Wie das Gestirn, ohne Hast, aber ohne Rast. Goethe

Encapçalo aquest escrit amb un aforisme de Goethe que Juan Ramón Jiménez admirava i que quasi bé va fer seu: Com l’astre, sense precipitació però sense descans.

Cartell pel vestíbul de l'institut, carbonet i guixos

Dos o tres tardes gaudint de l'àlbum que sobre Juan Ramón Jiménez ha editat La Residencia de Estudiantes. Amb pròleg, tipografia i cura de l’edició d’Andrés Trapiello; magnífic (a vegades, la senzillesa pot arribar a ser grandiosa). És d’aquesta mena de llibres que en primer lloc et produeixen un plaer visual, com un quadre, un paisatge, un... Després un plaer tàctil per la grandària, l’enquadernació i el paper; finalment tot el material que hi ha que és molt més del que un podria esperar d’una biografia, sense cap mena de manipulació, transparent tal com, possiblement i malgrat la seva meticulositat, a l’autor dels versos La transparencia, Dios, la transparencia, li hagués agradat.
El llibre, em serveix per comparar-lo amb un altre que va ser editat l’any 2006 per commemorar els cinquanta anys de la concessió del premi Nobel a JRJ i que era el catàleg d’una exposició. Havent-hi, com és natural, moltes coincidències entre ambdós llibres, en aquest àlbum s’hi troba nou material i sobretot una altra... mirada que m’amplia i referma l’admiració que sento pel poeta.
Coincideix, quantes coincidències! Amb la lectura, en una nova edició (cada edició ens diu una cosa diferent) de La soledad sonora.

Mirar endarrere és avançar

Lectura amb prunes, oli i sanguina

Steandhal, una de les meves lectures estiuenques, solia dir que ell no escrivia pels seus coetanis sinó per les generacions futures. Aquesta frase, igual que la cristal·lització i la síndrome steandhaliana, s’ha convertit en un tòpic molt emprat per la gent de la cultura per queixar-se de la incomprensió que noten hi ha, per part del públic o la crítica o fins hi tot dels seus correligionaris, envers el seu... art. També és una manera d’afermar el seu ego (més Stendhal i el seus Souvenirs d’egotisme) i de dir-nos, de passada, quan ignorants som. La majoria, fan de la incomprensió el seu leitmotiv.
Un, que sembla que visqui en un altre món, està a l’altre extrem. Tant em fa el que puguin pensar els demés (i no m’agradaria que s’interpretés com un menyspreu) però el que si que m’importaria i molt, és saber que podrien opinar del que faig qualsevol altre pintor, no ja del segle passat, sinó qualsevol altre segle que hagi agafat els pinzells, honradament, i els hagi mullat al cor, que com diu un poeta català és on es suca l’eina.

L'amistat és un animal de companyia no de ramat. Plutarc

Tramonto, aquarel·la

L’estiu amb les seves llargues tardes és una bona època per llegir, però encara és més bona per rellegir. Les relectures estiuenques són com les visites als i dels amics, que aprofitant aquests mesos de lleure i de vacances es procura trobar un cap de setmana, un dia o unes hores per estar junts.
Així com les lectures, algunes, degut a diferents motius, les fem per obligació tot i que s’acabin convertint en plaents, les relectures són única i exclusivament per plaer.
Entre les relectures de l’estiu hi ha algun autor viu o actual, algunes memòries i poesia. Per motius que no venen al cas, avui he llegit l’Estiueig de Goldoni, traduïda per Jordi Galceran, en la versió posada en escena pel Teatre Nacional de Catalunya l’any 1999 i que és un compendi de la Trilogia della Villeggiatura, les tres obres que l’autor italià va escriure sobre una manera de viure basada en l’ostentació, llògicament també amb problemes d’amor i enredo, tan típic de Goldoni.
Aquesta tarda amb Goldoni he revistat l’exposició de Palladio, però sobretot he estat a Venècia, davant el seu teatre, recordant un estiu proper ple de lectura i aquarel·les.

Gimeno, sempre

Homentage a Gimeno, Oli

Tornem a veure la col·lecció del MNAC.
A l’entrada, gaudint com sempre la magnífica vista de Barcelona, he vist que per fi! han tapat aquella mena d’estany sense aigua, que davant la porta, només servia per prendre mal a la gent que despistada hi queia. El museu, a primeres hores del matí estava buit. Tot un plaer poder visitar un museu sense cues ni aglomeracions.
La col·lecció que hi havia a Pedralbes de la Tita Cervera ha estat el primer en visitar. Després, el llegat Cambó. Un quadre d’autor sevillà anònim i que a mi em va recordar molt un Velázquez que hi ha a la National Gallery de Londres, em va fer recordar una conversa que vaig tenir fa molts anys a Nova York amb Mr. Breadsley, aleshores director de l'Hispanic Society.
Quan el Metropolitan de Nova York estava tramitant la compra del Juan Pareja de Velázquez al lord anglès, parent de la reina, es veu que els experts del museu van anar cap l'Hispanic a demanar-los que els deixessin el retrat de Juan Pareja que també tenen i que segons els experts és una còpia pintada per Pareja (redéu doncs, que bé pintava en Pareja), per comparar-los i fer estudis pertinents. El director de l'Hispanic es va negar a que traguessin el quadre del museu, així doncs, si volien fer comparacions i estudis havien d’anar amb el quadre del lord a l'Hispanic. Així es va fer i durant força temps ja veus a tot l’equip tècnic del Metropolitan anant i venint passejant el seu quadre.
Sembla que, després dels estudis pertinents, fins hi tot van rebaixar la mesura del quadre del MET per que tingués la mateixa que el de l'Hispanic, cosa que va estranyar molt a Mr. Breadsley i que em va recalcar quan m’ho explicava. I va concloure el seu relat dient-me: el nostre museu és molt pobre i mai podrem competir amb els experts que el MET pot pagar-se, però tinc la plena certesa que si hi ha un Juan Pareja pintat per Velázquez, aquest és el nostre.

