1a Fira de la Taronja. Xerta

Tarongers a Xerta

Cap de setmana mogut sense sortir de casa. Dissabte a Xerta on s’hi celebrava la 1a Fira de la Taronja. Sense ser res especial ni tenir cap pretensió el muntatge de la fira estava molt digne. El casal acollia els estands que mostraven al públic els atractius del poble. Les diferents entitats hi eren representades. L’amiga i escriptora Francesca Aliern tenia tota una parada plena dels seus llibres. Els seus fidels, en primícia, van poder comprar el seu darrer treball: Aigües fondes.

Una gran carpa, muntada per a l'ocasió i on hi havia una exposició de fotografies amb la taronja  com a
tema estrella, servia pels actes culturals. Allí varem assistir al concert de música que oferiren els alumnes de l’IES de Roquetes, on hi estudia el jovent del poble.
Un, ja havia escoltat algunes peces de les que interpreten perquè Maria, la filla dels meus amics Marga i José Miguel, m’havia regalat una gravació. Tot i així, en directe encara em van agradar més. Cal encomiar la tasca del professor i dels alumnes, que fora de les hores lectives assagen i es sacrifiquen per poder aconseguir tan bons resultats. El públic, que omplia de gom a gom la carpa, va ser molt generós amb els aplaudiments.
No cal dir que, tombant per la Fira, vaig trobar-me amb molts amics i coneguts i quasi bé tots anàvem fent tasts d’un estand a l’altre. Alguns dolços casolans eren autèntiques llaminadures.
Ara, un cop s’ha fet el que més costa s’ha de començar a posar fil a l’agulla i preparar la segona edició. Ànim i endavant!.

Després de sopar i vencent la peresa, la ventada que feia era com per treure les ganes a qualsevol, varem anar a l’Auditori de Tortosa a veure la pel·lícula Camino. Al arribar-hi vaig coincidir amb X, que és qui porta el cine club, qui si no? Vaig aprofitar per donar-li el condol per la mort del seu pare, professor a l’Escola d’Arts i Oficis, home senzill, honest i amb un especial sentit del humor. Quina paciència tenia a les classes de ceràmica, sobretot quan el torn ens dominava. Bon dibuixant, de traç net i segur. Fa uns quants anys vaig comprar un oli de format petit, quasi bé una nota, molt ben construït. En primer terme canyes de factura oriental ens introdueixen en un paisatge de les nostres terres.

Mentrestant esperavem que vingués el funcionari de l’Ajuntament per obrir l’Auditori, anàvem xerrant, recerant-nos del vent. Poc a poc la gent va anar congregant-se als voltants de la porta. A dos quarts de deu, X va trucar al mòbil de qui s’encarrega de que el cine club rutlli. No va contestar. Com pot algú no contestar estant encarregada del, diguem-ne negociat? És que no entén que pot sorgir qualsevol contingència?
Total que a tres quarts d’onze varem marxar cap a casa sense que l’operari municipal vingués a fer la feina per la qual li paguem, ni al menys, trucar o donar avís, si és que estava malalt o no podia venir. La seva cap, pagada amb diners públics i posada per l’anterior batlle, sense contestar al mòbil i el públic, després de passar fred i esperar al carrer, varem tenir que desistir en les nostres ganes de veure cinema.

Després, un veu per Tortosa cartells anunciant un festival de cinema ecològic o amb un adjectiu semblant (és el que toca ara, no?) i pensa que s'estan fotent de natros (empro el pronom casolà). Una ciutat on no hi ha cap cinema, on un cine club que rutlla gràcies al interès d’X i que no obre portes perquè qui ho ha de fer, passa de tot i no mostra cap mena de respecte pels possibles espectadors que, un dissabte a la nit, han decidit anar al cinema. I qui mana, organitza un festival de cinema internacional. Tot un sarcasme.