La realitat només és interessant si té estructura de ficció. Lacan

Atzavares del jardí

Fa uns quans dies que el temps no s’acaba de definir: Està núvol, plovisqueja, llunades de sol. Al cap i a la fi és el temps que ha de fer durant la primavera, però sembla que, cada dia més, un cop em passat el mes de febrer, voldríem passar directament a la calor.

Aquest temps primaveral, tan boig, tan mutable m’agrada. És impredictible.
La pluja d’aquest dies ha netejat una mica l’atmosfera de pol·len, cosa que els al·lèrgics agrairan. La pluja renta i...pinta. Les terrasses de casa amb les taques de pol·len, el verdet i les molses han adquirit una textura de pintura contemporània. Què dic contemporània, d’avantguarda postmoderna (empro l’epítet postmodern perquè les avantguardes passen tan ràpides que sempre queden post... posades).

Tot hi les nuvolades que aquesta nit passada enrocaven el cel, hi hagut algunes estones que la lluna il·luminava la vall. La seva falç, semblava segar la nit, mentre es reflectia a l’Ebre, que hom diria havia deturat el seu curs. Allà baix als Estrets, on paradoxalment el riu guanya amplària, el riu lluentejava com les anques d’un cavall. La lluna, estrínjol de llum el raspallava.

En un vell retall de diari, dels que guardo fins que engrogueixen, hi ha una entrevista amb un historiador de l’art francès, anomenat Serge Guilbaut, que entre altres coses explica com la CIA finançava l’expressionisme abstracte americà per demostrar que eren més moderns que els russos, ja que els comunistes optaven pel realisme. Pel que diu a l’entrevista, se’l nota una mica desencantat, no pel art en general i pel actual en particular, sinó perquè a ell ja no el tenen en comte.

El que s’endevina que va ser un enfant terrible, ara es rebel·la contra el que va defensar ja fa anys. El periodista, tal com manen els canons, ha destacat un titular i, com a tal, és cridaner: Avui ja no existeix una idea de l’art modern: tot és el mateix. Un, hi intueix certa nostàlgia en aquesta frase. És com si ens digués: Fa anys, quan jo era jove, sí que érem moderns. Juventud divino tesoro... que diu el refranyer espanyol. El que queda clar és que no hi ha res que envelleixi més ràpid qualsevol cosa moderna, encara que sigui... art.

Ja que avui sembla que només citem a senyors francesos, acabaré dient que els francesos, quan no tenen ingeni, s’inventen una escola.