Retrat d'en Gimeno

Varem continuar la nostra visita fent una llarga passejada per les sales dedicades als artistes catalans, que contràriament a les nostres expectatives, van acabar cansant-nos. Tot tan barceloní.
La sala dedicada a Gimeno excel·leix per sobre les altres. Quin pintor, quina força i quina honestedat. Gimeno és el paradigma dels pintors de raça: no té tècnica, no té estil, no segueix cap moda. I podríem ampliar-ho dient que no formava part de la "culture-club" de l’època, no era de família benestant i no va vendre cap quadre ja que els gustos estaven narcotitzats per l’estil dels quatre diletants. Però Gimeno pintava i un cop caiguts tots els tabús la seva obra emergeix lluminosa, valenta i personalíssima.
El restaurant, amb nom relacionat amb el món de l’art, oferia uns preus que invitaven al dejuni. Potser era degut a que a les seves parets hi penjaven uns tàpies, o epígons, i és clar això s’ha de pagar.
A la sortida del museu dos homes passejaven les seves vergonyes entre el públic que els mirava sense entendre res. L’exhibicionisme en estat pur.

Proporció i senzillesa es donen la mà

San Giorgio a l'alba, aquarel·la

Anada a Barcelona per veure, al Caixa Forum, l’exposició dedicada a Palladio. Quin plaer poder contemplar l’obra d’un dels més grans arquitectes amb ulls de nen. M’explico: l’exposició consta d’una col·lecció de maquetes (autèntics treballs d’ebenisteria) del centre d’estudis Andrea Palladio de Vicenza que et donen una visió dominant, total i entenedora de l’edifici, cosa que moltes vegades vist al natural un no pot acabar d’abastar-ho; normalment és l’edifici, amb la seva magnificència, que ens abraça i ens corprèn i ens empetiteix.
Poder veure tota l’evolució de l’arquitecte a través dels seus dibuixos, esbossos, plànols, llibres, maquetes, quadres és com un passeig, emulant els fets sortint de Venècia i resseguint el Brenta i anar cap a Vicenza, per la vida i obra de Palladio. Una sèrie de muntatges audiovisuals ajuden a acabar de comprendre el que de per si ja està més clar que l’aigua: que estem davant l’obra de l’arquitecte més lúcid i amb el sentit de l’estètica i les proporcions que hi ha hagut.
Un surt de l’exposició satisfet tot i una mancança. El catàleg, que havia comprat a la 2 de Viladrich, mostra el retrat que va fer-li el Greco a Palladio i que està al Staten Museum for Kunts de Copenhaguen i del que només hi ha un reproducció i clar, m’hauria agradat veure’l al natural. Tot i així, hi ha una Immaculada vista per Sant Joan, que no la recordava, amb una vista del temple de Pola, un Sant Joan amb escorç, una mata de peònies (com les de casa, que em va regalar Benet Espuny) i una verge amb un cos plenament "grequià", espectacularment deforme, però que tant se val, emmarcada en una mena de calavera (una mica trompe l’oeil i que guardant les distàncies em recorda al Dalí més arrauxat), que guaita en diagonal al sant. La cara de la Immaculada és d’una serenitat i bellesa que atrau la mirada.

També al Caixa Forum, vaig gaudir de l’exposició: Maurice de Vlaminck, un instint fauve. Pintures 1900-1915. De Vlaminck sempre havia vist alguna obra esparsa, formant part d’una exposició a major glòria d’algú i els quadres eren com més o menys els dels seus coetanis: pintura seguint la moda del moment. Ara toca fer fauvisme, més tard Cézanne, després expressionisme, cubisme i anant fent. El que he vist, en aquesta seixantena de quadres que mostra el Caixa Forum, és a un pintor que no va trobar el seu estil, per dir-ho d’una manera o altra, i que potser les modes el van malmetre ja que les pintures més properes al 1915 van perdent la grapa que tenia la seva obra, pintés amb l’estil que pintés.
M’ha agradat aquest conjunt d’obres de Vlaminck, des de les primeres, una mica infantils, amb pinzellades com Van Gogh a les de la seva etapa més fauve, però sense anar a cercar el color pel color. L’etapa cubista sense oblidar el natural, el plain air.
Al sortir de l’exposició i donar un tomb per la llibreria no vaig poder evitar fer-me una pregunta que darrerament me l’estic fent massa sovint. Com és que, la majoria de vegades, en els catàlegs d’exposicions de pintura (en pintura moderna més) es tria el pitjor quadre de l’exposició per posar-lo a la portada?. Si es fa a propòsit o perquè és el preu que s’ha de pagar per un préstec em sembla bé, sinó és preocupant que així sigui.

L'escultura no és només volum

Modelant a l'estudi

La Fundación Mapfre sempre presenta exposicions molt dignes i una mica diferents. Des de que s’han traslladat a Recoletos, com que l’espai ho permet, encara s’hi miren més. Els catàlegs, d’una acurada edició, són molt complerts i força ben documentats.
Aquest viatge he anat a veure una exposició d’escultura, potser per continuar i ampliar les que darrerament han presentat dedicades a aquesta disciplina, titulada ¿Olvidar Rodin? I que està centrada en el París dels anys 1905-1914.
No cal dir el que el nom de Rodin és al món de l’art i el ganxo que té per cridar públic a qualsevol exposició que es munti, però penso que se n’està fent un gra massa amb aquesta mena de “franquícia Rodin”.
L’exposició, tot hi està centrada en el que van fer tots els escultors que van viure a París duran aquesta dècada, per poder-se treure de sobre la gran influència de Rodin, n’hi ha un que sobresurt en obra i atenció: l’alemany Lembruck. Un escultor que ni de lluny se’l pot contraposar ni comparar amb Rodin, però que possiblement, no atrauria tant de públic com ho farà Rodin. Voler comparar el seu jove assentat amb el pensador de Rodin, o el caigut amb l’Ugolino és tenir més que imaginació.

Una cosa que em va cridar l’atenció és que les seves figures, sense està modelades, buscant formes simples, i gens naturalistes solien tenir un sexe gaire bé naturalista. En Rodin, sent tant naturalista, tensant, buscant el muscle, el sexe era el muscle que menys l’interessava, l’interpretava minimalista. Els dibuixos preparatoris de Lembruck són com quasi bé tots el dibuixos de l’època: automàtics i desdibuixats, volen mostrar forçadament que un surt del dibuix acadèmic, una mica com si haguessin estat fets amb la mà esquerra per un que és dretà.
Tot i estar minsament representada, l’escultura espanyola sobresurt, al meu gust, de tot els altres. Casanovas amb un bust de dona, en pedra; Clarà amb el marbre la Deessa és qui es mostra més escultor i amb una personalitat sense fissures; Gargallo, González, Manolo i Picasso amb un cap rotund. No recordo haver vist res de Julio Antonio ni de Macho.
Al sortir de l’exposició, com que està al costat, ens varem assentar a la terrassa del Café Gijón per sufocar una mica la calor i xafogor que feia i on ens varem reanimar una mica prenent un gaspatxo.

Pintar del natural no és copiar

Museo Casa Sorolla

Per acomiadar-nos de Sorolla, després de veure, un cop més, l’antològica del Prado, hem anat a casa seva, al carrer General Martínez Campos per gaudir de l’exposició Sorolla y su idea de España que han muntat per complementar la del Prado.
Apart, hem gaudit de tota la resta d’obra que hi ha i visitat la casa, que la mantenen tal com quan hi vivia i el seu jardí, tan al gust de l’època, que és un goig poder asseure’s a la glorieta, o qualsevol banc i sentir, en lloc del trànsit que hi ha pel carrer, el sorollet de l’aigua corrent, o el rajolí de la font.
L’exposició, muntada al pis de d’alt, consisteix en tots el quadres que té la casa-museu que el pintor va fer per preparar els panells per l’Hispanic Society, a més a més d’un audiovisual que mostra, de manera molt didàctica, com anava fent el esbossos, emprant diferents tècniques, i que com si fos un trencaclosques, els anava emprant per muntar el quadre definitiu. Tot molt del gust de la nova manera que hi ha ara per entendre una obra i fer-la entendre als neòfits. Pels que pintem, es clar, no hi ha cap altra manera de poder fer una obra, si abans no s’han fet uns esbossos preparatoris i el que és interessant per nosaltres és poder veure el procés creatiu de cada pintor. Perquè cadascú té el seu mètode.

L'estudi

Sorolla era pintor de pinzellada ràpida i encertada, al seu lloc i no cal esmentar el seu domini del color però, sobretot, el que no se li resistia era la figura. Amb pocs traços la figura estava encaixada i el retrat l’aconseguia sense insistir en la pinzellada, sense retocs. És per això, molt interessant veure com prenia notes a llapis, tèmperes, carbonet qualsevol estri li servia. El suport també li era indiferent: paper, cartró, cartró entelat, fusta, tela i en tots aconseguia els mateixos resultats.
En la composició també Sorolla va ser un mestre. Totes les seves composicions són dinàmiques, cerquen el moviment fins hi tot en retrats sedents. Els seus paisatges també gaudeixen d’aquesta manera de composar, de construir i que moltes vegades accentuava amb unes pinzellades més gruixudes, o deixava només la taca de la primera intenció.
Un, també se n’adona admirant obra de Sorolla que hi ha temes que el pintor resol amb més brillantor que altres i que és degut a l’enamorament. Hi ha temes que l’arravaten i és nota en el resultat. No pot dissimular-ho en els retrats a la seva estimada muller, com l’adora! A les filles, sobretot a Maria, els retrats dels seus sogres. L’admiració o l’agraïment (Sorolla va ser una persona agraïda i generosa) a alguns dels seus retratats. Una altra cosa que s’observa en la seva obra, sobretot amb els panells de l’Hispanic Society, és que sempre pinta un home madur, robust, fort i que penso té a veure, sent ell orfe de pare des de petit, amb la carència, l’enyor de la figura paterna que sublima i li dóna forma, cos i rostre, en els seus quadres.

De Sorolla, apunt amb llapis de colors

Ortega y Gasset, a qui no li agradava la pintura de Sorolla, solia criticar-lo a les pàgines d'El Imparcial. "Hay una estética gobernante: se llama a sí misma realismo. Es una estética cómoda. No hay que inventar nada. Ahí están las cosas; aquí está el lienzo, paleta y pinceles. Se trata de hacer pasar las cosas que están ahí al lienzo que está aquí". Així de fàcil, així de difícil. Sembla mentida que el pensador més important que va tenir Espanya i un dels més influents filòsofs europeus pugui dir aquesta ximpleria. Possiblement, perquè mai havia agafat un pinzell.

Art i objectivitat no lliguen

San Antonio de la Florida, Madrid

Finalment, he aconseguit visitar San Antonio de la Florida. Quan no estava tancada, estava en obres o restaurant les pintures. Recordo una de les visites frustrades, amb Alicia, que varem aprofitar per menjar-nos un pollastre a l’ast (són tot un clàssic) a casa Mingo, just al costat de l’ermita.
Dels frescos que Goya hi va pintar en tenia referència gràcies al volum que Skira li va dedicar dintre de la col·lecció de pintura que va editar farà, si fa o no fa quaranta anys. L’altre dia vaig poder gaudir en directe i sense gent de la contemplació dels frescos.
La cúpula és un prodigi del talent d’un pintor que tenia molt clar el que tenia entre mans. Des qualsevol angle la visió és total, com un panòptic, i les figures tenen tal moviment que sembla que la cúpula giri com un carrusel. A les petxines laterals, els arcs i frontispicis les àngeles (com li agradava dir a Goya), vestides a l’estil imperi serveixen de base o sosteniment.
Tota l’obra està feta amb una pinzellada ràpida i segura, destra i precisa tenint en compte la distància de l’espectador que va donar-li llibertat per poder treballar les figures esbossant-les, tot i la grandària en que estan pintades. Tot hi així les àngeles no tenen la ingravidesa de la cúpula que és aèria i lluminosa, potser perquè al estar més prop de l’ull de l’espectador Goya va voler-les treballar més i van perdre la frescor, la primera intenció, el toc precís, sense penediments, que tota pintura al fresc ha de tenir ja que la calç un cop s’adorm ja no admet pigment ni color i no és por treballar.
La magnitud del projecte, en el qual sembla que va estar treballant-hi sis mesos, el va portar a fer-ho ràpid i si tenia que fer retocs emprava altres tècniques com la témpera o tremp, l’ou o la caseïna.

A l’ermita hi ha la tomba de Goya que estava coberta per una corona de llorer, ofrena de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Un cop varem visitar l’ermita varem creuar el carrer per anar a veure el Manzanares. Assegut a l’ombra de l’arbreda que encara en conserva davant de l’ermita, a un li va costar poc imaginar com podien ser fa dos segles les ribes d’aquest riu i les arbredes que l'envoltaven i que servien de delit al madrilenys de l’època.
Goya, com professor que va ser de l’Academia, es va tenir que enfrontar a altres pintors, entre ells Mengs, que defensaven uns plans d’estudis dirigistes. No costa tampoc gens imaginar-se’l, defensant amb vehemència “que no hay reglas en la pintura y que la opresión u obligación servil de hacer estudiar o seguir a todos por un mismo camino”, era “un grande impedimento a los jóvenes que profesan este arte tan difícil”.

