La realitat només és interessant si té estructura de ficció. Lacan

Atzavares del jardí

Fa uns quans dies que el temps no s’acaba de definir: Està núvol, plovisqueja, llunades de sol. Al cap i a la fi és el temps que ha de fer durant la primavera, però sembla que, cada dia més, un cop em passat el mes de febrer, voldríem passar directament a la calor.

Aquest temps primaveral, tan boig, tan mutable m’agrada. És impredictible.
La pluja d’aquest dies ha netejat una mica l’atmosfera de pol·len, cosa que els al·lèrgics agrairan. La pluja renta i...pinta. Les terrasses de casa amb les taques de pol·len, el verdet i les molses han adquirit una textura de pintura contemporània. Què dic contemporània, d’avantguarda postmoderna (empro l’epítet postmodern perquè les avantguardes passen tan ràpides que sempre queden post... posades).

Tot hi les nuvolades que aquesta nit passada enrocaven el cel, hi hagut algunes estones que la lluna il·luminava la vall. La seva falç, semblava segar la nit, mentre es reflectia a l’Ebre, que hom diria havia deturat el seu curs. Allà baix als Estrets, on paradoxalment el riu guanya amplària, el riu lluentejava com les anques d’un cavall. La lluna, estrínjol de llum el raspallava.

En un vell retall de diari, dels que guardo fins que engrogueixen, hi ha una entrevista amb un historiador de l’art francès, anomenat Serge Guilbaut, que entre altres coses explica com la CIA finançava l’expressionisme abstracte americà per demostrar que eren més moderns que els russos, ja que els comunistes optaven pel realisme. Pel que diu a l’entrevista, se’l nota una mica desencantat, no pel art en general i pel actual en particular, sinó perquè a ell ja no el tenen en comte.

El que s’endevina que va ser un enfant terrible, ara es rebel·la contra el que va defensar ja fa anys. El periodista, tal com manen els canons, ha destacat un titular i, com a tal, és cridaner: Avui ja no existeix una idea de l’art modern: tot és el mateix. Un, hi intueix certa nostàlgia en aquesta frase. És com si ens digués: Fa anys, quan jo era jove, sí que érem moderns. Juventud divino tesoro... que diu el refranyer espanyol. El que queda clar és que no hi ha res que envelleixi més ràpid qualsevol cosa moderna, encara que sigui... art.

Ja que avui sembla que només citem a senyors francesos, acabaré dient que els francesos, quan no tenen ingeni, s’inventen una escola.

Som fills de les nostres obres

La vall del riu des de casa, oli

Aquest matí quan m’he despertat estava tot mullat i el cel ben ennuvolat. La vall del riu la cobria un tel de boira, finíssim, que dibuixava la línia de l'aigua. Era, allà baix als Estrets, un sfumatto de paisatge de fons en un retrat renaixentista. Tota l’illa d’Aldover i els camps de Bítem s’oferien rentats i lluents mentre que el cel mostrava l’opacitat típica dels dies grisos.

Com que tot el dia ha estat ploviscant, després de dinar m’he assegut al meu lloc de lectura i he deixat transcórrer la tarda, al costat de la finestra, primer llegint el diari i després el llibre de torn. Per cert, La Vanguardia, al seu suplement cultural aquesta setmana ens explica la manera de conrear orquídies. Y ens diu això al sumari: La familia de las orquídeas, una de las más diversificadas del reino animal... Els becaris del periodisme cada dia se superen. Per a quan un llibre de parides antològiques publicades als suplements culturals?

Orquídies

El món de l’art, el de la creació artística (sigui la branca que sigui), és realment incomprensible i sobre tot caòtic. En principi es tracta de crear un producte que serà apreciat, consumit per un públic que no té cap element objectiu per jutjar-lo, i molt menys per entendre’l, i el qual només reivindicarà el criteri del gust, com si fos en defensa pròpia, quan vulgui justificar la seva ignorància en aquest terreny. El criteri del gust (res més atrabiliari, arbitrari e ignorant) és qui té la darrera paraula en aquest mercantilisme del món de l’art, que la societat actual ha convertit en una necessitat espiritual i en un bé de consum sota l’etiqueta de cultura.

És, si més no, xocant passar-se anys estudiant una carrera, practicant hores dia rere dia, visitant museus, estudiant diferents tècniques per després fer tot el contrari. És a dir: pintar o dibuixar com si un fos un pàrvul i que la teva obra sigui aplaudida per un públic sense criteri que només se sustenta amb quelcom tan aleatori com el gust... i la moda.

Nit de teatre amb els amics de la Coordinadora

El grup d'actors amb el director

Acabo d’arribar de Tortosa on hi he anat a veure teatre. La Coordinadora de Teatre de les Terres de l’Ebre, ha estrenat a l’Auditori, en motiu del dia mundial del teatre, el vodevil El més feliç dels tres, d’Eugène Labiche dirigits per Toni Martínez.

El teatre estava ben ple, amb espectadors que fins hi tot omplien el galliner. Després d’un parlament presentació del regidor de cultura, ha parlat el director de l’obra. Hi hagut un record pel director de teatre tortosí, mort fa pocs dies, Ricard Salvat.

Primer acte

L’obra ha estat una autèntic encert i el públic ha respost amb forts aplaudiments al final de cada acte i, com és natural, al final de la representació.
El ritme, en una obra tan llarga, no ha decaigut ni un moment i des del primer instant hi hagut complicitat entre actors i públic que reia cada acudit o situació graciosa de l’obra, i creieu-me que el vodevil és una successió constant d’acudits i de situacions estrafolàries.
Quans cops hem anat al teatre a veure gent professional i hem sortit decebuts amb la sensació de que hi havia poca professionalitat i poca ànima. Aquest vespre, un grup de teatre amateur ens ha fet viure un parell d’hores d’autèntic deliri.

Tercer acte

Felicitats a tots !!

A una persona no se li pot deure massa. El deute engendra rancúnia.

Dibuix a tinta de Fernando Zóbel

El diari El País, en la seva edició del dijous, donava la notícia de l’exposició que s’ha inaugurat a Cuenca per recordar Fernando Zóbel, ja que el 4 de juny farà 25 anys que va morir a Roma. On millor que Cuenca per homenatjar-lo?

Va ser l’any 1976 que vaig conèixer Fernando Zóbel. Va venir a Barcelona, quan jo estava en el darrer any de Belles Arts, convidat per Santos Torroella a donar una conferència. Santos Torroella va voler que amb Maloles Rubió, fóssim els seus amfitrions mentre va estar a la ciutat.

Recordo la seva extremada exquisidesa d’una naturalitat que encara la feia més notòria. Com ser elegant, exquisit i alhora natural i senzill? Fernando Zóbel ho era. Varem passar dos dies amb ell, parlant de tot i sobretot... escoltant i aprenent.

D’aquell viatge guardo el record de la seva invitació per anar a Cuenca a visitar el museu de Las Casas Colgadas, el seu museu, i un dibuix. Em va fer la caricatura darrera de la tarja d’invitació a la seva conferència: El lenguaje de la línea, que recordo vivament i a la qual no va assistir-hi ningú. No importa, va dir Zóbel, así entre amigos estaremos mucho más cómodos.
La Barcelona de finals del setanta, no era tot el cosmopolita que ens volen fer creure. Ni els artistes ni la intel·lectualitat van respondre a la invitació de Belles Arts per escoltar a un dels intel·lectuals més lúcids de l’Espanya de l’època i un artista seriós, sensible i personalíssim. I com col·leccionista d’art, persona generosa a qui els artistes de la seva generació li devien molt. Així és compleix implacablement l'axioma: a una persona no se li pot deure massa, el deute engendra rancúnia.

Fernando Zóbel era una gran recollidor de frases, sentències i aforismes. Eren les seves notes, els apunts que també li servien per pintar. Va publicar un llibre on els recullia. Entre tots ells n'hi agafo un. És d'un crític d'art del New York Times, John Canaday: Massa gent que pinta; es tracta amb respecte a massa pintors de quarta fila, i amb reverència a massa de segona. Als artistes de primera se'ls deifica com si fossin genis en lloc del que són: senyors amb imaginació i talent. Això de que s'ha d'animar al pintor jove és absurd i, a la llarga, perillós. Ningú li deu res per haver triat tan sospitosa professió. S'hauria de delmar-los sense pietat seguint els sans preceptes de la poda per que els pocs que quedin puguin créixer més forts.

Aquesta sana observació, em porta a la memòria una història que ens contava un professor quan estudiava Belles Arts. deia que un dia li van preguntar a un pintor molt conegut que perquè ja no pintava i ell va contestar: no pinto des de que el públic s'ha possat a pintar.

http://www.fernandozobel.com/

http://www.march.es/arte/cuenca//

La cultura, el món de l’art, la civilització venen a ser l’estètica de la intel•ligència

En art un no fa una altra cosa perquè cregui que és millor sinó perquè és... diferent. Aquesta podria ser la crítica de l’exposició: voler ser diferent encara que la diferència ens empobreixi, ens buidi, ens porti a enlloc.

Catàleg de l'exposició

L’altre dia vaig anar a la inauguració de l’exposició que la Rovira i Virgili fa aquí a Tortosa del seu fons d’art. Vaig arribar-hi tard ja que la visita del metge que tenia programada es va perllongar, així que quan vaig arribar a la sala de l’antic escorxador ja havien fet els parlaments i el públic estava de xerrameca donant l’esquena a les obres i uns quans ja començaven a encaminar-se cap al recentment restaurat Palau Montagut, on hi hauria un refrigeri i s’inauguraria l’altra exposició.

Pocs artistes de la terra, ben pocs gosaria dir, només hi havia els que estan més o menys vinculats a les institucions. Clar que si ho dic així, crec que en mancaven dos o tres dels qui, mani qui mani, estan tan ben agafats a la mamella que, no ja un canvi de govern, ni un cop d’estat els foragitaria. Apart de les autoritats polítiques, hi havia les culturals i aquestes sí que manen... però subtilment, un manar, podríem dir, cortès, respectuós... canònic. L’ambient que es respirava era quasi bé aristocràtic. De fet, allí hi havia l’aristocràcia cultural de les terres de l’Ebre.

Els crítics, que estaven atenent als mitjans i semblaven que eren els autèntics protagonistes de l’exposició, no paraven de posar davant les càmeres i sospito que monologant, aliens a la pregunta, allargant el soliloqui fins arribar al solipsisme. La resta, ja començava a cruspir-se les viandes.

Un cop haver vist i deixar-me veure (En una exposició, un no hi va a veure el que s’exposa, hi va per que el vegin i després per veure els demés ) me’n vaig anar no sense haver constatat que la majoria del públic assistent era, apart de claca, turiferari. Els quadres i les escultures (per nomenar-ho a l’antiga) allí es van quedar sense que la ignorància il·lustrada, com deia maliciosament l’Umbral, els hi fes molt de cas.
I com que tota vida social ens sol fer enfollir, crec que amb aquesta sortida ja he complert la meva quota de sortides per una temporada.

Tinc la mania de pretendre ser jo. Stendhal

A l'estudi, damunt de la taula camilla, encara hi han les restes de la darrera natura morta que vaig pintar aquest hivern. Les mimoses marcides també tenen el seu atractiu. Han perdut la seva lluminositat, el seu or primerenc de primavera anticipada però en canvi han guanyat... color. No són l'esclat cridaner i efímer que havia de matisar amb el contrallum de la finestra; ara és el color reposat, detingut en el temps, durable que sent marcit és alhora viu. Les mimose marcides, al estudi no són record de l'hivern passat sinó esperança del proper.

Nota de color, aquarel·la

Hi ha anys que acabo quadres amb mimoses començats l'altre. Estan per l'estudi, sempre a la vista però fora mà. A vegades, en una mena de rampell, n'agafo un i hi treballo; d'altres, només és un diàleg de mirades, intentant esbrinar com continuar-lo i donar-lo per acabat. Molts cops, és deixar que passi el temps, el temps també pinta, per trobar el seu ajut i el moment oportú poder dir... fins aquí hem arribat.

Mimoses. Estudi per a un homenatge, oli

Moltes obres són quasi bé sempre obres inacabades que es deturen aleatòriament o just quan de manera sobtada l’artista es veu superat per la seva impotència creativa. Saber deturar la má a temps, la majoria de les vegades, salva una obra. En el món de la creació artística és on la màxima: menys és més, és devé un axioma.

Pensar és, ans que res, desxifrar el que se sent. María Zambrano

Homenatge a Maria Zambrano

Ahir una companya em va demanar que li expliqués el concepte de bellesa. Em vaig quedar realment parat; com definir el què és bellesa en el món de l’art i molt menys ara quan l’art en prescindeix.

La bellesa és conseqüència de l’educació rebuda i com a tal mutable. No hi ha res més mutable i oscil·lant que el gust. I tirà. El gust pot convertir-se en quelcom que ens tiranitza i pot arribar a corrompre’ns el criteri. El gust, que necessita del públic per alimentar-se, és vanitós i per aquest motiu pot i se sol amanerar. Al amanerar-se, s’ensordeix i s’infatua. Hem d’evitar que el criteri es prostitueixi per culpa del gust.

La tendència natural de l’home és, ha de ser, la reflexió i aquesta ha de ser espontània però que no ens impedeixi teoritzar i teoritzar és judicar a partir de principis i premisses concloent implacablement. Només així podem educar el criteri. El criteri, que com a tal, ha de ser implacable no l’hem de confondre amb l’opinió que pot ser, ha de ser, mutable, ja que aquesta depèn de l’estat d’ànim. També hem d’entendre, que raonar és saber interpretar conceptes abstractes i que hem de saber desxifrar el seu significat: tot significat tindrà el seu símbol.

Sens dubte que ens ajuda la disciplina i l’experiència en aquest llarg camí de l’aprenentatge però hem de procurar no fiar-nos-en massa, ja que l’experiència en quan acumulació de coneixements, pot ser un llast a la raó perquè aquesta és creativitat i l’experiència és automatisme, producció seriada i rutinària.
Per molts artistes l’experiència els hi serveix de crosses per aguantar, bastir i emmascarar les seves mancances. Només raonant i evitant aquesta rèmora podrem afermar el criteri i per consegüent crear. L’experiència sol ser, és, l’escola dels idiotes.

