Nihil desperandum. (No s'ha de perdre l’esperança) Horaci

Aquest matí al llevar-me, a primera hora, he sentit el cant d’una tórtora. M’ha agradat escoltar la seva flauta modulant les tres notes del seu cant. És un auguri de bon temps, tot i que, segons diuen els experts, les tórtores que hi ha al país ja no emigren perquè són d’una raça portada de Turquia.
A la tarda, mentre estava donant un tomb pels voltants de casa, he vist unes quantes tórtores que no paraven de volar dels pins cap al llac. He vist que estan fent el niu al xiprer que hi ha al costat de la finestra de l’habitació, el mateix on hi niaren fa dos anys i que un falcó no les va deixar ni sortir del niu. Espero que enguany tinguin més sort i no serveixin d’aliment a cap rapaç. M’agrada el color vellutat del seu plomatge, d’un gris calent i nacrat.

El pare m’ha dit que ahir va veure una oreneta. D’aquí a no res, els seus vols caçant mosquits i el seu refilet metàl·lic ompliran les tardes. Segurament, com tots els anys, vindran a buscar el fang que tinc a les portes de l’estudi i l’aigua fresca del llac per modelar els seus nius. Aquests petits ocells són, per genètica, terrissaires.

L'estació, Aldover. Aquarel·la

Continuen treballant a l’antiga estació. El pare des que van començar les obres que els observa. Que si avui no han treballat, que si avui sí. Sembla que els controli. L’altre dia em va portar fins la timba perquè veiés el color en que havien pintat l’edifici. No es va tranquil·litzar fins que li vaig dir que era un color prou encertat. Avui, ha tornat amb la seva cantarella: estan tapiant les portes i finestres de l’estació, què ha degut passar ?.

Sempre m’ha agradat l’estètica de les estacions d’abans, possiblement que mon iaio fos ferroviari hi té quelcom a veure. També crec que té a veure les barbaritats que fan darrerament: l’estació de L’Aldea-Amposta-Tortosa n’és un exemple.

He pintat algunes vegades l’estació d’Aldover però quan em vaig assabentar que volien reformar-la per fer-hi un restaurant (això és el que es deia), vaig agafar els “petaquets” i me’n vaig anar cap abaix. L’edifici ja estava força atrotinat, s'hi havien instal·lat al seu costat els contenidors de les escombraries i el jovent del poble hi solia fer les seves gresques nocturnes. Abans que l’acabessin entre tots de malmetre vaig voler pintar-lo.

Via Verda, Aldover. Oli

Pintar a l’hivern té els seus inconvenients però també té els seus avantatges: en primer lloc la llum, després l’arbratge nu i en tercer lloc la fotuda mosca negra que encara que n'hi ha menys, ja no ens abandonarà.
La llum freda de l’hivern acarona, no es gens dura i es filtra pel mig d’un ramatge pelat que adquireix volum sense que pesi. I si a més és al matí, sempre hi ha la boirina que, mandrosa, no acaba mai de desfer-se donant a les ombres transparència.
A més a més, mentre vaig estar prenent apunts i pintant l’oli, vaig estar molt distret pel trànsit que hi havia per la Via Verda.