No és la mà, sinó l'ull

L’exposició que ha muntat la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Madrid a la seva seu del carrer Alcalà de la fotògrafa americana Annie Leibovitz és tota una lliçó d’autenticitat i tot un esdeveniment, ja que és el primer cop que es poden veure tal quantitat d’obres de la reputada fotògrafa.
Hi ha de tot i bo, com diuen al meu poble. L’exposició està muntada sense seguir un ordre, diguéssim, estètic ni de format sinó que és una mostra heterogènia del seu treball durant els darrers anys i gira al voltant, com no, dels seus retrats centrant-se, sobre tot, en la sèrie que va fer a la seva companya l’escriptora Susan Sontag un cop va saber que tenia càncer.

Petra, A. Leibovitz

Lebovitz, a través de l’ull polifèmic i ortopèdic de la seva càmera capta, vívidament, tot el món interior de la persona retratada i ens el mostra sense cap mena de infatuació, amb naturalitat. Com si ens digués: això és el que hi ha, ni més ni menys. Així ens sorprèn, per igual, quan ens mostra retrats de famosos o de gent anònima o de la seva família i el seu entorn. Tant se val que les fotos siguin en color o en blanc i negre. Com sap tractar el color, com el vira cap una inacabable gamma de grisos i el blanc i negre com l’acoloreix.
El retrat de sa mare, de l’actor Daniel D. Lewis, el de Mike Jager, que fins hi tot el treu atractiu, el de Bill Clinton assegut sobre la taula del seu despatx amb vestit fosc, la mà esquerra a la butxaca y la dreta descansant a l’entrecuix, que actua com un punt que atreu totes les mirades. El nou Godoy, “l’stallion” mundial, està més que retratat. Els retrats, més íntims, en petit format, de Susan Sontag mostrant les traces de la malaltia; alguns paisatges com el tan vist de Petra, ara ens semblen nous, diferents.

L'Academia de Bellas Artes de San Fernando

Escales de l'Academia

Una de les visites que quan estic a Madrid procuro fer és a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, al bell mig de la calle de Alcalá. Aquest és un museu que de estar en una altra ciutat estaria sempre ple de gent i en canvi, a Madrid, al costat dels grans queda com diríem... fora de ruta. L'Academia, apart d’albergar La Calcografía Nacional i la Gliptoteca, amb taller de reproduccions, atresora una de les més importants col·leccions de pintura d’Espanya.
L’Academia és, més a més, un lloc on s’hi fan tota mena d’actes i exposicions. Recordo la dedicada a Velázquez, Esculturas para el Alcázar, El retrato moderno en España amb una important mostra de pintors catalans. Actualment, han editat en edició facsímil i a escala natural el planell de Barcelona d’Ildefons Cerdà.
L’Academia actualment té una exposició dedicada a Goya i mostra la col·lecció Juegos de niños propietat de la Fundación Santamarca, l’única del pintor que es conserva completa i que romandrà oberta durant quatre anys.
És un goig poder passejar per les sales buides del museu, sembla que haguem retrocedit unes quantes dècades en el temps, sense aldarulls de gent quasi cridant, grups de turistes amb guia i escolars amb professors que no poden mantenir l’ordre.
Quasi bé tots els pintor espanyols estan representats a l’Academia , alguns d’ells amb una important quantitat d’obres, com Goya. Només per poder veure el retrat de La Tirana ja s’ho val una visita. Autorretrato ante su caballete, de petites proporcions però grandiós; La casa de locos, La procesión de disciplinantes, Escena de la Inquisición, Corrida de toros, El entierro de la sardina són quadres que formen part de l’univers goyesc i que sense haver-los admirat no és pot entendre tota la dimensió que té l’obra del pintor.
El retrat, de grans dimensions, de Godoy en la guerra de las naranjas, és tot una mostra de la tècnica i del ull crític de Goya. Un Godoy repantigat, ufanós, cofoi i sexual omple, en una composició en diagonal, un quadre ple de moviment tot i l’estaticisme del retratat. Els retrat de mig cos de l’arquitecte Juan de Villanueva, el delicadíssim de pinzellada de Moratín i el de Munárriz, fosc, dur i autèntic. Un autoretrat de 1815 en format quasi quadrat i atrevida composició també en diagonal que li confereix moviment, i que ens mira de fit a fit amb el coll de la camisa obert, ens mostren un Goya pletòric, creatiu i autèntic.

Les colossals escultures de Flora i Hèrcules Farnese ens donen la benvinguda a l'Academia

A qui no li agradi Goya, té on triar. De Velázquez hi ha dos retrats: Felipe IV, subtilíssim en negres i Mariana de Austria. De Ribera i Zurbarán sis obres cadascun. De Zurbarán hi ha quatre frares que semblen escultures i uns àngels que toquen el llaüt, que ells per si ja són un quadre i el corder pendant del que hi ha al Prado. Del seu fill, Juan de Zurbarán hi ha un bodegó amb llimones d’una gran subtilesa cromàtica. Hi ha quatre obres de Murillo (dos retirades, restaurant-les)
El Greco, Martínez del Mazo, Coello, Carreño Miranda, Alonso Cano, Mengs, Bayeu, Morales, Juan de Juanes, Tintoretto, Correggio, Bellini, Veronés, Arcimboldo, Guido Reni, Luca Giordano, Tiépolo Rubens, Van Dyck són pintors dels que hi trobarem obra.
I dels més propers en el temps Madrazo, Fortuny, De Haes, Rosales, Sorolla, Rusinyol, Pla, Romero de Torres, Solana, Camarasa, Vázquez Díaz, Zuloaga, Palencia, Gris, Picasso, Labrada, Benedito, Sotomayor, Zóbel... fins arribar als pintors i escultors actuals vius.
Una Dolorosa de Pedro de Mena, el Crist d’Antón de Morales i el San Bruno, escultura de pedra de Manuel Pereira, són tres peces escultòriques, silencioses, de gran força i bellesa. La col·lecció d’escultura es completa amb obres de Blay, Vallmitjana, Benlliure, Clarà, Julio Antonio, Macho, Marès, Mallo, Serrano...

La col·lecció de dibuixos és preciosa, amb obres de pintors italians, flamencs, francesos i espanyols. De Velázquez Retrato del cardenal Borja, Ribera, Rubens i el seu Juicio Final, Van Dyck, Carreño de Miranda, Rodin, Picasso...
Quin catàleg, no? Doncs si no en tenim prou, encara podem admirar els gravats de Goya que formen part de la Calcografia Nacional i l'Academia en guarda les planxes. Parlar de la Calcografia també és dedicar-li un record a Benet Espuny, que es va llicenciar a San Fernando on hi va estudiar gravat i que les seves planxes també formen part de la col·lecció.
Com a curiositat, afegiré que a l'Academia s’hi guarden la darrera paleta de Goya portada de Burdeus, La guitarra d'Andrés Segovia, gravats de Piranessi, partitures i altre "memorabilia" de tota mena d’artistes.

L’art intel•ligent és el que juga amb tu sense que te n’adonis

Estiu de 2005

Aquesta anada al Prado li devia visita a Goya. Les darreres vegades no vaig passar ni de trànsit per les seves sales potser perquè quan vaig visitar l’exposició que li va dedicar el museu, Goya en tiempos de guerra, la primavera de 2008, vaig omplir la quota de Goya. Qui sap, però ara ja tocava.
La visita va començar amb La duquesa de Chinchón que ja s’albira des del passadís. Apropar-se al quadre, pas a pas, des del passadís en penombra i veure’l a l’altre extrem, il·luminat (o potser és el quadre el que irradia llum), és una experiència ... diferent. Al centre de la sala, asseguda ens espera, envoltada de grisos platejats i amb l’esguard distret, mirant cap a l’esquerra... però sense veure. La seva vista reposa, amb melangia, en un punt del terra i s’agafa les mans, potser tocant-se, per sentir-se viva, corpòria, per no perdre contacte amb ella mateixa. Què devia passar pel cap d’aquella adolescent casada amb el mascle del país? Goya, gran coneixedor de les dones, possiblement ho sabia, hi va voler fer-nos-en cinc cèntims amb els seus pinzells.
La visita a les sales de Goya em porta a admirar els de sempre. El retrats de Josefa Bayeu la seva dona, de Jovellanos, quina mirada tan intel·ligent!; el de La Duquesa de Abrantes, amb la garlanda de flors neoclàssica; de Tomasa Palafox, pintora, amb un ulls vivíssims i el vestit transparència absoluta. El retrat del seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu i finalment, a la saleta oval, La familia de Carlos IV.
Un s’hi podria estar hores descobrint bocins d’aquesta gran pintura i sobretot, redescobrint-ne d’altres que ja creia assimilats o entesos. Hi ha vestits que semblen fets no a pinzellada, o amb les espàtules sinó amb la paleta sencera, deixant-la lliscar sobre la tela. Alguns caps, els dels ducs de Parma, sobretot la infanta María Luisa, tenen moviment, respiren.
Pels esotèrics i amants dels misteris direm que hi ha alguns estudiosos que mantenen que la reina María Luisa tenia d’amant al semental del regne: Godoy, i que l’Infant Francisco de Paula era fill seu, i que Goya ho va voler reflectir en aquest retrat. La reina, que dóna la mà al seu fill, l’infant Francisco de Paula, en lloc de la mà del nen el que sosté és un fal·lus flàccid.

Per la manera de mirar els quadres, per les lectures, perquè eduquem la mirada cada cop que mirem un quadre, segurament, el veurem diferent. Al Prado, dels pocs museus que té llum natural, també hi influencia el dia. Segons la claror ens fixarem més en un detall o en un altre. Hi ha quadres, que és ben evident que el pintor, en un moment donat durant l’execució de l’obra, ha canviat de parer i ha variat, ha tapat, o ha esborrat el que estava o ja havia fet. Aquest canvi de parer, aquest penediment se li diu "pentimento". La pintura a l’oli, degut al seus components, és la tècnica que permet més transparències, més veladures i encara que mentre s’està treballant un cregui que amb la nova pinzellada es tapa la de sota, al pas del temps aquesta torna a aparèixer veladament, sota de les altres capes de pintura.
Molts quadres mostren clarament el "pentimento" del pintor. Velázquez en té uns quans: les potes dels cavalls, la rata al centre del quadre Las hilanderas. L’altre dia, contemplant el quadre hi havia el grup de turistes amb guia. La guia els feia notar com Veláquez havia aconseguit transmetre’ns la velocitat que gira la roda de la filosa i els moviments de les mans de les filadores. I de sobte sento que els hi demana a veure si troben un segon gat. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure aparèixer un segon gat, aquest negre, a la falda de la filadora. Mai m’hi havia fixat abans, sempre embadalit amb les cares i els clatells de les dones, ni quan el quadre va ser exposat, amb grandària rectificada, per donar èmfasi diferent a la faula d’Aracne, quan l’exposició conjunta, Fábulas de Velázquez, amb la National Gallery de Londres.

El geni consisteix en la facultat de reflectir i no en el valor intrínsec de la cosa reflectida

El sueño del Patrico, Murillo. Estiu 2006

La visita al Prado passa indefectiblement per la sala oval. Des de la nau central, m’agrada donar una ullada i veure el semicercle emmarcat per la porta i al fons emergint per sobre tots els caps dels admiradors, el gran llenç de Las Meninas. El recorregut llavors sol ser quasi sempre el mateix. Aquest viatge l’he dedicat als, segons la crítica, pintors menors, és a dir: Claudio Coello, Juan Bautista Martínez del Mazo, Alonso Cano, Carreño Miranda, Valdés Leal.
Un, ja sap que la pintura, com tot en aquest món, forma part d’un ranking econòmic i polític. Així ha estat i així continua. Però el que a un li agradaria és que no fos així. Sense cap dubte Martínez del Mazo no és Velázquez però i què. Ni Cano, ni Valdés Leal però aquests pintors, sense ser Velázquez, també hi va haver moments en que van mullar el seu pinzell a la font de la Pintura. I hem de saber apreciar-ho i agrair-los-hi.
M’agrada veure els museus, les exposicions com em va ensenyar Santos Torroella. La primera mirada ha de ser innocent, infantil, sense prejudicis. Deixar que el que estem veient ens emocioni o no, ens plagui o no, ens desperti sentiments o no. Després tornarem a mirar-ho amb ull crític, amb mirada entrenada i acabarem sent implacables. Subjectivitat i objectivitat frec a frec, saber reconèixer el talent, l’esforç i sobre tot ser receptius i indulgents.
Sense cap mena de dubtes, i per poder-nos entendre, en el món de la Pintura, uns pintors sobresurten per damunt dels altres, tot i que hi ha moments en que quasi bé estan tots ratllant el miracle. Uns estan en el miracle permanent, altres no tant. Al Prado i altres museus, m’agrada descobrir aquests pintors, sigui el qui sigui, que tot hi només... pintar, hi ha trossos de les seves obres que ... respiren.
La Infanta Margarita, tants anys atribuint-la a Velàzquez, ara els experts diuen que és del seu gendre Martínez del Mazo. I què? El retrat de la desgraciada infanta és quelcom més que una pintura i tot i l’aparatositat, tant ben descrita a la cartela del quadre (viste valona cariñana, jubón degollado de grandes haldas y guardainfante rosa de lama de plata) veiem el quadre com quelcom actual, viu.
El cap de san Bernardo, san Isidre i els caps de les dones i la canalla al Milagro del pozo de Alonso Cano, un cap d’apòstol de Mengs i així un a un per descobrir el quadre o, millor dit, la pinzellada que, encara viva, ens emociona i fa que salvem una pintura i no una altra sense que ens importi el seu autor.

Estiu de 2005. Contemplant la Fragua de Vulcano

La passejada va continuar o potser va ser abans? No ho recordo. Les meues visites són una mica aleatòries. Veient una obra em recorda una altra i llavors me’n vaig a buscar-la recorrent sales o pujant i baixant. Un cop trobada la contemplació i l’agraïment de que sigui allí on recordava que era, que no sigui en préstec, o l’hagin retirat perquè sinó, llavors, és com si se’m trenqués el fil i em sento una mica perdut i ...enyorat. Com deia, la passejada va continuar buscant Patinir (recordant l’exposició que el Prado li va dedicar el 2007) i la seva La laguna Estigia i el Bosco i Brueghel. Quina llàstima que no es puguin apreciar les pintures que estan al revers de les taules de El carro de heno, per a quan una altra col·locació o un joc de miralls?. La taula del Bosco està massa alta.
L’autoretrat de Durero i el retrat d’home, quanta vida! Adam i Eva estan restaurant-los. Roger Van der Weyden i el seu Descendimiento que ens embolcalla i sense adonar-nos-en ens trobem dintre de l’obra. Els retrats de Memling, Santa Catalina i San Damián de somriure agredolç de Fernando Yañez de Almedina, Juan de Juanes i el seves Santa Cena, Martirio de San Esteban i el Retrato de caballero. Luis de Morales, el divino Morales, tan tètric, tan llunyà. La pintura de la verge amb el nen als braços i aquest tocant-li un pit ens el fa més humà, més proper. Recordo un viatge a Extremadura, visitant l’església d'Arroyo de la Luz (abans aquest poble es deia Arroyo del puerco) per contemplar el seu magnífic i grandiós retaule.
La còpia de la Gioconda, del segle XVI, sense fondo i amb unes boniques transparències al braç esquerra. I abans de continuar, buscar un seient a la nau central per descansar el cos, l’esquena no perdona, i la vista deixant-la que s’esplaï amb la dorment de Murillo.

El Prado, un cop més

De l'antològica de Tintoretto, 2007

Dimecres. Tot el matí dedicat al Prado. A primera hora, per evitar aglomeracions i poder reveure l’exposició de Sorolla. Passejar-se per les sales sense gent, com fa anys, és una plaer que engrandeix el de la contemplació dels quadres. La nau central, amb la llum natural del matí, sense les allaus de visitants amb calça curta, samarreta i gorra de beisbol, és tota una experiència sensorial.
Després de tornar a veure Sorolla, la visita va continuar per les sales de la planta baixa (fins i tot la de les escultures romanes, amb uns quans bustos realment esplèndids) i travessant les sales de la pintura italiana, visitant algunes de les sales contigües, varem anar cap al primer pis on hi ha la porta de Goya.
Allí, a les sales que donen al passeig, pintades de blau manganès, prou saturat, amb les finestres obertes i els estors transparentant, deixant entreveure el cedres del passeig, es mostra el bo i millor de Tiziano. Vint-i-dos obres del pintor italià entre les que destacaria Sta. Margarita, amb un fondo on Venècia està en flames, la dona amb els braços oberts a El entierro de Cristo, l’autoretrat, el cap de San Jordi, Jesús i el Cirineu. Sempre m’enamoro d’alguna figura, una mirada, l’escorç d’un braç, un perfil, el plec o la caiguda d’una roba o potser algun fondo on s’hi aprecia un sfumatto o una transparència que vibra, que es mou, que llampurneja.
El Veronés tampoc es queda curt, Cristo con los doctores en el templo, Venus y Adonis, el cap d’un nen que ens guaita a El martirio de san Mena.
Tintoretto. Que gran era quan pintava temes petits, alguna cosa íntima, retrats. El cavaller amb la cadena d’or, la coneguda Dama que mostra la sina i el general venecià. Licinio amb el retrat de la seva cunyada.

Un cop s’entra a la nau central, en primer lloc hi ha dos Ribaltes i després Ribera, fins més de 20 obres del Spagnoletto, el pintor tenebrista per excel·lència, penjades al lloc més lluminós del museu. Tot una experiència que recomano. Ribera al Prado és un altre pintor al que ens tenien acostumats el llibres d’història de l’art. El seu tenebrisme beu de la llum i s’hi alimenta i els seus quadres... místics adquireixen tota la seva grandiositat i transcendència: no fan "iuiu", per emprar un llenguatge que escolto molt a la gent quan parlen d’ell. La mà de Jesús i el cap de Llàtzer a La Resurrección de Lázaro, l’àngel que allibera a Sant Pere, El cap de Sant Roc són bocins de pintura que ... sobresurten.
De Murillo, ja restaurada, hi ha penjada la Inmaculada de los Venerables o del Mariscal Soult. Ara s’hi pot apreciar el mantell de la Verge en tota la seva gamma de blaus, les transparències dels putti, la joventut de la Verge en contraposició de la maduresa de la Inmaculada de Aranjuez i apreciem la quasi adolescència de la anomenada de El Escorial. El recorregut pels vint-i-cinc quadres de Murillo es tanca amb la parella de verges: La Virgen del Rosario que em recorda la del Metropolitan i que vaig estar pintant-la i la Virgen con niño, més dura i opaca.
Com no, sempre una mirada a la dorment del quadre El sueño del Patricio, que mai no em cansaré de contemplar, admirar i... pintar; i el seu gosset, de la mateixa raça que el de l’infanta Margarita que va pintar Velázquez, que sembla la Perla, la gosseta que les amigues Marcel·la i Rosa van regalar a la mare.

La felicitat mai arriba a l'andana on se l'espera

Estació d'Atocha

M’agrada arribar a Madrid amb tren. L’estació d’Atocha s’ho val malgrat els dos caps grossos, gegantins, de la neteta de l’autor que hi han instal·lat, en pla pendants, un mirant l’altre en un lloc on el trespol és baix i tot plegat dóna una sensació de claustrofòbia (o pot serl l’artista i els mecenes volien donar aquesta sensació, qui sap). El conjunt de maletes, molt més encertat per una estació, i altres escultures una mica bibelots escampades aleatòriament, potser perquè la gent hi entropessi, tampoc crec que aconsegueixen l’efecte desitjat pels seus autors i patrocinadors.
L’antic edifici convertit, per obra i gràcia de Moneo, en jardí és magnífic i amb tanta personalitat que ni els bars i restaurants franquiciats poden trencar la seva bellesa.
Atocha, del àrab matissa, sembla que rep el nom de l’espart ja que abans tot eren camps on hi havia molt d’espart plantat.

Casa Labra

El primer que vaig fer en arribar, tot hi la xafogor que feia, va ser anar de llibreries. Els viatges a la capital, un també els aprofita per anar de compres: literatura en castellà que aquí he d’encomanar o comprar-la per l’Internet i així de passada saludo a les amigues de la llibreria Berkana. M’agrada deixar recórrer la vista per les taules i les prestatgeries plenes de llibres i veure que trobo. En aquest viatge vaig comprar el clàssic de K.J.Dover Homosexualidad Griega, Teleny de Wilde, Venecia de Régnier i per fi La Bíblia de Amiens del J. Ruskin amb un pròleg de Proust de més de 70 pàgines.
Música, a algunes botigues on s’hi poden trobar rareses: Ricard Viñes al piano interpretant Albéniz, Debussy, Falla; Reynaldo Hahn i tota la música que fascinava al seu amic Marcel Proust. Dos dvd’s de Pasolini: Medea i Mamma Roma. Qualsevol nit la Callas i la Magnani en faran reviure anys de joventut.

Per dinar, un clàssic: Casa Labra, on s’hi menja el millor badejo arrebossat que he menjat en ma vida. Està al carrer Tetuán, cantonada Preciados, en un edifici on es va fundar el PSOE.

Ni la veritat ni la bellesa es mesuren per grandàries

Dona, bronze

Estic preparant un viatge a Madrid per veure unes coses al Reina Sofía. Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per penjar un escrit que vaig fer fa uns anys quan hi vaig anar per veure els apunts del Guernica. Tenia que presentar una exposició sobre Picasso i els seus esbossos i dibuixos preparatoris del quadre. Un dia, aprofitant (com diuen els castissos) que el Pisuerga passa per Valladolid, recuperaré l’escrit de la presentació que finalment, degut a les presses dels inauguradors, no es va fer i el penjaré al blog. Tot i que a Picasso no li calen presentacions, es presenta sol.
.

Entrar al Reina Sofia em produeix una sensació diferent a la que sento al entrar a altres museus. L’edifici, tot i la moderna impostura del ascensor de vidre, no acaba de perdre, als meus ulls, la seva estètica de construcció hospiciana de l’època, d’estil carcerari. És, un edifici gris en totes les possibles lectures de la paraula gris i no pas pel granit dels seus murs. El seu pati interior en lloc de donar pau, contorba.
Les seus estances i passadissos tot i estar pintats de blanc són foscos i tenen un regust d’estació ferroviària, amb tot el que de trist i melangiós tenen aquests edificis.
Recordo el primer cop que el vaig visitar, tenir la impressió que les obres que hi havia allí exposades, en lloc de dialogar entre elles, discutien, es barallaven. No hi vaig sentir la pau, l’harmonia que se sent en altres museus, on totes les obres conviuen sense friccions, és més, s’ajuden (fins hi tot als italians, on la mescla és tan heterogènia que s'hi pot trobar una obra mestra i al costat un cromo, hi ha una convivència, diguem-ne, artística). Las Meninas, al Prado, donen la mà a altres obres i les enlairen perquè les grans obres ho són tot menys superbes.
Al MNCARS vaig comprovar que hi havia una col·lecció d'egomaníacs i megalòmans que es barallaven per ocupar el primer lloc, per acaparar l’atenció del visitant i vaig intuir que encara feia falta uns quants anys perquè tot es normalitzés i es tranquil·litzessin.
A la sortida, un cop a dalt d’un taxi, el taxista em va explicar que l’edifici del Reina Sofia havia estat, entre altres coses, un orfenat, una borderia i una mena d’hospital per pacients amb problemes mentals. Crec que ho vaig entendre tot.
La idea de fer un museu en un lloc on abans hi va patir tanta gent i sobre tot infants, és una idea que ultrapassa qualsevol qualificatiu que pugui donar-se-li. L’art per redimir; l’art per cauteritzar les ferides; l’art per eixugar el sofriment de tots els qui entre els seus murs s’hi van sentir víctimes. Però tot i les bones intencions, al MNCARS encara s'hi sent l’ànima de molts dels seus pacients errant pels seus passadissos cercant un gest, una mirada de consol entre els visitants, ja que els nou inquilins, atrafegats com estan per ser els primers de la classe, per atreure l’atenció dels visitants, no saben, no poden o no volen donar-los-hi.
De la visita al museu en trec que del Guernica, pel qual vaig anar-hi ja que havia de veure el dibuixos preparatius, ja no m’emociona ni la seva grandària.
La sala estava plena d’alumnes de l'ESO cridant com si fos l’hora del pati. Estaven allí, se’ls notava, per obligació i el quadre els importava un cogombre. Altre jovent, aquest estranger, deambulava per la sala o parlaven o feien coneixences sense prestar la mínima atenció al quadre. Alguns adults amb pinta de professors intentaven, sense èxit, posar ordre al caos davant del “caos”.
No sé perquè, fins hi tot em va agradar la irreverència que hi havia en aquella sala. No va ser Picasso irreverent? Alguns comentaris que se sentien entre el guirigai eren de programa de zapping. Els "guernitòlegs" podrien prendre nota.
Un cop vist el que havia de veure me’n vaig anar a cercar una mica de tranquil·litat i solitud. Em vaig embotir a la sala dels artistes catalans on hi vaig admirar un cap que alenava bellesa i espiritualitat: la jove d’Almadén de Julio Antonio. Al seu costat un altre cap de Clarà em va semblar... escultòric. La representació pictòrica és minsa.
Em va cridar l’atenció que havent-hi obra de tots els seus contemporànis no hi hagués res de Sorolla. Serà perquè no els hi faci ombra?. Vaig preguntar a una vigilant si hi havia quelcom d’ell i una mica més es posa a plorar. No, aquí no hay nada de ese pintor; en el Prado verá cosas suyas, va dir-me, i a partir d’aquí ja no vaig poder aturar-la, ¿sabe? A mi este museo no me gusta nada, todo es raro en cambio el Prado; aquello sí que és pintura...no sé como la gente viene a ver esto. Vaig donar-li les gràcies i vaig continuar amb la visita. No vaig poder evitar de pensar amb la dona; tantes hores, cada dia embotida en aquelles sales deu ser un martiri per a ella. Segurament seria més feliç treballant al Prado. Temporalment, ja que potser també es cansaria de tanta bellesa, perquè desafortunadament els humans ens cansem de tot.
Fent temps per anar a l’estació, em vaig entretenir a la llibreria del museu on sempre hi trobo coses interessants. Cinc llibres cap a casa.

