La taula, oli/tela.
Un, sempre ha defensat l’escola, és a dir tenir mestres, cosa que les avantguardes i la modernitat sempre han criticat enaltint en canvi el que anomenen ser autodidacte. Qui em coneixen, ja saben el que penso dels autoproclamats així.
Les escoles, els mestres, ens ajuden a superar-nos, a saber resoldre problemes que possiblement sols no ho faríem mai, i de fer-ho segurament no assoliríem la fita adequada. El mestratge ens ensenya a caminar, no el camí: aquest és sense cap mena de dubte una opció personal. De la mateixa manera que dels professors podem agafar la forma, mai el fons. El fons, és quelcom personal, únic i intransferible que si algun cop degut al seu mestratge hi aconseguim entrar-hi ens servirà per començar a descobrir el nostre, a identificar-lo, a conèixer-lo. Aquí rau la gratitud deguda als mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada