Pensar és, ans que res, desxifrar el que se sent. María Zambrano

Homenatge a Maria Zambrano

Ahir una companya em va demanar que li expliqués el concepte de bellesa. Em vaig quedar realment parat; com definir el què és bellesa en el món de l’art i molt menys ara quan l’art en prescindeix.

La bellesa és conseqüència de l’educació rebuda i com a tal mutable. No hi ha res més mutable i oscil·lant que el gust. I tirà. El gust pot convertir-se en quelcom que ens tiranitza i pot arribar a corrompre’ns el criteri. El gust, que necessita del públic per alimentar-se, és vanitós i per aquest motiu pot i se sol amanerar. Al amanerar-se, s’ensordeix i s’infatua. Hem d’evitar que el criteri es prostitueixi per culpa del gust.

La tendència natural de l’home és, ha de ser, la reflexió i aquesta ha de ser espontània però que no ens impedeixi teoritzar i teoritzar és judicar a partir de principis i premisses concloent implacablement. Només així podem educar el criteri. El criteri, que com a tal, ha de ser implacable no l’hem de confondre amb l’opinió que pot ser, ha de ser, mutable, ja que aquesta depèn de l’estat d’ànim. També hem d’entendre, que raonar és saber interpretar conceptes abstractes i que hem de saber desxifrar el seu significat: tot significat tindrà el seu símbol.

Sens dubte que ens ajuda la disciplina i l’experiència en aquest llarg camí de l’aprenentatge però hem de procurar no fiar-nos-en massa, ja que l’experiència en quan acumulació de coneixements, pot ser un llast a la raó perquè aquesta és creativitat i l’experiència és automatisme, producció seriada i rutinària.
Per molts artistes l’experiència els hi serveix de crosses per aguantar, bastir i emmascarar les seves mancances. Només raonant i evitant aquesta rèmora podrem afermar el criteri i per consegüent crear. L’experiència sol ser, és, l’escola dels idiotes.

En aquesta escola d’idiotes en que s’ha convertit l’art actual ja no només hi participen els artistes, aquí ja s’hi afegeixen els estetes, els amateurs i els diletants que solen quedar-se a les portes o mirant l’aparador. Els estudiosos, raça apart, creuen entrar-hi una mica més dins d'aquest cercat(al menys han pagat una matrícula i al cap d’uns quants anys d’arrossegar-se per la universitat i fer cursets monogràfics mirant diapositives o navegant pel Google, en surten amb un títol que exhibeixen impúdicament). I en el darrer estrat i podríem col·locar als que es consideren “exquisits”(els qui cobren per impartir cursets). Un quants ungits que han elevat més la veu, i s’han elevat més (ells mateixos) per damunt dels altres i que creuen haver penetrat, trobat, descobert l’intrígulis, la idea primigènia, en definitiva... l’ànima. Normalment, aquesta mena gent sol envoltar-se d’una camarilla d’aduladors, epígons i sobretot trepes: artistes que necessiten un altaveu, una llançadora, un aparador per les seves propostes artístiques.

Embadalits amb tot aquesta mercaderia obliden el que és important: la vida, i és clar al tenir que parlar de la vida ja no troben paraules; la retòrica, la seva retòrica, els serveix per tot el demés, però no pas per explicar la vida ja que aquesta s’ha de... viure.

María Zambrano deia: pensar és, ans que res, desxifrar el que se sent. Recordant-la podria dir:

Deixem pensar amor,

despullar el meu sentiment;

que entenguis que amb el meu silenci,

sóc amb tu, amb qui sinó?

Cercant, trobant,

present i absent.