divendres, 27 de març del 2009

A una persona no se li pot deure massa. El deute engendra rancúnia.

Dibuix a tinta de Fernando Zóbel

El diari El País, en la seva edició del dijous, donava la notícia de l’exposició que s’ha inaugurat a Cuenca per recordar Fernando Zóbel, ja que el 4 de juny farà 25 anys que va morir a Roma. On millor que Cuenca per homenatjar-lo?
Va ser l’any 1976 que vaig conèixer Fernando Zóbel. Va venir a Barcelona, quan jo estava en el darrer any de Belles Arts, convidat per Santos Torroella a donar una conferència. Santos Torroella va voler que amb Maloles Rubió, fóssim els seus amfitrions mentre va estar a la ciutat.
Recordo la seva extremada exquisidesa d’una naturalitat que encara la feia més notòria. Com ser elegant, exquisit i alhora natural i senzill? Fernando Zóbel ho era. Varem passar dos dies amb ell, parlant de tot i sobretot... escoltant i aprenent.
D’aquell viatge guardo el record de la seva invitació per anar a Cuenca a visitar el museu de Las Casas Colgadas, el seu museu, i un dibuix. Em va fer la caricatura darrera de la tarja d’invitació a la seva conferència: El lenguaje de la línea, que recordo vivament i a la qual no va assistir-hi ningú. No importa, va dir Zóbel, así entre amigos estaremos mucho más cómodos.
La Barcelona de finals del setanta, no era tot el cosmopolita que ens volen fer creure. Ni els artistes ni la intel·lectualitat van respondre a la invitació de Belles Arts per escoltar a un dels intel·lectuals més lúcids de l’Espanya de l’època i un artista seriós, sensible i personalíssim. I com col·leccionista d’art, persona generosa a qui els artistes de la seva generació li devien molt. Així és compleix implacablement l'axioma: a una persona no se li pot deure massa, el deute engendra rancúnia.
Fernando Zóbel era una gran recollidor de frases, sentències i aforismes. Eren les seves notes, els apunts que també li servien per pintar. Va publicar un llibre on els recullia. Entre tots ells n'hi agafo un. És d'un crític d'art del New York Times, John Canaday: Massa gent que pinta; es tracta amb respecte a massa pintors de quarta fila, i amb reverència a massa de segona. Als artistes de primera se'ls deifica com si fossin genis en lloc del que són: senyors amb imaginació i talent. Això de que s'ha d'animar al pintor jove és absurd i, a la llarga, perillós. Ningú li deu res per haver triat tan sospitosa professió. S'hauria de delmar-los sense pietat seguint els sans preceptes de la poda per que els pocs que quedin puguin créixer més forts.
Aquesta sana observació, em porta a la memòria una història que ens contava un professor quan estudiava Belles Arts. deia que un dia li van preguntar a un pintor molt conegut que perquè ja no pintava i ell va contestar: no pinto des de que el públic s'ha possat a pintar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada