintora famosa i admirada, amb poca obra feta i que de la qual només podem admirar 7 quadres.

El seu fill, el pintor Julián Grau Santos, va ser professor meu d’acolorit a Belles Arts; el seu germà Santos Torroella professor i tutor. Vaig conèixer el seu marit Emili Grau Sala a Sitges a casa de la pintora Maloles Rubió, compartint menja i tertúlia amb Pere Pruna que amb el seu peculiar i sorneguer humor solia repetir: Sabeu com li diuen a Grau Sala a París? Gros salop. Amb Antonio Santos, nebot seu, varem passar temporades junts pintant, primer per les seves terres d’Osca després per aquí, a l’Ebre. En canvi, d’Ángeles Santos l’únic que sabia era que no pintava i que sortia poc de casa però la seva desconeguda imatge sempre era present i es magnificava a casa de Maite i Rafael on hi tenien penjat aquell quadre d’aire naïf però que intranquil•litzava. Aquella nena ajaguda, en primer terme, amb un cap enorme, totèmic, amb les mans creuades sobre el pit i tres noies a la part superior contemplant-la amb una placidesa de migdiada estival que es reflectia al fons del quadre amb un paisatge d’una casa de camp, una dona a la porta, un gran arbre i un colom blanc volant entre el seu brancatge.

El títol del quadre: La niña muerta.

El Vaticà 2.

Panoràmica de la plaça del Vaticà.

Al Vaticà, on la visita al museu és unidireccional, sense cap més opció, un cop s’ha visitat tot, això és un dir, ens espera el plat fort: la capella Sixtina. Abans d’arribar-hi s’ha de travessar unes quantes sales que allotgen l’art contemporani. Aquestes sales donen cabuda a les coses més heterogènies, sobresortint el que anomeno art eclesial, aquest art del que n’estan plenes les esglésies de nova construcció i està basat més que res en la... fe. La fe pot moure muntanyes, però no ajuda a ser millor ni pintant ni esculpint. Entre les coses que hi havia penjades vaig reconèixer els retallables de Matisse i en un racó, de la que vaig batejar com galeria dels horrors, en sobresortia l’Innocenci X de Bacon, que després d’haver admirat uns dies abans al retratat, en la seva intimitat del palau Pamphilj, ja no semblava ni... modern.

Entrar a la capella corprèn, com corprenia i et feia sentir vergonya aliena, la cridòria dels visitants i la veu de missacantant, forçadament engolada, i que la sonoritat de la capella magnificava, d’un dels vigilants demanant a la multitud, quasi bé cada 15 segons, silence please!, no photos!!. Com hom pot imaginar-se no li feien ni cas.

Sense cap mena de dubtes cadascú reflecteix les emocions de manera diferent, però no acabo d’entendre com la gent pot parlar i fins i tot cridar en un lloc on tot convida al silenci, al recolliment, al mutisme i no pas perquè la capella sigui un lloc considerat sacre, sinó pel que se’ns mostra, que no potser admirat només que amb recolliment. Al menys, crec, que aquesta hauria de ser la nostra manera d’agrair-li-ho i de mostrar la nostra admiració al seu autor.

Finalment, les escales de doble espiral de Giuseppe Momo, tot un plaer visual i sensorial baixant-les, ens porten cap a la sortida.

Bernini, Caravaggio i Roma.

San Luigi dei Francesi.

Sense cap mena de dubtes, Roma és una ciutat que, tenint gran quantitat de museus, només se la coneix pel carrer. Tot el que té d’admirable es troba passejant. Els seus vestigis són la seva ànima. La resta, forma part de la recentment creada història de l’art i per tant ens l’hem de prendre amb certa... prudència.

El barroc, possiblement ajudat per una cúria embafada de riqueses, va trobar a la ciutat un bon viver i va voler, sense poder, canviar-li la fisonomia.