En aquesta escola d’idiotes en que s’ha convertit l’art actual ja no només hi participen els artistes, aquí ja s’hi afegeixen els estetes, els amateurs i els diletants que solen quedar-se a les portes o mirant l’aparador. Els estudiosos, raça apart, creuen entrar-hi una mica més dins d'aquest cercat(al menys han pagat una matrícula i al cap d’uns quants anys d’arrossegar-se per la universitat i fer cursets monogràfics mirant diapositives o navegant pel Google, en surten amb un títol que exhibeixen impúdicament). I en el darrer estrat i podríem col·locar als que es consideren “exquisits”(els qui cobren per impartir cursets). Un quants ungits que han elevat més la veu, i s’han elevat més (ells mateixos) per damunt dels altres i que creuen haver penetrat, trobat, descobert l’intrígulis, la idea primigènia, en definitiva... l’ànima. Normalment, aquesta mena gent sol envoltar-se d’una camarilla d’aduladors, epígons i sobretot trepes: artistes que necessiten un altaveu, una llançadora, un aparador per les seves propostes artístiques.

Embadalits amb tot aquesta mercaderia obliden el que és important: la vida, i és clar al tenir que parlar de la vida ja no troben paraules; la retòrica, la seva retòrica, els serveix per tot el demés, però no pas per explicar la vida ja que aquesta s’ha de... viure.

María Zambrano deia: pensar és, ans que res, desxifrar el que se sent. Recordant-la podria dir:

Deixem pensar amor,

despullar el meu sentiment;

que entenguis que amb el meu silenci,

sóc amb tu, amb qui sinó?

Cercant, trobant,

present i absent.

Capturar la natura perpètuament efímera de l’existència. T. Williams

Els Estrets, Aldover. Aquarel·la

La vall del riu està de mudança cromàtica. Els ocres, els grisos i els metàl·lics del aigua estan canviant per uns verds tímids, encara blavinosos. En alguns racons ja es veuen les diferents tonalitats del brostatge, sobretot per les marges del riu que ja ha variat la seva coloració. Els camps de tarongers, un cop collida la fruita, tornen a mostrar la foscor del seu brancatge, en alguns llocs encara il·luminat per les taronges que no han estat collides. Els xiprers, donen el contrapunt vertical a tanta horizontalitat. La vall del riu, aquesta època de l'any té el color de Corot.

El plat de figues, oli

Les figueres, poc a poc, s’estan omplint de fulles d’un verd llampant i d’aquí no res mostraran la seva textura vellutada. No sé perquè les figueres quan només fullegen per les puntes de les branques, vistes a contrallum, em porten imatges de pintura oriental. Els Kakemonos o Makimonos xinesos, subtils de color i de pinzellada, quasi transparents, eteris.
Les figues, ara minúscules i arrodonides, s’engreixen dia a dia i espero que enguany no es gelin com l’any passat. Per culpa d’un fred endarrerit ens varem quedar amb les ganes de menjar figues per sant Joan.
Un amic l’altra dia em deia: aquest siconis van endarrerits. I ens petàvem de riure perquè ho deia amb la veu engolada, com si parlés ex-càtedra, i a partir dels siconis varem anar cap als sicomors i els sicofants i aquí sí que ja, buscant possibles sicofants territorials, que ni han una colla, ens pixàvem.
Com cada any, espero poder pintar uns quants temes amb figues. Les figues de flor solen mostrar la seva pell verda irisada de morats i algunes amb uns clivells, com ferides, posen un accent de color diferent al conjunt.

El que menys importa és el tema sinó la manera de mostrar-lo, dir-lo, explicar-lo.

L'atri

M'agrada pintar, quan comença la bonança del temps, a l'atri. També m'agrada asseure-m'hi i llegir. Els sol, filtrat pel fullatge de les buguenvíl·lies i les glicines, hi ajuda al benestar i a qualsevol hora del dia el temps transcorre, fugisser, sense que un se n'adoni.

Avui, hi he fet aquesta foto amb els muscaris florits, mostrant el seu rovellonet lila i la tradescantia pallida lluint el seu morat eclesiàstic. Un únic lliri blanc, potser encara és massa aviat, ha florit entre tanta verdor.

D'aquí a no res tot canviarà, quasi bé d'un dia pel altre les plantes començaran a créixer, a treure fulles noves, a desplegar la seva gama de verds i, sobretot, a florir. Es trauran de sobre la mandra hivernal i com en una mena de frenesí clorofíl·lic, aniran pintant de verd, pel seu compte, el que després pintaré pel meu.

Lectura al pati, oli

El sentimient de la natura, l'amor intel·ligent, a la vegada que cordial, al camp, és un dels més refinats productes de la civilització i de la cultura. Unamuno

Hi ha virtut en el virtuosisme, especialment ara, quan ens protegeix del tediós espectacle de la ineptitud. Robert Hughes dixit, i ple de raó.

Els anys, sinó porten seny, són una pesada llosa.

Peonies

Les peonies del jardí enguany han avançat la seva floridissa, de la mateixa manera que la primavera s'ha anticipat a la data oficial. Com cada any, li he fet unes quantes fotos i si no tinc peresa fins i tot compto les flors. Mai en fa menys de 50.

En solc tenir de plantades de diferents colors però aquesta varietat, que durant l'hivern no perd el brancatge i del qual hi broten les noves gemes i tiges, és la més ressistent i té una floració molt espectacular.

La planta, va ser un regal del sr. Benet Espuny fa una colla d'anys i des de llavors cada any és una herald del bon temps. Hi ha gent que no la coneix pel nom de peonia sinó pel de rosa de Xina. A la seva bellesa li manca el perfum que fa que tota flor sigui completa.

La natura no et mostrarà res si te encaras a ella com si fossis el seu amo. Oblída't de tu mateix, intenta obeir-la i descobriràs que l'obediència és més fàcil i més plaent del que imagines. John Rushkin.

La punta del riu

La punta del riu. L'Hospitalet de l'Infant, oli

No cal que us digui com ha canviat l’Hospitalet. Llocs que van marcar de manera notable la meva infantesa ara formen part dels meus records tot i que penso, o potser ho vull així, que aquests canvis no han afectat massa l’esquelet del poble i, en canvi, sí que he d’admetre que han modificat, i de manera molt notable, la seva fisonomia. Malgrat aquests canvis estructurals hi ha quelcom que per a mi continua intacte: l’esperit o, permeteu-me el llatinisme, el que els llatins anomenaven el genius loci.

Molts indrets del poble tenen per a mi aquesta mena de màgia: no són fàcils de reconèixer però estan habitats pel record. Passejar-hi és traspassar el llindar del temps i deixar que m’envaeixi la nostàlgia, benèvolament, sense que em faci mal; és aquesta nostàlgia la què em fa sentir acompanyat i deixa que els records d’abans flueixin a poc a poc, sense ferir-me, com un bàlsam.
Ah! els records que, com els vells amors, tornen sempre quan menys ens ho esperem, com torna un antic dolor al moll de l’os. Sí, el record del poble és com una ferida que al cap del temps ressana i que només podem curar-la amb l’arma que l’ha causat perquè la cauteritza i ens reconcilia.

De tots aquests indrets que em reconcilien amb mi mateix trio la punta del riu, on potser la mà de l’home s’hi ha comportat amb més mansuetud.

El Llastres, ara convertit en barranc, durant la meva infantesa era un rierol d’aigües clares que rajava temporades senceres amansit després de cabaloses i rogenques barrancades i que en arribar al mar, formava un estany envoltat d’una vegetació que servia d’acollida a tota una mena de fauna fluvial que, en aquell petit aiguamoll, hi trobava refugi. El minúscul marjal, vorejat de canyes, boves, joncs, tamarius, matisses, vimeteres, llenties d’aigua, era l’hàbitat de peixos, ocells, serps i amfibis. Les serps d’aigua fent ziga-zaga traient el cap, el rauc de les granotes al sol, les libèl·lules amb les seves ales blavoses pentinant l’aigua i la cridadissa d’ocells anant i venint del pinar de la vora, eren per a mi la imatge idíl·lica d’un jardí salvatge, assossegat, que acabant en una punta rocallosa, per on s’hi escolava un reguerol d’aigua, s’unia al mar, sempre en moviment.

Dels pocs paisatges que he pintat de l’Hospitalet, i possiblement dels primers, va ser a la punta del riu. A casa en conservo un, molt petit, quasi bé una nota, amb l’estany en primer lloc i el mar i l’horitzó i el cel amb el color fugisser, únic, com només hi he trobat al poble. El quadre, sembla pintat des de les altures com si ja hagués estat fet des de l’esvelta passarel·la que ara l’emmarca. La punta del riu, amb el pinar i l’estany, l’última parada del Llastres abans del seu aiguabarreig amb el mar em porta records d’infantesa, de tardes a l’escola recitant, sense entendre, les Coplas por la muerte de mi padre de don Jorge Manrique. El Llastres a la punta del riu, amb les aigües rabejades, sembla que ens demani romandre una estona més al poble per acompanyar-nos, però també per recordar-nos que tot és efímer. Que en aquest món hi estem de pas.

Nihil desperandum. (No s'ha de perdre l’esperança) Horaci

Aquest matí al llevar-me, a primera hora, he sentit el cant d’una tórtora. M’ha agradat escoltar la seva flauta modulant les tres notes del seu cant. És un auguri de bon temps, tot i que, segons diuen els experts, les tórtores que hi ha al país ja no emigren perquè són d’una raça portada de Turquia.
A la tarda, mentre estava donant un tomb pels voltants de casa, he vist unes quantes tórtores que no paraven de volar dels pins cap al llac. He vist que estan fent el niu al xiprer que hi ha al costat de la finestra de l’habitació, el mateix on hi niaren fa dos anys i que un falcó no les va deixar ni sortir del niu. Espero que enguany tinguin més sort i no serveixin d’aliment a cap rapaç. M’agrada el color vellutat del seu plomatge, d’un gris calent i nacrat.

El pare m’ha dit que ahir va veure una oreneta. D’aquí a no res, els seus vols caçant mosquits i el seu refilet metàl·lic ompliran les tardes. Segurament, com tots els anys, vindran a buscar el fang que tinc a les portes de l’estudi i l’aigua fresca del llac per modelar els seus nius. Aquests petits ocells són, per genètica, terrissaires.

L'estació, Aldover. Aquarel·la

Continuen treballant a l’antiga estació. El pare des que van començar les obres que els observa. Que si avui no han treballat, que si avui sí. Sembla que els controli. L’altre dia em va portar fins la timba perquè veiés el color en que havien pintat l’edifici. No es va tranquil·litzar fins que li vaig dir que era un color prou encertat. Avui, ha tornat amb la seva cantarella: estan tapiant les portes i finestres de l’estació, què ha degut passar ?.

Sempre m’ha agradat l’estètica de les estacions d’abans, possiblement que mon iaio fos ferroviari hi té quelcom a veure. També crec que té a veure les barbaritats que fan darrerament: l’estació de L’Aldea-Amposta-Tortosa n’és un exemple.

He pintat algunes vegades l’estació d’Aldover però quan em vaig assabentar que volien reformar-la per fer-hi un restaurant (això és el que es deia), vaig agafar els “petaquets” i me’n vaig anar cap abaix. L’edifici ja estava força atrotinat, s'hi havien instal·lat al seu costat els contenidors de les escombraries i el jovent del poble hi solia fer les seves gresques nocturnes. Abans que l’acabessin entre tots de malmetre vaig voler pintar-lo.

Via Verda, Aldover. Oli

Pintar a l’hivern té els seus inconvenients però també té els seus avantatges: en primer lloc la llum, després l’arbratge nu i en tercer lloc la fotuda mosca negra que encara que n'hi ha menys, ja no ens abandonarà.
La llum freda de l’hivern acarona, no es gens dura i es filtra pel mig d’un ramatge pelat que adquireix volum sense que pesi. I si a més és al matí, sempre hi ha la boirina que, mandrosa, no acaba mai de desfer-se donant a les ombres transparència.
A més a més, mentre vaig estar prenent apunts i pintant l’oli, vaig estar molt distret pel trànsit que hi havia per la Via Verda.

No és norma, és vivència. És una disciplina quotidiana.

Avui diumenge La Vanguardia, a les seves pàgines centrals, ens assabenta de la filmació d'una pel·licula sobre la vida d'un poeta que visqué a Barcelona. La notícia posa èmfasi en que es recrearà la Barcelona de la "gauche divine". També hi ha una entrevista amb l'autor de la biografia del poeta.

Quan va sortir el llibre, el vaig comprar amb força interés i el vaig acabar de llegir amb certa indiferència i enuig. Tot hi així, vaig escriure el que en pensava i vaig guardar-ho al calaix de sastre on hi guardo tot tipus de retalls, papers, records, frases i opinions. Una mica com els diaris d'adolescència i (guardant les distàncies), un dels meus llibres preferits: Sur plusieurs beaux sujects de Wallace Stevens.

He obert el calaix i he tret el que vaig escriure fa uns anys. Que li doni l'aire, que avui fa un bon dia.

La lectura, detall. Oli

Estic llegint la biografia d’un poeta de la generació dels 50. Com dirien el meus alumnes, “flipo”. Segur que si continuo llegint-la acabaré plorant o el que és pitjor em faré creient. Està vist que al nostre país un pot ser qualsevol cosa però al haver passat pel mantell protector del PSUC, ja estàs més que perdonat. I a més a més a un artista, tot sigui per l’art i la cristal·lització i la sublimació, se li pot consentir tot. I, sobretot, si aquest artista és de bona família.

Quan estudiava a Barcelona vaig fer amistat amb un noi cambrer, que mira per on era el "xapero" o "xulo" del tal poeta. El jove, que crec que tenia uns tres anys més que jo, encara no sé per quin motiu, m’explicava les misèries amb pèls i senyals de la seva relació amb l’artista. Em vaig assabentar de tantes coses que crec que l’amistat amb el cambrer la vaig tallar, una mica esgarrifat per tot el que m’explicava. Les seves confidències em feien sentir còmplice i sincerament això era quelcom que no m’agradava gens ni volia acceptar.

Llegint la biografia, i sobretot les opinions dels seus amics de farra i borratxeres, estic veient que el poeta era, ni més ni menys, un ésser excels i sobretot que no era homosexual, en tot cas bisexual i que tot era per culpa d’un possible episodi d’assetjament en el si de la seva família, viscut a la seva infantesa. Les culpes fora. Llavors si s’accepten culpes, cal entendre que culpabilitzen la homosexualitat.

El més xocant de tot, és que totes les opinions que surten al llibre són de gent “progre”, de la "gauche divine" de Barcelona: La que anava a Bocaccio, llotja al Liceu (ells deien palco), pares socis de El Círculo Ecuestre, reunions amb els obrers de la Seat vestits de dandis per escandalitzar-los etc. etc.

És curiós, una de les seves núvies eternes va ser la qui ara ha publicat un llibre sobre Goya i diu bestieses sobre la sexualitat del pintor. També les diu, és clar del poeta. Mira que no enterar-se de res, es necessita ser figa flor o tenir vocació de redemptora. O potser la tenia de “mariladilla”. Déu meu ! que no era homosexual? Perdoneu, aquesta mena de disculpa és ni més ni menys que homofòbia.

