La capacitat d'emocionar-nos

Apunt de paisatge, oli/tela.

Llegint unes crítiques d’art, d’aquestes que els diaris publiquen de quan en quan, m’ha vingut al cap unes reflexions de Gombrich sobre la retòrica amprada pels crítics i els historiadors de l’art. Una mena d' horror vacui lingüístic, perquè ens entenguem gràficament.

Sempre que llegeixo aquests escrits, quasi bé tots amb aires assagístics, acabo dubtant de la meva comprensió lectora i intueixo un celestinatge on l’intermediari vol acabar substituint al protagonista; tot això acompanyat d’un llenguatge als antípodes del que és l’art, o sigui la realitat. És clar que quan un ha d’ajudar-se de la hipèrbole, la redundància i l’èmfasi és perquè vol donar sentit allò que no en té i llavors com en una mena d’encanteri t’estan oferint un succedani, una alternativa, vàlida potser, però sense vàlua, de la realitat. Aquests intermediaris, amb trona mediàtica, estan emmetzinant la nostra percepció i per tant la capacitat d’emocionar-nos que al cap i a la fi, és la resposta, personal i íntima, davant de qualsevol manifestació artística.