Tot i que Miquel Àngel va treballar a Roma (fins i tot com arquitecte) i deixant a la Capella Sixtina una mostra de la seva poderosa creativitat, no m’atreviria a considerar-lo un pintor (les seves pintures són escultòriques) i menys... romà. I el seu company de sala, Rafael, és mou en un altre món aliè al romà.

Bernini, seria el seu artista escultor i Caravaggio el pintor. S’ha d’anar a Roma per entendre a aquets dos artistes tan locals, tan arrelats a la ciutat. Tots dos treballant per a l’Esglèsia: un, escultor que tracta les seves obres amb resolució pictòrica; l’altre, pintor que les resolt escultòricament. Un, exquisit amb cert toc de vulgaritat, l’altre vulgar, com els personatges que pintava, però que amb els pinzells els dignificava.

Bernini, escultor i Caravaggio pintor van fer Roma seva.

Quant costa pintar un quadre?

De bon matí preparant una aquarel·la.

Amb l’amic i company Manu Aznar compartim el plaer per Proust. Fa uns dies va deixar-me un llibre titulat Àlbum Proust, amb aspecte de missal, biogràfic, ple de fotografies, que es llegeix golosament. Al llibre hi ha l’opinió de Proust sobre una polèmica que fins i tot va arribar als tribunals entre el crític d’art Ruskin, a qui Proust admirava ferventment fins el punt de traduir La Biblia d’Amiens i Sèsam i els lliris, i el pintor Whistler, el qual, tot i guanyar el plet, va arruïnar-se, havent de vendre el seu estudi per poder pagar els advocats i abandonar Anglaterra. Afortunadament, Whistler no va deixar de pintar i se’n va anar cap a Venècia, potser per emprenyar a Ruskin, on hi va fer una sèrie de gravats i pastells realment preciosos.

Sobre l’enemistat de Ruskin i Whistler Proust va escriure a Marie Nordlinger: Es menyspreaven mútuament perquè els seus sistemes eren oposats. Però la veritat era una sola, i ambdós la veien. En la seva polèmica amb Ruskin, Whistler va dir: “Vostè manté que he pintat aquests quadre en poques hores; però jo l’he pintat amb l’experiència de tota ma vida”. I precisament en aquest període Ruskin escrivia a Rossetti: “el que vostè dibuixa, quan improvisa, és el fruit de molts anys de somnis, d’amor i d’experiència”.

Aquí, a Catalunya, hi ha una anècdota (una de tantes) protagonitzada per Rusiñol: Estava Rusiñol començant a pintar un paisatge quan un passejant el va saludar. Passades unes hores el mateix passejant, de tornada, es va parar per admirar el quadre: molt maco, sí senyor!. Tant li va agradar que va proposar-li comprar-lo. Quan l’artista li va dir el preu el passejant va contestar que el trobava car, contant que l’havia pintat en unes hores. Unes hores i tota una vida de treball i experiència va contestar-li Rusiñol.

"Sensitibitat".

Estudi de color, oli/tela.

Richard Sennett al seu llibre El respecte, parlant de la compenetració entre un pianista i un cantant interpretant “Der Erlköning” de Schubert fa, amb certes reserves, aquesta reflexió: Només els individus dotats d’un talent excepcional són sensibles als demés.

En el món de l’art, si apliquéssim aquest criteri tindríem moltes sorpreses. En canvi, el que possiblement recolzaria seria la idea de que per poder respectar i admirar l’obra d’altri el que cal és tenir, i ampro una paraula d’Azorín, "sensitibitat". Paraula que ens vol donar a entendre, possiblement, un altre grau de sensibilitat... més elevat, per tant més profund, més arrelat a la persona. Més sanguini però que es manifesta a flor de pell.

Retrats de La Belle Époque.

Detall del folletó. Retrat de Gaston Bonnefoy, Toulouse-Lautrec.