En canvi el que sí haurien de culpabilitzar, i no ho fan i la justifiquen i la disculpen con una vel·leïtat, és l’afecció que el poeta tenia per jovenets proletaris, i diria més, ho parlen com si el desgraciat escollit hagués de donar les gràcies al senyor perquè es va fixar en ell i el va triar. O és que quan el nostre home, utilitzant la seva superioritat social, cultural i econòmica, prostituïa a menors no cometia delicte perquè després feia catarsi escrivint poesia o un diari, i en nom de l’art, visca la laicitat! li servia de penitència o de perdó ?.

Lectura a l'atri, oli

Aquest és l'escrit que vaig guardar i al treure'l, com les cireres que sempre surten enganxades del cistell, ha sortit aquest altre: el de l'autora que parla de les dones a la pintura de Goya.

Llegint el llibre X que parla d’una de les “especialitats” de Goya, l’autora, que per cert alguns biògrafs la relacionaven amb un poeta homosexual mort, toca de passada (tres o quatre fulles, no més) les cartes que el pintor va escriure durant tota la vida al seu amic Martín Zapater. Cartes que ara certa premsa està esbambolant pretenent, suposo, escàndol i així poder incrementar les vendes d’un llibre, d’un assaig, suposadament sobre l’obra de Goya. Les famoses cartes de Goya ja eren més que conegudes en el món, diguéssim, de l’art, i pel que veig ara volen que ho siguin per al gran públic, el públic addicte a l’anomenada premsa rosa.

M’ha cridat molt l’atenció l’eufemisme emprat per l’autora per dir que Goya era maricó (l’adjectiu català marieta resultaria ofensiu per a un home del temperament de Goya). A un home del temperament de Goya li escau perfectament aquest adjectiu-epítet-insult. Sinó els hi agradava aquesta paraula haurien pogut dir que estava enamorat d’un home i que era un reprimit, perquè sincerament dir-ho en versió moderna de que Goya era gai, apart de cacofònic, és com per pixar-se de riure del cursi que queda.

Fixin-se bé amb aquesta perla: Lo que sí parece claro es que Goya sintió por Martín Zapater un sentimiento que iba más allá de la amistad, y me parece muy acertado el concepto de homoerótica que analiza X (una sexòloga), apartándose ya de la idea de Goya como un icono intocable de la identidad española. El término homoerótica debe entenderse como “reflejo de una relación estructural que pone en cuestión las asimetrías de géneros en que se sustenta la historia de la sexualidad en la era moderna”.L’autora continua citant experts en sexologia i dient bestieses que hom podria interpretar, no com un eufemisme per nombrar el que l’autora no gosa a dir, sinó com d'una ignorant homòfoba.

Recordo la polèmica que va causar quan una autora nordamericana va publicar una biografia de Picasso on afirmava que havia mantingut relacions homosexuals. Ja fa més de vint-i-cinc anys, vaig sentir-li explicar, detallant-ho fil per randa, a un notari de València, amic de Cocteau, els amants de Picasso i sobretot la dèria que tenia amb un banderiller. Per cert, quins dibuixos més macos tenia d’en Cocteau penjats a casa.

Al cap i a la fi ho podríem resumir així, i tots contents: Jo no sóc maricó, m’agrada follar amb hómens. I tot d’una deixaríem sense feina a tota aquesta “troupe” d’estudiosos que no fan altra cosa que enredar la troca i crear càrrecs de consciència, sentiments de culpa i frustracions.

Tal com els vaig guardar, els he tret. Potser un altre dia seguiré amb el tema. Ara, estic esperant que m'arribi (surt demà), el llibre de Ian Gibson sobre Lorca (i en van quans ja?) de títol explícit i postmodern: Lorca i el mundo gay.

L'ego sol ser bulímic i antropòfag

Estudi de color per un homenatge a Proust

El plagi més difícil d’evitar és el de copiar-nos a nosaltres mateix. Marcel Proust

He rebut una invitació de la Rovira i Virgili. Es tracta de la inauguració de l’exposició El fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili. L’acte és per el proper dimarts, dia 24, al Escorxador de Tortosa. La invitació continua així: tot seguit es visitarà la mostra dels artistes ebrencs al Palau Montagut, on s’oferirà un refrigeri.
La primera impressió és que hi haurà dues exposicions: Les peces del gran safari i les de la cacera dominical amb tords hi tot. M’agrada; no hem de barrejar com diu el vell adagi castellà “churras con merinas”. Picasso, gran llengut i amb la seva mordacitat ja va dir: No pengeu quadres prop dels meus, els dolents es mengen als bons. I Gaya ens va advertir: en una polèmica l’arrasadora ens iguala a la baixa. La igualtat en art és més entelèquia que en política.
Ja fa unes quantes setmanes que el rector de la Universitat, molt amablement, em va fer arribar el catàleg que es va editat quan l’exposició va ser presentada a Tarragona. Adjunto la carta, que via correu electrònic, li vaig fer arribar per agrair-li l'enviament.

Benvolgut Sr. Grau,

Tot i que el motiu d’aquesta carta és per agrair-li la tramesa del catàleg, d’una sobrietat que embelleix el contingut, que la URV ha editat del seu fons d’art, no puc per menys remarcar unes inexactituds al referir-se al quadre meu que hi publiquen.
El text que acompanya la fotografia del quadre té unes quantes equivocacions i alguna que altra errada, què seria d’un llibre sense errades! D’entrada, no escriuen correctament el meu nom: Manuel A. Marquès ( Manel és l’hipocorístic de Manuel, i Marquès és amb accent obert). No és la galeria Nancy Satin, sinó Stain.
En l’últim paràgraf de l’escrit, el sotasignant diu… un dibuix d’un personatge -que sembla un retrat-, un plat de pastissets -producte típic de la regió, que fa al·lusió al títol de l’obra i que és un objecte constant en les seves obres-… Lamento que no s’entengui el que és tant obvi en una pintura figurativa, possiblement per culpa de la meva maldestra mà.
La pintura és un esbós d’una sèrie dedicada a Marcel Proust. El retrat és el més conegut que hi ha de l’escriptor, tant, que crec s’ha convertit en una icona visual. La plàtera que acompanya el retrat i el llibre està plena de figues de moro i no pas de pastissets, en una plena al·lusió a la frontera ideològica que... bé, deixem-ho, al cap i a la fi els pastissets són típics de la regió. I, finalment, el títol de l’esbós que juga amb el títol d’un dels més famosos llibres de l’autor francès.
Res més a afegir-hi, més clar, aigua; només que així es confirma l’axioma: els crítics solen escriure del que diuen entendre, però que no comprenen.

Ben cordialment

Tot hi que tinc visita concertada amb el metge, espero poder-ne estar llest d’hora i així assistir a les inauguracions. Amb tanta obra reunida, amb tants egos inflats, amb tanta cultura titulada, un podrà observar i prendre nota. Joubert serà més vigent que mai: No hi ha res pitjor en aquest món que una obra mediocre que fingeixi ser excel·lent.

Serà una reunió on hi haurà molts dels que pertanyen a la minoria selecta i com bé tots sabem, en una minoria selecta, hi ha una majoria de beneits.

Durant una estona faré vida social i deixaré que m’afecti, embogint una mica.

Només la natura no menteix. Byron

Asfòdels

Fullejant un exemplar endarrerit del “Pensament Ebrenc” (dedicat a Baroja), mentre esperava abaix al poble, he vist una pàgina que publicitava a X, artista multidisciplinar de casa nostra, que es qualifica d’autodidacta (no cal que ens ho faci saber, ja se li nota), celebrant-li que tenia una exposició en una Fundació d’una entitat bancària (els actual Mèdicis, money wise com dirien els amics americans).
Llegint l’entrevista he recordat un escrit de l’Umbral que deia més o menys així: Els artistes moderns, els escultors, venen la lírica ferralla a les institucions. I els assalariats de la culture club del territori, van hi ho publiciten. Com ha de ser.

La primavera sembla que ve avançada. Les figueres ja mostregen els seus botons verds, com si fossin ungles, a les puntes de les branques. Tot el camp està entapissat de ravenissa blanca. Les oliveres i els garrofers sembla que surin per damunt d’un mar de boirina (con la que ahir pel matí cobria la vall del riu), i que vist a contrallum dóna un efecte quasi bé irreal.
També ja hi ha una gran floridissa d’asfòdels mostrant sa vara florida. Són del que floreixen a poms, dels petits. Enguany, penso plantar-ne al jardí d’asfòdels. Prop d’Hospitalet en floreixen uns de realment espectaculars, arriben a mesurar més d’un metre i la seva floració dura setmanes. Un pastor, va dir-me un dia que al seu poble els hi deien porrasses.
A un li agradaria, com diu la mitologia, que els qui estimem i que van morir, podessin trobar un d’aquests albons florits per poder tornar i fer-se visibles i sentir, un cop més, la seva estimada presència.

A propòsit del muntatge o de la instal·lació d’X. A vegades, certes propostes conceptuals (tenint en compte que ara els artistes s’han convertit en una mena de gurús, que ja no treballen, només fan propostes, les quals no poden ser ni contestades ni criticades a no ser de ser titllats, fins i tot, de feixistes), són com un acudit. Un acudit mal contat, d’una obvietat beneita, quan no d’una puerilitat parvulària. Molts dels seus acudits, o com ells diuen, denúncies o reflexions estarien molt bé i quedarien gracioses si es presentessin com el que són: gags o perquè ens entenguem millor: parides. I sense cap mena de pretensió artística o intel·lectual.

Hi ha gent que són com la torre de Pisa, que deu la seva fama, més que per ser torre, a estar torta.

El vertader art procura no cridar l'atenció

El vertader art procura no cridar l'atenció perquè es fixin en ell. J Bergamín

Hi ha pintors, quadres, que sense agradar-me m’atrauen. Hi ha quelcom d’amagat que batega i mostra, per algun camí que encara no he descobert, la seva genialitat.

L'art és vida sense data de caducitat i que no sempre es troba als museus. Ramón Gaya

Homenatge a R.Gaya (Detall)

És prou tard i estic més desvetllat que un mussol. Hi ha una lluna que omple tota la nit il·luminant la vall i fent que el riu refulgeixi en una claror làctia. Els xiprers amb la seva verticalitat tallen la nit com si fossin monòlits petris i projecten la seva ombra inacabable damunt la gespa donant una imatge d’il·lustració decadent, una mica gòtica. A l’altra banda de riu una successió de llums en línia recta puntegen la carretera de Bítem amb una tonalitat antiga, calenta, malaltissa... és una llum nocturna i silenciosa; en canvi al barri de Santa Rosa (La Calle) els punt de llum de les faroles són cridaners.
Canten uns quants ocells. Uns se senten més prop que altres i sembla com si es parlessin. Cap d’ells despunta del grup: tot és harmonia, podria dir-se que estan assajant per un imminent concert nocturn. Una de les veus m’és familiar, coneguda: té una ressonància líquida, aquosa; com si el galet d’una font, on la lluna plena s’hi mira, entonés mentre brolla mansament.
Vaig a parar aquest ordinador, quan els faran silenciosos? i així podré escriure en silenci, com abans que només se sentia el frec, la carícia de la ploma al paper. Vull escoltar aquestes refilades i deixar-me vèncer per la son sense sentir res més que aquesta transparència sonora i només amb la llum de la lluna perquè marmolegi els records i me’ls fixi a la memòria com les amanites a les pedres. Alguns records s’haurien de fossilitzar.
Diuen que només la memòria gaudeix. Que només recordant som feliços, possiblement deu ser així perquè la memòria és selectiva i només recorda el que ens manté vius, el que ens interessa. Uns seran feliços recordant només desgràcies, els altres rememorant alegries.
I malgrat el que creiem, la funció principal de la memòria no és recordar, sinó oblidar. Ella, en una funció catàrtica, destria els nostres records per evitar-nos embogir.
Recordar, no és tornar a viure és viure de veritat diu un vell adagi. I els romàntics hi afegeixen: La felicitat mai podem conjugar-la amb present, sempre és pretèrita.

Un, procura conjugar-la en futur i recordo aquella vella cançó que cantava en Frank Sinatra: The best is yet to come.

L'obra d'art sol ser fruit d'una reflexió

L’obra d’art sol ser el fruit d’una reflexió, d’un aprofundiment, d’una introspecció mai d’una vomitada ja que la creació és contenció, una contenció que s’expandeix, creix i ens ultrapassa.

L’estètica no és possible si no se la sustenta en conviccions èticament arrelades. J.R.Jiménez

He rebut un llibre, editat als USA, sobre els treballs fotogràfics de Eadweard Muybridge. El publica l’editorial Dover i és un recull de les fotografies que sobre persones en moviment va fer el fotògraf americà. Quasi bé totes estan reproduïdes a la seva grandària original i conserven la pàtina del temps que els hi dóna una qualitat quasi bé pictòrica.
Entre totes les sèries de fotografies s’hi il·lustra 163 diferents tipus d’acció i que en un total de 4789 instantànies, el llibre és el compendi d’una dèria, de l’obsessió d’un home per copsar el moviment del cos humà.
Sembla ser, que Mr. Muybridge va gastar uns 50.000$ de l’època i va impressionar més de 100.000 negatius en una tasca ingent per poder esbrinar el misteri i la bellesa del cos humà en moviment. No pas satisfet amb això, va continuar la seva tasca fotografiant el món animal. La seva càmera va ajudar a entendre, en aquells anys, com troten i com galopen els cavalls i no content amb això, va continuar fotografiant tot un bestiari en moviment per ajudar a conèixer-los millor.

He fet un ram amb els pocs narcisos que enguany han florit. Tenen un perfum vertaderament intens, d’una dolçor no obstant gens embafadora però que sembla més propi de l’alquímia d’un perfumista que d’una flor tan senzilla. Els almesquins blancs, de pom, aquí se’ls anomena nadaletes.
N’hi ha d’uns quans colors. De grocs n’hi ha amb diferents coloracions i gradacions. Els blancs el vaig plantar fa anys i són salvatges (potser hauria de dir silvestres). En vaig trobar durant una passejada, ja fa més de 20 anys, i en vaig desenterrar uns quants bulbs, els quals vaig plantar al jardí de casa. De New Jersey també en varem portar; primer van ser plantats a la masia a Aldover i més tard aquí. Recordo que n’hi havia de tots els colors i gradacions però els que més ufana mostraven eren els grocs i els taronges amb tota mena de tonalitats i barreges. Cridaven molt l’atenció els salmó i els rosats. Encara en queden uns quans de color rosa però cada any floreixen menys i que sembla es neguin a desaparèixer. Les abelles, empeltant-los, els fan llanguir.
El mateix vaig fer amb uns hemerocallis de flor doble que hi havia creixent silvestres als voltants de la casa on va viure George Washington. En canvi aquests, s’han adaptat prou bé i any rera any floreixen i es reprodueixen.

