L'obra d'art sol ser fruit d'una reflexió

L’obra d’art sol ser el fruit d’una reflexió, d’un aprofundiment, d’una introspecció mai d’una vomitada ja que la creació és contenció, una contenció que s’expandeix, creix i ens ultrapassa.

L’estètica no és possible si no se la sustenta en conviccions èticament arrelades. J.R.Jiménez

He rebut un llibre, editat als USA, sobre els treballs fotogràfics de Eadweard Muybridge. El publica l’editorial Dover i és un recull de les fotografies que sobre persones en moviment va fer el fotògraf americà. Quasi bé totes estan reproduïdes a la seva grandària original i conserven la pàtina del temps que els hi dóna una qualitat quasi bé pictòrica.
Entre totes les sèries de fotografies s’hi il·lustra 163 diferents tipus d’acció i que en un total de 4789 instantànies, el llibre és el compendi d’una dèria, de l’obsessió d’un home per copsar el moviment del cos humà.
Sembla ser, que Mr. Muybridge va gastar uns 50.000$ de l’època i va impressionar més de 100.000 negatius en una tasca ingent per poder esbrinar el misteri i la bellesa del cos humà en moviment. No pas satisfet amb això, va continuar la seva tasca fotografiant el món animal. La seva càmera va ajudar a entendre, en aquells anys, com troten i com galopen els cavalls i no content amb això, va continuar fotografiant tot un bestiari en moviment per ajudar a conèixer-los millor.

He fet un ram amb els pocs narcisos que enguany han florit. Tenen un perfum vertaderament intens, d’una dolçor no obstant gens embafadora però que sembla més propi de l’alquímia d’un perfumista que d’una flor tan senzilla. Els almesquins blancs, de pom, aquí se’ls anomena nadaletes.
N’hi ha d’uns quans colors. De grocs n’hi ha amb diferents coloracions i gradacions. Els blancs el vaig plantar fa anys i són salvatges (potser hauria de dir silvestres). En vaig trobar durant una passejada, ja fa més de 20 anys, i en vaig desenterrar uns quants bulbs, els quals vaig plantar al jardí de casa. De New Jersey també en varem portar; primer van ser plantats a la masia a Aldover i més tard aquí. Recordo que n’hi havia de tots els colors i gradacions però els que més ufana mostraven eren els grocs i els taronges amb tota mena de tonalitats i barreges. Cridaven molt l’atenció els salmó i els rosats. Encara en queden uns quans de color rosa però cada any floreixen menys i que sembla es neguin a desaparèixer. Les abelles, empeltant-los, els fan llanguir.
El mateix vaig fer amb uns hemerocallis de flor doble que hi havia creixent silvestres als voltants de la casa on va viure George Washington. En canvi aquests, s’han adaptat prou bé i any rera any floreixen i es reprodueixen.

La tramuntada ha estat llarga i pictòrica. El sol, semblava tenir mandra i retardava la seva joca. Un cop a traspassat les muntanyes tot el paisatge s’ha il·luminat i una nova claror, de crepuscle, ha canviat els colors contrastats i allargassats de la tarda per una pàtina nacrada. Si una estona abans el sol semblava vessar suc de taronja, ara el cel reflectia tota la llum com si fos una petxina. Així, poc a poc, s’ha anat fent fosc i tot el que abans era llum ara era ombra, una ombra cerúlia que s’anava tancant sense pressa.