diumenge, 24 de novembre del 2013

Marcel Proust. Cent anys



Per celebrar el centenari de la publicació del primer llibre del que acabaria sent la gran obra A la recerca del temps perdut, hem penjat aquest cartell a l’institut, al costat del Comenius, projecte del qual forma part l’alumnat del centre i del de Salvador Espriu, commemorant l’any Espriu.

divendres, 15 de novembre del 2013

La belleza encerrada


Una de les exposicions que encara es podia veure al Prado és La belleza encerrada i que, sincerament, m’hauria sabut molt de greu no veure-la. Sense cap mena de dubte la mostra és una recopilació de bellesa, de bellesa assossegada, sense enlluernar però directe.
L’exposició, a la part nova del museu, es presenta sota un muntatge atractiu, proper, íntim. Les obres, algunes ja admirades, altres conegudes i bastants autèntiques novetats, són un conjunt de sorpreses ja que et conviden a una contemplació diferent. Cada pared, cada racó és una descoberta, fins i tot tractant-se d’obres ja admirades, volia escriure familiars i penso que no empro malament aquesta paraula per definir la sensació que vaig tenir passejant-me per les sales: familiaritat, proximitat, intimisme.
Anomenar tots els artistes representats seria com escriure un índex, només cal dir que són 17 sales on s’hi mostren 281 obres. Pintures, escultures, dibuixos, aiguades, tot en petits formats que no fan altra cosa que convidar-nos a la contemplació minuciosa, quasi bé acurada, intentant trobar detalls, motius que se’ns escaparien a la vista en una visita rutinària.
La mostra que porta per subtítol De Fra Angelico a Fortuny, tota una declaració d’intencions i una aposta directa sense ambages, penja per fi, sense complexes obra d’autors que fa uns anys, en plena fal·lera de “modernor", hauria estat impensable veure’ls en qualsevol exposició i menys al Prado i que sense ells, seria impossible entendre la història de la pintura a Espanya.

Un, en acabar de veure l’exposició, va tenir la sensació d’haver visitat un museu dintre un museu.

dimarts, 12 de novembre del 2013

El Prado, una vegada més


Aprofito el pont de Tots Sants per anar a Madrid. Unes quantes exposicions, com ja sol ser habitual, motiven el viatge. 
La primera és la que el Prado dedica al seu hoste més il·lustre: Velázquez. 
Velázquez y la familia de Felipe IV sembla ser el must de la temporada museística segons tots els suplements culturals i sense cap mena de dubtes és una exposició que s´ha de veure, no només per poder admirar la col·lecció de retrats portats de diferents museus  sinó perquè mostra una de les èpoques més fecundes del pintor. De tots el museus que han deixat obra sobresurt el Kunsthistorisches Museum, Gemäldegalerie de Viena que aporta tota la seva col·lecció de retrats de la infanta Margarita, el de Felipe Próspero amb el seu gosset, extraordinari, ataüllant-nos des de la butaca on jau; el de la infanta María Teresa amb un vestit que es un prodigi de lleugeresa pictòrica, els plecs de l’escot… 
Poder admirar la versió que va dur cap Espanya del retrat d’Innocenci X; comparar el retrats del rei, el del Prado i el de Londres. El retrat de la infanta María Teresa del Metropolitan amb un tocat ple de papallones; el del cardenal Camillo Astalli de la Hispanic Society i el cardenal Camillo Massimo de la Bankes Collection fan que la visita sigui quelcom més que admirar uns quadres.
L´exposició, no podia ser d’altra manera, també ret homenatge als qui van formar part del taller del mestre i van continuar amb el seu mestratge: Juan Bautista Martínez del Mazo i Juan Carreño de Miranda. Del seu gendre podem admirar una versió reduida del quadre de les menines, la família del pintor, el retrats de la infanta Margarita de Viena, de rosa, el de Budapest amb vestit verd i com no l’extraordinari retrat del Prado que durant tants anys es creia pintat per Velázquez. La reina Mariana, ja vidúa, la infanta Margarita de dol ens descobreixen una manera diferent de veure la reialesa. 
De Juan Carreño de Miranda admirem els retrats de Carlos II i de la reina Mariana ja sempre de dol, dreta o asseguda, sempre amb posat greu i solemne però que no arriben a l’altura dels seus extraordinaris retrats del Duque de Pastrana i el dos de la nena  Eugenia Martínez Vallejo anomenada la monstrua. 
No caldria dir-ho, l'exposició es clou amb Las meninas, que des de la seua sala oval presideix no només aquesta mostra, sinó tot el museu del Prado.