CaixaForum és a punt de tancar l’exposició Retrats de la Belle Époque quan, per fi, em decideixo a visitar-la. Alguns quadres ja estan despenjats perquè han de participar en altres exposicions. Tot i així no es noten a faltar amb tanta obra que hi ha. La mostra, sembla estar feta "at maiorem gloriam" de Sorolla, que no és que no s’ho mereixi però llavors tot queda... casolà i més si encara s’hi afegeix Pinazo i Benedito. L’exposició, ha estat finançada per la Generalitat Valenciana i s’ha de fer pàtria. Aquí hi afegim Casas i Rusiñol i ja complim.

L’exposició, molt ben muntada, està dividida en nou àmbits que tenen un cert aire... literari. Autoretrats, Retrats de societat, Temperament i caràcter, Retrats de grup, Ambients i converses, Retrats en plain air, Toulouse-Lautrec, El retrat com a símbol i La crisi, com a colofó.

D’entrada, dos autoretrats ja coneguts, el de Sargent dels Uffici i Sorolla de Madrid. Potents, vigorosos, directes m’animen a iniciar una visita on, segurament (com així va ser) hi trobaré vells coneguts. Em crida l’atenció un pastell d’una pintora noruega, Asta Norregaard, de la que no recordo haver vist res. És un autoretrat gens llepat, sensible sense trucs i net. Jean Louis Forain, Eugene Carrière, Pinazo i Boldini, que confon pintar amb tirar confeti i serpentines. Com pot ser que un home tan dotat s’amaneri d’aquesta manera i... acabi cec? El seu autoretrat, La dona de rosa que tant agrada publicar, el Retrat de Cleo de Merode, el de SAR l’Infanta Eulàlia d’Espanya, que a primer cop d’ull t’agafen, queden superficials un cop se’ls hi dedica una mirada o volem iniciar un... diàleg. En canvi el retrat del petit Subercaseaux, sobri, ens inspira cert... afecte perquè l’artista, aquí, hi ha posat una mica d’ànima.

A l’extrem de Boldini hi ha el pintor valencià Manuel Benedito, professor de Benet Espuny, amb un altre retrat de la ballarina Cleo de Merode (pintat al 1910 mentre que Bolidini va pintar-la el 1901) quasi bé insinuat, quasi sense cos de pintura, molt prim i amb grisos (pictòrics), d’una bellesa plàcida i sense exhibicionisme.

Sorolla, mostra tota la seva potència de retratista: el conegut Alfons XIII amb vestit d’hússar, Retrat de Blasco Ibáñez de l’Hispanic Society, Calixto Rodríguez amb una mà aguantant les ulleres... que batega, María amb barret i el Retrat d’el duc d’Alba, que admirava per primer cop. Sargent i la seva Duquesa de Sutherlant, del Thyssen, amb la rama d’olivera a la mà, Retrat de Westheimer, el de Vernon Lee, llàstima que pengessin Dames al jardí, Torre Galli, Florència ja que és un quadre pla, sense matisos i desmereix. Zorn, només representat amb un sol quadre: retrat de Edward Rathbone Bacon. El retrat de la Comtessa Mattieu de Noailles de Zuloaga ja era a l’Orangerie per la propera exposició (De Zuloaga a Picasso). Casas i la seva Sargantain o Júlia d’un... impossible groc llimona i La dona cosint, amb vestit vermell amb les fulles d’aspidistra a la dreta.

I més Sorolla amb un retrat de grup de l’Hispanic Society que recordava per la impressió que em va causà el cap neoclàssic i goyesc de la Sra. Ira Nelson Morris amb els seus fills. Del retrat de la família Errázuriz Urmeneta cada cop m’agrada més la taula menorquina del primer terme, plena de llibres, cada dia més viva que els retratats. El borratxo, una mica “grossolà” de pinzellada, contrasta en mig de la pinzellada... elegant i rítmica dels retrats de la burgesia.

