El vertader art procura no cridar l'atenció perquè es fixin en ell. J Bergamín
Hi ha pintors, quadres, que sense agradar-me m’atrauen. Hi ha quelcom d’amagat que batega i mostra, per algun camí que encara no he descobert, la seva genialitat.
L'art és vida sense data de caducitat i que no sempre es troba als museus. Ramón Gaya
Homenatge a R.Gaya (Detall)
És prou tard i estic més desvetllat que un mussol. Hi ha una lluna que omple tota la nit il·luminant la vall i fent que el riu refulgeixi en una claror làctia. Els xiprers amb la seva verticalitat tallen la nit com si fossin monòlits petris i projecten la seva ombra inacabable damunt la gespa donant una imatge d’il·lustració decadent, una mica gòtica. A l’altra banda de riu una successió de llums en línia recta puntegen la carretera de Bítem amb una tonalitat antiga, calenta, malaltissa... és una llum nocturna i silenciosa; en canvi al barri de Santa Rosa (La Calle) els punt de llum de les faroles són cridaners.
Canten uns quants ocells. Uns se senten més prop que altres i sembla com si es parlessin. Cap d’ells despunta del grup: tot és harmonia, podria dir-se que estan assajant per un imminent concert nocturn. Una de les veus m’és familiar, coneguda: té una ressonància líquida, aquosa; com si el galet d’una font, on la lluna plena s’hi mira, entonés mentre brolla mansament.
Vaig a parar aquest ordinador, quan els faran silenciosos? i així podré escriure en silenci, com abans que només se sentia el frec, la carícia de la ploma al paper. Vull escoltar aquestes refilades i deixar-me vèncer per la son sense sentir res més que aquesta transparència sonora i només amb la llum de la lluna perquè marmolegi els records i me’ls fixi a la memòria com les amanites a les pedres. Alguns records s’haurien de fossilitzar.
Diuen que només la memòria gaudeix. Que només recordant som feliços, possiblement deu ser així perquè la memòria és selectiva i només recorda el que ens manté vius, el que ens interessa. Uns seran feliços recordant només desgràcies, els altres rememorant alegries.
I malgrat el que creiem, la funció principal de la memòria no és recordar, sinó oblidar. Ella, en una funció catàrtica, destria els nostres records per evitar-nos embogir.
Recordar, no és tornar a viure és viure de veritat diu un vell adagi. I els romàntics hi afegeixen: La felicitat mai podem conjugar-la amb present, sempre és pretèrita.
Canten uns quants ocells. Uns se senten més prop que altres i sembla com si es parlessin. Cap d’ells despunta del grup: tot és harmonia, podria dir-se que estan assajant per un imminent concert nocturn. Una de les veus m’és familiar, coneguda: té una ressonància líquida, aquosa; com si el galet d’una font, on la lluna plena s’hi mira, entonés mentre brolla mansament.
Vaig a parar aquest ordinador, quan els faran silenciosos? i així podré escriure en silenci, com abans que només se sentia el frec, la carícia de la ploma al paper. Vull escoltar aquestes refilades i deixar-me vèncer per la son sense sentir res més que aquesta transparència sonora i només amb la llum de la lluna perquè marmolegi els records i me’ls fixi a la memòria com les amanites a les pedres. Alguns records s’haurien de fossilitzar.
Diuen que només la memòria gaudeix. Que només recordant som feliços, possiblement deu ser així perquè la memòria és selectiva i només recorda el que ens manté vius, el que ens interessa. Uns seran feliços recordant només desgràcies, els altres rememorant alegries.
I malgrat el que creiem, la funció principal de la memòria no és recordar, sinó oblidar. Ella, en una funció catàrtica, destria els nostres records per evitar-nos embogir.
Recordar, no és tornar a viure és viure de veritat diu un vell adagi. I els romàntics hi afegeixen: La felicitat mai podem conjugar-la amb present, sempre és pretèrita.
Un, procura conjugar-la en futur i recordo aquella vella cançó que cantava en Frank Sinatra: The best is yet to come.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada