Claude Monet. Correspondència

El llac del parc, Tortosa. Oli/fusta.

Aquest dies de Nadal solen ser dies de regals i de “guilandos”, com dèiem abans. L’amiga Pili que sempre va a tiro fet (ja són molts anys d’amistat), ja uns dies abans em va demanar quins llibres tenia a la llista per comprar. El seu regal ha estat la correspondència de Monet amb els seus amics pintors, el seu marchant i la seva muller que ha publicat l’editorial Turner. Los años de Giverny, Correspondencia es titula el llibre. Golosament, m’he posat a llegir-lo i creieu-vos que ja el tinc pràcticament enllestit.

Normalment, als pintors els anem coneixent per les seves pintures però sense cap mena de dubtes, i encara que sigui com una violació de la seva intimitat, llegir les cartes que escrivien ens ajuda a conèixer-los més i millor i no penso en aquests cas només amb Monet. És gratificant llegir coses que un com a pintor també ha experimentat o experimenta. Les preocupacions perquè no acabem de resoldre un quadre o perquè encara no ens hem acostumat a la llum d’un nou lloc; reconèixer que no ens sentim capaços d’acabar un tema o que senzillament estem passant una temporada en que tot el que fem no és el que voldríem.

Els canvis d’humor tan ben reflectits quan escriu al seu galerista “vostè coneix la meva naturalesa tan presta al desànim com al ànim” i la seva queixa de quan ràpid canvia la llum i quan fugisser és el moment que volem pintar i que si vol acabar el tema, no li tocarà altre remei que fer-ho a l’estudi; que per donar un quadre per acabat ha de poder-lo tenir una temporada al taller observant-lo, familiaritzant-se amb ell. Del repòs, de l’assaonament i de la tranquil·litat i l’observació que tota obra necessita.

A través de les seves cartes també descobrim l’admiració i gratitud que sentia pels seus mestres i de l’amistat planera i sincera amb els seus companys de paleta i pinzell, i com no, encara que no quedi ni gens bohemi ni gens romàntic, ni literari, de la preocupació que tenia de no poder arribar a fi de mes perquè no li pagaven el que havia venut o perquè no venia res. Mentrestant, li demano que no m’oblidi, doncs la tranquil·litat és el primer de tot per treballar bé, li diu al seu marxant demanant-li diners en una carta on també li escriu que quan tingui algun quadre que valgui la pena ja li ho enviarà.

Un Monet proper, humà i sobretot... familiar.