No és norma, és vivència. És una disciplina quotidiana.

Avui diumenge La Vanguardia, a les seves pàgines centrals, ens assabenta de la filmació d'una pel·licula sobre la vida d'un poeta que visqué a Barcelona. La notícia posa èmfasi en que es recrearà la Barcelona de la "gauche divine". També hi ha una entrevista amb l'autor de la biografia del poeta.

Quan va sortir el llibre, el vaig comprar amb força interés i el vaig acabar de llegir amb certa indiferència i enuig. Tot hi així, vaig escriure el que en pensava i vaig guardar-ho al calaix de sastre on hi guardo tot tipus de retalls, papers, records, frases i opinions. Una mica com els diaris d'adolescència i (guardant les distàncies), un dels meus llibres preferits: Sur plusieurs beaux sujects de Wallace Stevens.

He obert el calaix i he tret el que vaig escriure fa uns anys. Que li doni l'aire, que avui fa un bon dia.

La lectura, detall. Oli

Estic llegint la biografia d’un poeta de la generació dels 50. Com dirien el meus alumnes, “flipo”. Segur que si continuo llegint-la acabaré plorant o el que és pitjor em faré creient. Està vist que al nostre país un pot ser qualsevol cosa però al haver passat pel mantell protector del PSUC, ja estàs més que perdonat. I a més a més a un artista, tot sigui per l’art i la cristal·lització i la sublimació, se li pot consentir tot. I, sobretot, si aquest artista és de bona família.

Quan estudiava a Barcelona vaig fer amistat amb un noi cambrer, que mira per on era el "xapero" o "xulo" del tal poeta. El jove, que crec que tenia uns tres anys més que jo, encara no sé per quin motiu, m’explicava les misèries amb pèls i senyals de la seva relació amb l’artista. Em vaig assabentar de tantes coses que crec que l’amistat amb el cambrer la vaig tallar, una mica esgarrifat per tot el que m’explicava. Les seves confidències em feien sentir còmplice i sincerament això era quelcom que no m’agradava gens ni volia acceptar.

Llegint la biografia, i sobretot les opinions dels seus amics de farra i borratxeres, estic veient que el poeta era, ni més ni menys, un ésser excels i sobretot que no era homosexual, en tot cas bisexual i que tot era per culpa d’un possible episodi d’assetjament en el si de la seva família, viscut a la seva infantesa. Les culpes fora. Llavors si s’accepten culpes, cal entendre que culpabilitzen la homosexualitat.

El més xocant de tot, és que totes les opinions que surten al llibre són de gent “progre”, de la "gauche divine" de Barcelona: La que anava a Bocaccio, llotja al Liceu (ells deien palco), pares socis de El Círculo Ecuestre, reunions amb els obrers de la Seat vestits de dandis per escandalitzar-los etc. etc.

És curiós, una de les seves núvies eternes va ser la qui ara ha publicat un llibre sobre Goya i diu bestieses sobre la sexualitat del pintor. També les diu, és clar del poeta. Mira que no enterar-se de res, es necessita ser figa flor o tenir vocació de redemptora. O potser la tenia de “mariladilla”. Déu meu ! que no era homosexual? Perdoneu, aquesta mena de disculpa és ni més ni menys que homofòbia.

En canvi el que sí haurien de culpabilitzar, i no ho fan i la justifiquen i la disculpen con una vel·leïtat, és l’afecció que el poeta tenia per jovenets proletaris, i diria més, ho parlen com si el desgraciat escollit hagués de donar les gràcies al senyor perquè es va fixar en ell i el va triar. O és que quan el nostre home, utilitzant la seva superioritat social, cultural i econòmica, prostituïa a menors no cometia delicte perquè després feia catarsi escrivint poesia o un diari, i en nom de l’art, visca la laicitat! li servia de penitència o de perdó ?.

Lectura a l'atri, oli

Aquest és l'escrit que vaig guardar i al treure'l, com les cireres que sempre surten enganxades del cistell, ha sortit aquest altre: el de l'autora que parla de les dones a la pintura de Goya.

Llegint el llibre X que parla d’una de les “especialitats” de Goya, l’autora, que per cert alguns biògrafs la relacionaven amb un poeta homosexual mort, toca de passada (tres o quatre fulles, no més) les cartes que el pintor va escriure durant tota la vida al seu amic Martín Zapater. Cartes que ara certa premsa està esbambolant pretenent, suposo, escàndol i així poder incrementar les vendes d’un llibre, d’un assaig, suposadament sobre l’obra de Goya. Les famoses cartes de Goya ja eren més que conegudes en el món, diguéssim, de l’art, i pel que veig ara volen que ho siguin per al gran públic, el públic addicte a l’anomenada premsa rosa.

M’ha cridat molt l’atenció l’eufemisme emprat per l’autora per dir que Goya era maricó (l’adjectiu català marieta resultaria ofensiu per a un home del temperament de Goya). A un home del temperament de Goya li escau perfectament aquest adjectiu-epítet-insult. Sinó els hi agradava aquesta paraula haurien pogut dir que estava enamorat d’un home i que era un reprimit, perquè sincerament dir-ho en versió moderna de que Goya era gai, apart de cacofònic, és com per pixar-se de riure del cursi que queda.

Fixin-se bé amb aquesta perla: Lo que sí parece claro es que Goya sintió por Martín Zapater un sentimiento que iba más allá de la amistad, y me parece muy acertado el concepto de homoerótica que analiza X (una sexòloga), apartándose ya de la idea de Goya como un icono intocable de la identidad española. El término homoerótica debe entenderse como “reflejo de una relación estructural que pone en cuestión las asimetrías de géneros en que se sustenta la historia de la sexualidad en la era moderna”.L’autora continua citant experts en sexologia i dient bestieses que hom podria interpretar, no com un eufemisme per nombrar el que l’autora no gosa a dir, sinó com d'una ignorant homòfoba.

Recordo la polèmica que va causar quan una autora nordamericana va publicar una biografia de Picasso on afirmava que havia mantingut relacions homosexuals. Ja fa més de vint-i-cinc anys, vaig sentir-li explicar, detallant-ho fil per randa, a un notari de València, amic de Cocteau, els amants de Picasso i sobretot la dèria que tenia amb un banderiller. Per cert, quins dibuixos més macos tenia d’en Cocteau penjats a casa.

Al cap i a la fi ho podríem resumir així, i tots contents: Jo no sóc maricó, m’agrada follar amb hómens. I tot d’una deixaríem sense feina a tota aquesta “troupe” d’estudiosos que no fan altra cosa que enredar la troca i crear càrrecs de consciència, sentiments de culpa i frustracions.

Tal com els vaig guardar, els he tret. Potser un altre dia seguiré amb el tema. Ara, estic esperant que m'arribi (surt demà), el llibre de Ian Gibson sobre Lorca (i en van quans ja?) de títol explícit i postmodern: Lorca i el mundo gay.