La tramuntada ha estat llarga i pictòrica. El sol, semblava tenir mandra i retardava la seva joca. Un cop a traspassat les muntanyes tot el paisatge s’ha il·luminat i una nova claror, de crepuscle, ha canviat els colors contrastats i allargassats de la tarda per una pàtina nacrada. Si una estona abans el sol semblava vessar suc de taronja, ara el cel reflectia tota la llum com si fos una petxina. Així, poc a poc, s’ha anat fent fosc i tot el que abans era llum ara era ombra, una ombra cerúlia que s’anava tancant sense pressa.

Walter Benjamin deia que criticar és un acte social

Walter Benjamin deia que criticar és un acte social, i suposo que ho deia des de la “distància”, ja que ell sabia mantenir sempre la distància, és a dir podia estar però no ser-hi i per conseqüència al lector sa, igualment que al home lliure, l’importa un pebre el judici crític de qualsevol ressenyador, de qualsevol guia. De la mateixa manera que podem estar plenament en desacord amb algú que tingui tota la raó del món.

La crítica, tot i poder tenir raó, també s'equivoca.

Aldover, el canal. Oli

Ja fa uns quans dies que totes les vores del canal van plenes de gavines. Nuvolades d’aquest ocells que no paren de voletejar a l’aguait de la que serà la seva presa. Com que estan buidant el canal, han trobat a la llera de formigó un aliment fàcil que, degut al mal temps, escasseja al seu habitat habitual.
Plantada, amb el seu posat natural, com si estès enfredorida i portés una capa blanca, mirant-s’ho tot, de manera displicent, com si no anés amb ella, hi havia una pàtxera.

Aldover, el canal buidant-se. Oli

Per molt elevada que sigui una idea no vol dir que pugui cristal·litzar en quelcom sublim. Una llàgrima, malauradament, també pot cristal·litzar en lleganya.

Hi ha un moment per la tarda, que tot i semblar que el sol l’abandoni, aquesta obre el seu vestidor i vesteix d’ombres al crepuscle.

Posta de sol a l'Ebre. Aquarel·la

Sobre el conceptualisme. La idea per la idea no és suficient, ni pot ser-ho, quelcom material i tangible és imprescindible.

Des del finestral de casa

Des del finestral de casa

contemplo el xiprer de l’entrada

que bandejat pel vent pinta,

com un pinzell,

una tarda rogenca,

uns núvols prims al cel que

els cims de Mont Caro

retallen com una cartolina

d’un belen d’infantesa.

El xiprer de l’entrada,

verda vertical, donant la benvinguda,

flama arbrada de la terra,

avui s’aprima més i

sembla pintar una aquarel·la

com van fer fa segles

els vells pintors xinesos.

El xiprer de l’entrada

avui posa un bes rogenc

al cel de la tarda.

Nota de color, aquarel·la

Ahir, passejant pels voltants de casa, a la tornada, vaig adonar-me que la lluna, que avui fa el ple, sortia per entre una renglera de xiprers.
Avui hi he tornat amb les aquarel·les. M’he situat al camí per on ahir vaig veure la lluna i mentre esperava la seva sortida m’he posat a pintar la solpostada que es retallava als cims de Mont Caro. Quan estava aigualint el paper la llum s’aprimava com s’aprimen les puntes del xiprers apuntant cap al cel.
He estat tacant fins que s’ha fet fosc. Després, de camí cap a casa anava mirant com la lluna s’enfilava cel amunt, ajudada pel brancatge dels garrofers que retallaven la seva lacada foscor al contrallum lletós del celatge.

Alguns xiprers de casa llueixen un color daurat que contrasta amb el verd intens que normalment mostren. Estan en plena producció de pol·len, i tenen les puntes de les fulles plenes com d’unes escates d’aspecte corífer que les tenyeixen, aconseguint unes transparències que es magnifiquen amb els raigs del sol i que el fimbrar del arbre accentua. Els gàlbuls nous, esquitxen aquí i allà, aleatòriament, com si fossin punts de llum, com guspires que adornen aquestes flames de saba.
El terra està sembrat dels gàlbuls caiguts durant aquest hivern, lignificats, que semblen flors i se’m representen les germanes petites de les pinyes, que obertes i seques ofereixen la seva bellesa de roses petrificades, fossilitzades, prehistòriques.

1a Fira de la Taronja. Xerta

Tarongers a Xerta

Cap de setmana mogut sense sortir de casa. Dissabte a Xerta on s’hi celebrava la 1a Fira de la Taronja. Sense ser res especial ni tenir cap pretensió el muntatge de la fira estava molt digne. El casal acollia els estands que mostraven al públic els atractius del poble. Les diferents entitats hi eren representades. L’amiga i escriptora Francesca Aliern tenia tota una parada plena dels seus llibres. Els seus fidels, en primícia, van poder comprar el seu darrer treball: Aigües fondes.

Una gran carpa, muntada per a l'ocasió i on hi havia una exposició de fotografies amb la taronja  com a
tema estrella, servia pels actes culturals. Allí varem assistir al concert de música que oferiren els alumnes de l’IES de Roquetes, on hi estudia el jovent del poble.
Un, ja havia escoltat algunes peces de les que interpreten perquè Maria, la filla dels meus amics Marga i José Miguel, m’havia regalat una gravació. Tot i així, en directe encara em van agradar més. Cal encomiar la tasca del professor i dels alumnes, que fora de les hores lectives assagen i es sacrifiquen per poder aconseguir tan bons resultats. El públic, que omplia de gom a gom la carpa, va ser molt generós amb els aplaudiments.
No cal dir que, tombant per la Fira, vaig trobar-me amb molts amics i coneguts i quasi bé tots anàvem fent tasts d’un estand a l’altre. Alguns dolços casolans eren autèntiques llaminadures.
Ara, un cop s’ha fet el que més costa s’ha de començar a posar fil a l’agulla i preparar la segona edició. Ànim i endavant!.

Després de sopar i vencent la peresa, la ventada que feia era com per treure les ganes a qualsevol, varem anar a l’Auditori de Tortosa a veure la pel·lícula Camino. Al arribar-hi vaig coincidir amb X, que és qui porta el cine club, qui si no? Vaig aprofitar per donar-li el condol per la mort del seu pare, professor a l’Escola d’Arts i Oficis, home senzill, honest i amb un especial sentit del humor. Quina paciència tenia a les classes de ceràmica, sobretot quan el torn ens dominava. Bon dibuixant, de traç net i segur. Fa uns quants anys vaig comprar un oli de format petit, quasi bé una nota, molt ben construït. En primer terme canyes de factura oriental ens introdueixen en un paisatge de les nostres terres.

Mentrestant esperavem que vingués el funcionari de l’Ajuntament per obrir l’Auditori, anàvem xerrant, recerant-nos del vent. Poc a poc la gent va anar congregant-se als voltants de la porta. A dos quarts de deu, X va trucar al mòbil de qui s’encarrega de que el cine club rutlli. No va contestar. Com pot algú no contestar estant encarregada del, diguem-ne negociat? És que no entén que pot sorgir qualsevol contingència?
Total que a tres quarts d’onze varem marxar cap a casa sense que l’operari municipal vingués a fer la feina per la qual li paguem, ni al menys, trucar o donar avís, si és que estava malalt o no podia venir. La seva cap, pagada amb diners públics i posada per l’anterior batlle, sense contestar al mòbil i el públic, després de passar fred i esperar al carrer, varem tenir que desistir en les nostres ganes de veure cinema.

