L'estil és el contrari de l'aparatositat i l'artifici. J. Cocteau (La dificultat de ser)

Per un homenatge als pintors japonesos del S.XVII. Oli/paper

Avui, mentre comprava els diaris m'he trobat amb X. En un moment de la conversa m’ha preguntat que perquè pinto amb tanta “suavitat”. “Perdona, potser aquesta no és la paraula”, hi ha afegit. Bé, què dir-li? Per un moment he intentat, jo també, buscar la paraula idònia per intentar descriure la meua manera de pintar. El que els especialistes en diuen estil.

Fa molts anys, vaig aprendre que tot el que no és planer és retòrica. I la paraula retòrica, tan elevada, a casa meua sempre a tingut molt mala premsa, molt mala reputació. La mare quan volia acabar quelcom per la via ràpida solia dir: i deixat de retòrica.

Un dels crítics més reputats, potser en un afany de cercar el perdó entre els seus lector, o de ser autoindulgent (per cercar una paraula més afina a la seva llengua), solia dir que la crítica d’art només necessita retòrica. I que ell, com a crític, era un retòric, ja que no hi ha res més entabanador que algú que no deixi mai de parlar a base de girs, hipèrboles i engolaments. Acabava la seva exposició dient que la major virtut d’un crític ha de ser la verborrea. O sigui, dit clar i català: embolicar la troca.

X, com que m’ha vist que no sabia que contestar-li, ha intentat ajudar-me donant-me, diguem-ne... pistes. Els teus colors són... tant tranquils. Jo tremolava pensant ai! Déu meu! el que pot arribar a dir. La teva manera de captar la llum, sempre transparent, sempre assossegada. Eureka!! Tu ho has dit, he pensat. Sí, si cerco quelcom en la meua pintura és detenir la llum, però no vull fer-ho com ho pugui fer, encartonant-la, fixant-la, paralitzant-la l’ull polifèmic i ortopèdic d’una càmera fotogràfica. Això seria realment modern, però seria frustrant. Intento aturar-la i si no puc, al menys, intento assossegar-la perquè només així puc amansir el color. Aquest color que X defineix com a suau, és el resultat de observar i dialogar, conversar... i escoltar la llum, sense intermediaris, per després intentar ser capaç de deixar-la, un altre cop, lliure.

La pintura, com la poesía, ha de tenir el sentit del que és inacabable.

No és el mateix ser i fer. I això es manifesta d’una manera colpidora en la pintura i en la poesia. I a part hi ha el que podríem dir el capdal poètic de la pintura.

A les mancances dels artistes la crítica en diu estil.