Bonard, una mica perdut en aquesta exposició, amb el Retrat de Misia Godebska del Thyssen com igualment Caillebotte amb dos retrats de Père Magloire, per cert el que està fent migdiada al camí Saint Clair, a Etretat, el mostrava ben camacurt.

Em va cridar l’atenció el quadre de Marie Bracquemond, À la terrasse à Sèvres, amb una llum de pinzellada delicadíssima que sense tenir res a veure amb ell, em va recordar Renoir.

Munch, Klim, Camarassa, Kokoshka, Rusiñol, Steinler i Toulouse-Lautrec, tancat en una minúscula sala de fusta, una mena de sauna, amb tres pintures i on sobresurt el cartell del Chocolat ballant, completen aquesta exposició de la qual s’ha fet un catàleg que, si mal no recordo, venien a la mòdica quantitat de 60 €.

Picasso, devorar París 1900-1907.

Cartell pintat amb els alumnes.

He anat a Barcelona per veure exposicions, especialment la dedicada a Picasso. Devorar París. Picasso 1900-1907. He arribat al museu després de passar per Santa Maria del Mar, creuant per carrerons, sense pressa, fins arribar al carrer Moncada per baix, on la palmera. Quan de temps que no entrava al museu Picasso! Com he pogut si els palaus ja valen la visita. Cues de turistes a l’entrada, sortosament per veure l’exposició no hi havia ningú.

L’exposició comença amb uns quans dibuixos i una carta de Carles Casagemas i Picasso a Cinto Raventós on li expliquen que el marxant (ells escriuen corredor) Mañac ha d’anar a veure l’obra i que només s’endurà el 20% de comissió. Vista general de la primera sala i començo a entendre per on anirà l’exposició. Al moment penso amb els alumnes.

Fa tres anys vam dedicar el darrer trimestre a Picasso, en una mena d’homenatge escolar. Cada alumne en va triar un quadre i el va adaptar al seu estil, sense que deixés, es clar de ser un picasso. Motiu? era la manera de que entenguessin com un artista pot pintar els mateixos temes que altres, fins i tot copiar-los, sense deixar de ser ell i Picasso és potser l’únic artista capaç de fer-ho. Ell vampiritzava els altres i els feia seus amb una facilitat astoradora, clar que per això es necessita quelcom més que saber pintar, es necessita talent. Penso, que els agradaria veure aquesta exposició que tracta de com Picasso, arribant a París, va devorar, com ja feia a Barcelona, a tot artista que pintés, fent seu el seu estil, adaptant-lo i moltes vegades millorant-ho.

Un Moulin de La Galette de Casas, és el primer tema d’altri de la sala, al costat d’uns quans picassos pintats a l’estil de Soutine (Margot o l’espera i La Nana); natures mortes cezannianes. El retrat del pintor Francisco Iturrino d’Henri Evenpoel, el primer Van Gogh de l’exposició (Montmartre, molins i hortes), prim i feble amb dues parts ben diferenciades, el cel amb pinzellada plana i el terra quasi bé puntillisme. Un pastell dedicat a l’amic Vilaró (L’abraçada) retallat i enganxat amb el bocí que li mancava, una tira de paper estreta, també signat, ens mostra fins on s’arriba amb el fetitxisme artístic.

La segona sala mostra cartells amb Toulouse-Lautrec com model a imitar. També hi és present Steinien, il•lustrador de moda a París a qui Picasso va tenir en comte. Van Gogh amb una Cortesana inspirada en Kesai Eisen, netament japonesa, d’una gran expressivitat omple l’altra sala juntament amb La pietat segons Delacroix i un paisatge amb camp de blat on ja hi ha tota la força i personalitat que el caracteritza. Pierre Puvis de Chavannes, conseqüentment queda càndid i eclesiàstic al costat d’aquestes feres pictòriques, tot i que han tingut cura de posar-lo a l’altra sala. Dibuix de L’arlesiana de Gauguin, segons la pintura que va fer-li Van Gogh i el dibuix a llapis de l’home esgotat, signat Vincent. L’amic Casagemas al seu taüt ai! els amors inconfessables; una petita escultura de Rodin, Celle qui fut la belle heaumière.

A la sala gran ens espera, magnífica, desafiant la Senyora Canals compendi d’estils i li fan companyia obres de Daumier, Redon, Sunyer, Canals, Lautrec, Gauguin amb una màscara de fusta i un cap de ceràmica de Paco Durrio, jove inca. Crida poderosament l’atenció la planxa de gravat, aiguafort i punta seca, que li va preparar Juli González de L’àpat frugal i que tant va agradar a Fernande Olivier.

Ja a la part final hi trobarem un cap d’home del S.III aC, trobat a Albacete i que pertanyia a Picasso, possible font inspiradora dels seus retrats de formes primitives que juntament amb escultures i el seu Autoretrat amb paleta, tanca l’exposició envoltat d’obres de Derain, Cezànne, Lautrec, Matisse.

Es troben a faltar unes quantes obres (algunes anunciades al catàleg). Entre las que crec que devia ser-hi el retrat que va fer-li a Mañac i que està a Washington.

Passejar per Roma.

Acaronant un gat pels carrers de Roma.

Passejar per Roma, només pel plaer de fer-ho, sense haver d’anar en lloc per veure un must, és un dels plaers a gaudir, fins i tot amb calor perquè a qualsevol cantonada o carreró hi corre la brisa. Sempre hi trobarem un racó ombrívol amb vegetació o aigua i sinó deixarem anar la vista perquè ens descobreixi quelcom que ens cridi l’atenció i ens faci sentir únics. Un pany de paret que ja no aguanta la pintura o que la humitat hi ha dibuixat les seves flors, una portalada, la finestra mig oberta o aquella resta de ruïna que mostra la seva pètria bellesa. Prenent la fresca, assegut sobre un dels molts capitells que fan de bancada, a l’ombra dels pins que hi ha prop de la columna Trajana, mentre mirava les restes que m’envoltaven vaig assistir a l’espectacle d’una sessió de fotografies d’una boda “quilla” italiana. Insuperable, aquí tot i que tot ho podem superar, ens quedem curts.

Reprenent la passejada, la manera en que estan col•locades les llambordes ens faran caminar diferent i ens faran optar per un carrer o per l’altre. Algunes botigues i aparadors ens cridaran tant l’atenció que no podrem resistir la temptació de mirar-los.

Coincidència? Havent visitat el Vaticà i rondant pels carrerons vaig comprar en una llibreria de vell especialitzada en literatura francesa I soterrani del Vaticano, d’André Gide. I regirant per la Feltrinelli Brideshead Revisited que ara llegirem escoltant Jeremy Irons llegint-lo.

No només hi ha gats al Foro, als qui ja se’ls ha dedicat llibres, calendaris i demés parafernàlia de memorabilia turística, sempre en trobarem un en el lloc menys esperat que ens deixarà sentir el seu miol, lànguid com solen ser les tardes d’estiu romanes, ja sigui per cridar l’atenció o per demanar una carícia.

El Vaticà.

Admirant el tantes vegades dibuixat Tors de Belvedere.

Primera hora del matí, amb entrades reservades, enfilem cap el Vaticà. Cues immenses, inacabables que em van deixar realment bocabadat, resseguien les muralles i parets pel carrer que ens portaria fins la porta principal. Tanta gent junta per entrar a un museu potser només l’havia vist la darrera setmana de l’exposició dedicada a Van Gogh al Metropolitan de NY, si mal no recordo per Nadal del 84.

