Som fills de les nostres obres

La vall del riu des de casa, oli

Aquest matí quan m’he despertat estava tot mullat i el cel ben ennuvolat. La vall del riu la cobria un tel de boira, finíssim, que dibuixava la línia de l'aigua. Era, allà baix als Estrets, un sfumatto de paisatge de fons en un retrat renaixentista. Tota l’illa d’Aldover i els camps de Bítem s’oferien rentats i lluents mentre que el cel mostrava l’opacitat típica dels dies grisos.

Com que tot el dia ha estat ploviscant, després de dinar m’he assegut al meu lloc de lectura i he deixat transcórrer la tarda, al costat de la finestra, primer llegint el diari i després el llibre de torn. Per cert, La Vanguardia, al seu suplement cultural aquesta setmana ens explica la manera de conrear orquídies. Y ens diu això al sumari: La familia de las orquídeas, una de las más diversificadas del reino animal... Els becaris del periodisme cada dia se superen. Per a quan un llibre de parides antològiques publicades als suplements culturals?

Orquídies

El món de l’art, el de la creació artística (sigui la branca que sigui), és realment incomprensible i sobre tot caòtic. En principi es tracta de crear un producte que serà apreciat, consumit per un públic que no té cap element objectiu per jutjar-lo, i molt menys per entendre’l, i el qual només reivindicarà el criteri del gust, com si fos en defensa pròpia, quan vulgui justificar la seva ignorància en aquest terreny. El criteri del gust (res més atrabiliari, arbitrari e ignorant) és qui té la darrera paraula en aquest mercantilisme del món de l’art, que la societat actual ha convertit en una necessitat espiritual i en un bé de consum sota l’etiqueta de cultura.

És, si més no, xocant passar-se anys estudiant una carrera, practicant hores dia rere dia, visitant museus, estudiant diferents tècniques per després fer tot el contrari. És a dir: pintar o dibuixar com si un fos un pàrvul i que la teva obra sigui aplaudida per un públic sense criteri que només se sustenta amb quelcom tan aleatori com el gust... i la moda.