Després, un veu per Tortosa cartells anunciant un festival de cinema ecològic o amb un adjectiu semblant (és el que toca ara, no?) i pensa que s'estan fotent de natros (empro el pronom casolà). Una ciutat on no hi ha cap cinema, on un cine club que rutlla gràcies al interès d’X i que no obre portes perquè qui ho ha de fer, passa de tot i no mostra cap mena de respecte pels possibles espectadors que, un dissabte a la nit, han decidit anar al cinema. I qui mana, organitza un festival de cinema internacional. Tot un sarcasme.

Iter perfectionis

Cabellera de la Mare de Déu

Segons Van Gogh, la tècnica és com un misteri que l’artista ha de dominar de manera tal que la gent s’enganyi i juri pel més sagrat que no tenim cap mena de tècnica. I acabava afirmant que la tècnica ha de passar desapercebuda als ulls de l’espectador.

Lluís Pasqual diu: la tècnica és com els vidres; quan estan nets no es noten.

Pel gran pintor només hi ha una manera de pintar: la seva. Oscar Wilde.

Les Acadèmies, tan criticades, són bàsiques per a la formació. Els dolents, al menys aprenen un ofici; als bons no els afecta.

L’art i la cultura no sempre van de la mà. L’art és únic, natural i incorruptible, és a dir: pur; pura natura , i la cultura... bé que dir de la cultura: plural, artificial, corrupta... i corruptora.

Hi ha una diferència molt subtil però brutal entre pintar bé i el vertader art.

D’un temps ençà la majoria d’artistes, de qualsevol disciplina, es vanten de ser autodidactes. No cal que ho facin, se’ls hi nota.

La pintura és un riu

La pintura és un riu; en alguns pintors (Velázquez)s’hi atura, s’hi rabeja.

Llunada de sol sobre Bítem

Les tardes de pluja, com la d’avui, són bones per llegir al costat de la finestra ben repantigat a la poltrona o pintar. La llum grisa és idònia per començar un quadre: no hi ha estridències de color i l’aigua del cel ha rentat el paisatge. Els colors es mostren en tots els seus matisos i hi ha una harmonia cromàtica que difícilment es troba en un dia solejat, ple de forts contrastos lumínics.
Des de casa, tinc una vista única del Ebre que, en dies com avui, sembla que alenteixi el curs i ronsegi.









Un, s’ha de posar a la feina sinó la seva contemplació ens acabaria encomanant la seva mandra. Tot i així, i sent una imatge tan familiar i per tant, tan coneguda, no puc privar-me d’admirar-la i cada cop descobrir-hi nous atractius.
Solc pintar apunts ràpids per poder copsar aquell moment de color irrepetible o aquella taca de llum, que una ullada de sol inesperada, i sobtadament, fa vibrar una zona de la vall. El barri de Santa Rosa, coneguda com La Calle, o Bítem a l’altra banda de riu solen rebre, a la solpostada, l’última mirada d’un sol groguenc que moltes tardes és taronja encès i els enquadra, retallant-los, en un marc fimbrant de llum i contrastos.
A vegades, la taca de llum, és poc agosarada i només accentua aquí i allà a l’atzar de les nuvolades, fins que es fon com un llumener. El riu, allà baix, als Estrets, gira enfilant cap a Tortosa tota la seva amplitud. El mirall enlluernador d’altres dies avui és opacitat metàl·lica.

El gust mal educat obnubila el criteri

El gust mal educat obnubila el criteri, enterboleix la visió, confon el pensament i, els qui creguin que és quelcom espontani i natural estan molt equivocats. El gust neix d’una educació fèrria, disciplinada i que s’ha de conrear cada dia. Un descuit, i podem acabar admirant qualsevol cosa que surti en un suplement dominical o a la revista FMR. Si conreem el gust esporgarem el criteri i, així, podrem afinar més el judici.

M’he trobat amb X. És un artista d’aquestes terres. Feia temps que no ens veiem tot i així pràcticament només ens hem dit hola. Semblava que tenia pressa. Sempre sol tenir-ne quan, rarament, ens trobem. X és d’aquelles persones la qual tothom sol ressaltar la seva modèstia. Potser per això, no comparteixo l’opinió majoritària. Crec que la seva modèstia és producte de la seva supèrbia. Una mica com els eclesiàstic dalt rang, que la seva humilitat no se la creuen ni ells. És la seva misse en scène : L’empren per alimentar la seva vanitat i el seu ego.

Normalment, el temps posa una pàtina damunt de totes les coses, incloent-hi els records, que a la llarga embelleix i així, poc a poc, va matisant-ho tot, tapant, cobrint... amagant. Diuen que el temps ajuda els mals pintors i deu ser així, ja que els pas del temps esfumina els defectes, harmonitza els colors i dissimula les pinzellades maldestres i barroeres.
Però de la mateixa manera que el temps amaga, també treu a la llum tot el que està amagat. Ja ens ho advertien els clàssics.

L'estil és el contrari de l'aparatositat i l'artifici. J. Cocteau (La dificultat de ser)

Per un homenatge als pintors japonesos del S.XVII. Oli/paper

Avui, mentre comprava els diaris m'he trobat amb X. En un moment de la conversa m’ha preguntat que perquè pinto amb tanta “suavitat”. “Perdona, potser aquesta no és la paraula”, hi ha afegit. Bé, què dir-li? Per un moment he intentat, jo també, buscar la paraula idònia per intentar descriure la meua manera de pintar. El que els especialistes en diuen estil.

Fa molts anys, vaig aprendre que tot el que no és planer és retòrica. I la paraula retòrica, tan elevada, a casa meua sempre a tingut molt mala premsa, molt mala reputació. La mare quan volia acabar quelcom per la via ràpida solia dir: i deixat de retòrica.

Un dels crítics més reputats, potser en un afany de cercar el perdó entre els seus lector, o de ser autoindulgent (per cercar una paraula més afina a la seva llengua), solia dir que la crítica d’art només necessita retòrica. I que ell, com a crític, era un retòric, ja que no hi ha res més entabanador que algú que no deixi mai de parlar a base de girs, hipèrboles i engolaments. Acabava la seva exposició dient que la major virtut d’un crític ha de ser la verborrea. O sigui, dit clar i català: embolicar la troca.

X, com que m’ha vist que no sabia que contestar-li, ha intentat ajudar-me donant-me, diguem-ne... pistes. Els teus colors són... tant tranquils. Jo tremolava pensant ai! Déu meu! el que pot arribar a dir. La teva manera de captar la llum, sempre transparent, sempre assossegada. Eureka!! Tu ho has dit, he pensat. Sí, si cerco quelcom en la meua pintura és detenir la llum, però no vull fer-ho com ho pugui fer, encartonant-la, fixant-la, paralitzant-la l’ull polifèmic i ortopèdic d’una càmera fotogràfica. Això seria realment modern, però seria frustrant. Intento aturar-la i si no puc, al menys, intento assossegar-la perquè només així puc amansir el color. Aquest color que X defineix com a suau, és el resultat de observar i dialogar, conversar... i escoltar la llum, sense intermediaris, per després intentar ser capaç de deixar-la, un altre cop, lliure.

La pintura, com la poesía, ha de tenir el sentit del que és inacabable.

No és el mateix ser i fer. I això es manifesta d’una manera colpidora en la pintura i en la poesia. I a part hi ha el que podríem dir el capdal poètic de la pintura.

A les mancances dels artistes la crítica en diu estil.