La punta del riu

La punta del riu. L'Hospitalet de l'Infant, oli

No cal que us digui com ha canviat l’Hospitalet. Llocs que van marcar de manera notable la meva infantesa ara formen part dels meus records tot i que penso, o potser ho vull així, que aquests canvis no han afectat massa l’esquelet del poble i, en canvi, sí que he d’admetre que han modificat, i de manera molt notable, la seva fisonomia. Malgrat aquests canvis estructurals hi ha quelcom que per a mi continua intacte: l’esperit o, permeteu-me el llatinisme, el que els llatins anomenaven el genius loci.

Molts indrets del poble tenen per a mi aquesta mena de màgia: no són fàcils de reconèixer però estan habitats pel record. Passejar-hi és traspassar el llindar del temps i deixar que m’envaeixi la nostàlgia, benèvolament, sense que em faci mal; és aquesta nostàlgia la què em fa sentir acompanyat i deixa que els records d’abans flueixin a poc a poc, sense ferir-me, com un bàlsam.
Ah! els records que, com els vells amors, tornen sempre quan menys ens ho esperem, com torna un antic dolor al moll de l’os. Sí, el record del poble és com una ferida que al cap del temps ressana i que només podem curar-la amb l’arma que l’ha causat perquè la cauteritza i ens reconcilia.

De tots aquests indrets que em reconcilien amb mi mateix trio la punta del riu, on potser la mà de l’home s’hi ha comportat amb més mansuetud.

El Llastres, ara convertit en barranc, durant la meva infantesa era un rierol d’aigües clares que rajava temporades senceres amansit després de cabaloses i rogenques barrancades i que en arribar al mar, formava un estany envoltat d’una vegetació que servia d’acollida a tota una mena de fauna fluvial que, en aquell petit aiguamoll, hi trobava refugi. El minúscul marjal, vorejat de canyes, boves, joncs, tamarius, matisses, vimeteres, llenties d’aigua, era l’hàbitat de peixos, ocells, serps i amfibis. Les serps d’aigua fent ziga-zaga traient el cap, el rauc de les granotes al sol, les libèl·lules amb les seves ales blavoses pentinant l’aigua i la cridadissa d’ocells anant i venint del pinar de la vora, eren per a mi la imatge idíl·lica d’un jardí salvatge, assossegat, que acabant en una punta rocallosa, per on s’hi escolava un reguerol d’aigua, s’unia al mar, sempre en moviment.

Dels pocs paisatges que he pintat de l’Hospitalet, i possiblement dels primers, va ser a la punta del riu. A casa en conservo un, molt petit, quasi bé una nota, amb l’estany en primer lloc i el mar i l’horitzó i el cel amb el color fugisser, únic, com només hi he trobat al poble. El quadre, sembla pintat des de les altures com si ja hagués estat fet des de l’esvelta passarel·la que ara l’emmarca. La punta del riu, amb el pinar i l’estany, l’última parada del Llastres abans del seu aiguabarreig amb el mar em porta records d’infantesa, de tardes a l’escola recitant, sense entendre, les Coplas por la muerte de mi padre de don Jorge Manrique. El Llastres a la punta del riu, amb les aigües rabejades, sembla que ens demani romandre una estona més al poble per acompanyar-nos, però també per recordar-nos que tot és efímer. Que en aquest món hi estem de pas.