Què és ser antiquat ?

Real Academia de San Fernando, Madrid. Al fons, La Tirana de Goya.

Avui, dos alumnes parlaven d’un altre i deien que és un antiquat. M’ha fet gràcia sentir-los. Per ells un any és un període de temps llarguíssim i tota persona fora del seu cercle d’amistats ja és gran, o vella o antiga i a la seva edat, ser modern, estar al dia, és quelcom que els obsessiona i curiosament no ho relacionen tant amb el món de les idees, per ells un concepte encara massa abstracte, sinó al món físic, en gran manera l’estètica. Com a professor seu, m’agradaria que aquest període d’aprenentatge els fes entendre que la estètica és, sense cap mena de dubte, el resultat d’una ètica.

És ben curiós que el concepte d’antiquat que tenen els adolescents (persones en edat de formar-se), no difereixi gaire o sigui quasi el mateix que regeix en el món de l’art. Els qui estan militant en aquest món de la modernitat abominen dels qui practiquen una altra opció i no dubten de titllar-los (en el millor dels casos), apart de passats de moda, d’acadèmics quan no de dogmàtics. De fet, aquestes paraules han perdut tot el seu valor semàntic primigeni per adoptar-ne un altre totalment pejoratiu que no és altra cosa que un insult... amb ínfules culturals. És clar que se’ls podria contestar, parafrasejant Chesterton, que un està orgullós d’estar lligat a dogmes antiquats perquè només els dogmes que són raonables poden viure el suficient perquè part de les futures generacions els assenyalin com antiquats.

Sense que els afectin el pas del segles, que això si que són un grapat d’anys, com dirien els alumnes.