Retall del Diario Español de Tarragona. 8 de juliol de 1977.
Entre les lectures que he fet aquests dies “postrado en el lecho del dolor” ha estat el darrer llibre (darrer fins avui) de Ian Gibson sobre Lorca, of course!, Qué dir d’algú que ha fet de la biografia del poeta el seu modus vivendi. Hi ha pàgines i pàgines del llibre que són “cortar i pegar” de tots els anteriors i repetint sempre el mateix i sinó espicossant de tots els altres autors que han publicat ja sigui articles, assajos, llibres o tesines sobre el poeta. Possiblement, ja no queda gran cosa que dir o escriure a no ser que es descobreixin noves cartes, escrits inèdits o documents que algú pugui tindre i no es donin a conèixer per aquesta falsa moral que encara se'n fa ús. I sinó sempre ens quedaran els coneguts, familiars i nebots i demés parentela, hereters al cap i a la fi, que es creuen amb dret a tot. Són els seus vicaris aquí a la terra vivint dels redits de la fama de l’oncle.
A principis dels anys setanta, el grup de teatre que teníem al poble, varem voler representar Yerma i com era natural en ple franquisme s’havia de demanar permís per tot al Gobierno Civil. El que va ser curiós va ser comprovar que la censura per fer l’obra no venia de governació sinó de la família. Finalment, la varem poder representar a l’estiu de 1977.
PS. Per treure’m el mal gust de Gibson m’he rellegit Lorca, poeta maldito de Paco Umbral. Ah, i les castellanades són en homenatge a l’hispanista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada