La definició de la bellesa és fàcil: és el que ens desespera. Paul Valéry

He rebut un correu electrònic de l'amiga Laia i no puc reprimir-me de penjar-lo aquí. No hi ha paraules per definir-lo. Cal mirar-lo, millor contemplar-lo i després... reflexionar. L’autor del PowerPoint parla, al final de la presentació, dels pintors moderns i en nombra uns quants. Jo he recordat, potser per la proximitat en el temps (el museu del Prado li dedica una antològica), a Bacon. També he pensat amb les passarel·les de moda i els seus anomenats creadors.

Tot i així, hi ha una gran diferència entre una cosa i l’altra. El que anomenem cultura, la nostra, al costat d’aquestes fotos, es converteix en quelcom postís, fals i vuit. És una gran falla de cartró-pedra esperant que la foguera de les vanitats la converteixi en fum, per purificar-la. En aquestes fotos hi ha naturalitat, innocència, seducció. Hi ha creativitat, senzillesa i autenticitat o el que és el mateix: vida.
Connecteu-hi el so, la música també s’ho val.

Com que no puc penjar el PowerPoint, us en faig cinc centims amb les fotos i us tradueixo un paràgraf. Ho sento. A veure si a força de pràctica ho aconsegueixo. Diuen que la pràctica fa al mestre, però també que l'experiència és l'escola dels imbècils.

*Només el desitg de decorar-se, de seduir, d'agradar, un joc i un plaer permanent. Només els cal submergir els dits dins el fang, i en deu minuts, sobre el pit, el pubis, les cames hi

comença a nèixer, ni més ni menys, que un miró, un picasso, un pollock, un tàpies, un klee...

Tot el que és viu i autèntic no és solemne. La solemnitat és falsa. Tot el que es presenta amb solemnitat és fals.