La primera sala, després de passar per innúmeres estàncies, passadissos i escales, que em va fer sentir ja al lloc va ser la que mostra els àngels pintats al fresc de Melozzo da Forli, pictor papalis al servei de Sixte IV. A continuació la gran sala on hi regna Rafael amb la Transfiguració; esplèndid el tríptic La carità en grisalla i L’Anunciata, l’adoració dels Mags i La presentació de Jesús. Giovanni Bellini i el seu Sepeli de Crist, Leonardo amb Sant Girolano, Santa Elena de Veronese instal•lats en una sala massa fosca, que et fan forçar la vista. Tiziano i el retrat del Dux Niccolo Marcello i la Madonna di san Niccolo dei frari. Preciosa La crucifixió de sant Pere de Guido Reni. Jean de Boulogne, Processo e martiniano (Martiri dels sants). Decepció de no trobar L’enterrament de Crist de Caravaggio que veuríem unes setmanes després al Prado. I la visita continua amb Boticelli, Ghirlandaio, Perugino.

M’emociona especialment la gran col•lecció d’escultura romana, alguns bustos, relleus, escultures són d’una contemporaneïtat colpidora. I els clàssics als que sempre hi descobrim quelcom de nou, de diferent: El gal ferit, Lacoont, El tors de Belvedere que vaig haver de dibuixar-lo per passar la prova d’aptitud a Belles Arts, l’Apoxiomenos, l’Apolo, el Dorífor i tantes altres que durant el primer curs de la classe d’Estudio de lo antiguo y el ropaje, vaig dibuixar. La gran sala de la Rotonda, bastida per Michelangelo Simonetti inspirant-se en el Panteó, amb estatuària romana i els bustos d’Adrià i Antinoo als quals sembla que si rendeixi culte i el gran bací de pòrfir trobat a la Domus Àurea.

I sales i més sales: passadissos que semblen no tenir fi plens d’obres i de gent que, una mica esmaperduts, desfila cap a les estances de Rafael i un cop admirades cap el gran delit: la capella Sixtina.

La fontana de Trevi.

Prenent apunts a la Fontana.

A les sis del matí és l’hora idònia per llevar-se i poder gaudir de la ciutat sense gent. Si Roma, i sobretot la zona del foro i les ribes del Tíber, té una llum única per admirar-la que és la del tramonto, la ciutat dels carrerons amb llambordes i parets on el pas del temps i la humitat han deixant la seva empremta, guanya amb la llum del matí. L’aurora romana colorejant les cúpules, campanars, àtics i teulades, mentre la ciutat es desperta, és una visió totalment diferent.

Avui toca la Fontana. Encara que hi ha algú que ha matinat més: l’estan netejant i no em deixen posar on volia per prendre uns apunts. He de conformar-me buscant un altre lloc. Tot i així aconsegueixo prendre uns esbossos fins que el sol comença a tenyir la gran paret escultòrica de la font partint-la en dos.  

La primera nit a Roma.

La font de les tortugues.

La primera nit, tornant cap a l’hotel, seguint pels carrers que més ens agradaven varem arribar al ghetto jueu, ple de restaurants amb les terrasses plenes, oferint menjar kosha. Un dels carrers era un cul de sac que acabava al Foro, il·luminat, mostrant una vista inesperada. Refer les passes donades, desprès de la contemplació i una altra sorpresa: soroll d’aigua, una plaça amb una font que al primer cop de vista no varem reconèixer: la de les tortugues. I a dormir, sense voler mirar res més, sinó hauríem estat tota la nit rondant, però abans d’arribar a l’hotel ens esperava una altra sorpresa: la part del darrera del Panteó.

La Galleria Corsini.

Giordano Bruno, Campo dei fiori.

La Galleria Corsini, al Trastevere, tocant el Gianícolo, forma part del grup d’edificis i museus de la ciutat que allotgen obres d’art i que al trobar-se una mica a mà esquerra hi ha poc públic, cosa que s’agraeix en una ciutat tan saturada de visitants com Roma.

El museu és un tant peculiar: els quadres estan sense cartela i la visita transcorre anant endevinant els autors i els temes, una mica enjogassats. Per confirmar si estem en el camí correcte a un racó de les sales hi ha un llistat amb les obres i els seus autors: un trivial artístic. Com que a Itàlia es penja tot, et pots trobar amb originals, còpies o bottegas en un ja familiar "totum revolutum". La verge amb el nen de Murillo ja val la visita, la mort d’Adonis de Ribera (el seu magnífic Negació de sant Pere, l’admiràvem a Madrid a l’exposició del Prado, Ribera jove), el Sant Joan de Caravaggio, Felip II de Ticià. Un petit quadre de Rubens, cap de vell, esbós de la seva Adoració dels Mags i Sant Sebastià guarit pels àngels i Santa Àgata ressanada de Lanfranco han estat les obres que m’han cridat l’atenció.

Per dinar hem tornat al Campo dei fiori, una mena de museu viu, a l’aire lliure, ple de colors, accents i cridòria. Així, guaitant les paradetes de fruita i verdura anem donant compte a les amanides amb mozzarella. He fet algunes fotos a Giordano Bruno que sembla que d’un moment a l’altre perdrà la seva bronzina paciència i ens tirarà el llibre al cap. No puc resistir-me i compro anguria (síndria), per endur-nos-la cap a l’hotel.

San Pietro in Montorio.

  Admirant La flagelació de Sebastiano del Piombo.

Roma, a primera hora del matí des de San Pietro in Montorio, ofereix una vista espectacular. Hem anat a visitar l’Acadèmia d’Espanya per deixar-hi el catàleg de la darrera exposició en vida de Benet Espuny. Benet va ser resident a l’Acadèmia durant 4 anys i crec que el catàleg de l’exposició que li va dedicar el Departament de Cultura de la Generalitat de les Terres de l’Ebre a Tortosa, havia de ser a la biblioteca d’un lloc que va marcar per sempre, no només la pintura i l’obra de Benet, sinó la seva vida. Com se li il•luminava la cara quan parlava de l’Acadèmia.

Traspassar les portes de la institució, l’atenció amb que ens van atendre, passejar per l'atri, visitar l’església, en penombra; l’olor de cera i de flors mig pansides, possiblement d’un casament, em va fer pensar amb la desgraciada Beatrice Cenci, enterrada allí i que dies abans havia admirat el retrat que li va fer Guido Reni, al Palau Barberini. I como no, Stendhal i les seves Cròniques italianes. Admirar La flagel•lació, de Sebastiano del Piombo, un oli pintat al mur seguint un disseny del seu mestre i amic Miquelàngel; els frescos de Vassari i reconèixer-lo autoretratat amb hàbit negre. Daniele da Volterra és l’autor del Baptisme de Jesús que decora una de les capelles.

En aquell ambient de recolliment, un, tracta d’imaginar l’altar major amb La transfiguració de Rafael i en lloc de La crucifixió de sant Pere (pintat per Camuccini), l’original de Guido Reni i que tots dos es poden admirar a les col•leccions del Vaticà. La má del gran Bernini també hi és: d’ell és el disseny de la capella del marquès Marcello Raimondi.

Poder gaudir de la bellesa senzilla i colpidora del Tempietto del Bramante, que com diuen els romans, fou “incastrato” nel cortile del monastero di San Pietro, obra cabdal de l’arquitectura renaixentista.

Amb certa recança, després de vagarejar pels voltants, ens acomiadàvem de l’Acadèmia i escales avall, seguint el via crucis de ceràmica policromada del escultor becari Carmelo Pastor, entre murs enjardinats, vam començar a gaudir d’un Trastévere ple de roba estesa, motos aparcades a munts, andròmines de tota mena, lluminós, bigarrat, colorista i atrotinat, però d’una bellesa que en cap altre lloc com Roma pot tenir la deixadesa i la pobresa. Rodant pels carrerons, tafanejant, entrant als patis, pujant i baixant escales, vam anar al palau Corsini.

http://www.raer.it/folders/inicio/inicio.php

Real Academia de España en Roma.