Senzillesa i luxe es donen la mà molt més del que podem imaginar-nos.

Agapanthus després de la pluja

Plou. Sortosament plou. No ho fa en grans quantitats però al menys plou. Fa una estona m’estava mirant la vall del riu on la boirina hi donava un aire bucòlic. Els verds, rentats, eren d’una bellesa plàstica. Tot era harmonia després de la pluja.

Una tórtora que amb prou feines podia volar estava ajocada a una rama. Ha degut sortir del niu fa hores. Tota ella mostra precarietat i torpesa i en canvi, si pot sobreviure al falcó que les assetja, d’aquí a no res serà una espurna platejada, pura agilitat i bellesa bategant ses ales pels voltants de casa i la seva flauta de tres notes formarà part de la música del camp.

Les garrofes ja comencen a posar-se de dol. Cada dia que passa, i segurament la sequera que hi ajuda, fa que els fruits que pengen a rams canviïn de color, començant des l’extrem que penja, com si la garrofa suqués a l’aire d’on hi treu el color i per capil·laritat s’anés impregnant. Així podem veure un extrem axocolatat, brillant, que va difuminant-se a taques en un ocre mate per acabar en un verd que quasi bé es confon amb les fulles. D’aquí uns dies, els garrofers carregats de garrofes madures semblaran ajocadors de ratpenats.

Ha estat tot un espectacle veure, aquest matí, com una abellerola, des del seu lloc de caça, una rama del noguer/pecan, anava atraient les abelles amb el seu plomatge multicolor i brillant, com si fos una flor exòtica. I en qüestió de segons, com aixecava el vol i enxampava a l’aire a les abelles que acudien a l’arbre atretes, com les falenes a la llum, per libar d’aquella “flor” tan vistosa i colorista que es movia com si la gronxés la brisa.

Un siboc, que ja sembla de casa, no para de tombar pels voltants. Ara ja se’l veu durant el dia fent el seu vol ras per baix dels garrofers i aturant-se llargues estones, confonent-se entre el pedregar i deixant que t’hi atansis mentre et mira amb els seus ullassos.

D'un roig encès

El pare, la Paquita, els gossos i les tomaqueres Raf

D’un roig encès. Així són els tomàquets que collim enguany. El pare cuida unes quantes tomaqueres que varem plantar prop de casa, a la zona del jardí, en lloc de petúnies o geranis, per evitar que els conills hi fessin fatolla i ho malmetessin tot. Els tomàquets Raf els va voler plantar en torretes per poder-los controlar millor així com les recuperades (gràcies al veí de baix l’illa, l’Alfonso) cherry tomatoes americanes.Com que estem en plena collita no donem abast repartint-les a la família, als amics, fent amanides, gaspatxos i posant-ne en conserva. Com no, algun altre bodegó en sortirà d’aquesta exuberant collita. Els cadmis ja estan lluitant per sortir de dins els tubs.

Les tomaqueres carregades

Estic apariant una zona del jardí on els conills hi fan la fresa. És increïble el mal que fan aquestes bestioles les quals, darrerament, s’han refugiat del caçadors dins l’espai cercat de casa. Al costat de la piscina i tenen una tormina amb tres o quatre entrades i els bulbs, les plantes i les flors del jardí ja s’han convertit en el seu aliment. A primera hora del matí i a les darreres de la tarda els conills amb els seus catxaps no paren de pasturar. Avui, un llorigó, acatxapat, arrupit, sense moure’s, oferia una imatge tendra i bellíssima. He estat una estona mirant-me’l.

Dürer, a una llebre la va elevar a categoria d’obra mestra.

Una plàtera a caramull de tomàquets

Des de fa unes quantes nits que al concert de les aus, apart dels habituals, s’hi ha afegit unes “veus” noves. Són un parell de perdigots; primer va ser un que cantava cap el pinar, ara se n’hi ha afegit un altre que canta des de la barrancada. Qualsevol dia al donar el revolt del camí de casa, em trobaré amb una sorrada, tal com hem va passar l’any passat. Feia molt maco veure les perdius envoltades de les perdiganes, que en lloc de caminar sobre potes semblava que anaven amb rodes, com si fossin joguines mecanitzades, rodolant esfereïdes, entremig de les potes dels seus pares, mentre aquests aixecaven el coll, treien el pit i intentaven buscar un lloc per on escapolir-se.Quan els sento, no puc per menys recordar el perdigot que tenia el iaio tancat en una gàbia, on pràcticament no s’hi podia moure, i que estava tot el sant dia cantant i boquejant, mirant-te amb els seus ulls negres (com els caps de les agulles de fer mitja), sense pestanyejar, fregant el seu pit rogenc i llustrós contra les barretes metàl·liques de la gàbia

Hasta el aire que viene, viene sudando, (Escoltat pel carrer)

Azalea, estudi de color. Aquarel·la

He tallat la gespa. Un cop tallada adquireix una textura de vellut. Sota els pins, i segons tinc entès perque la pinassa porta fenol, hi creix poca herba i la que ho fa té símptomes d’escarransiment. La pinassa, en aquesta època de l’any té color terracota d’una textura gairebé física. El terra sembla que estigui enrajolat i contrasta amb la verdor de l’herba. Les agulles dels pins, a més, tenen una olor realment característica, una barreja entre resina, escorça i pinyons. Als troncs del pins he observat que hi sol crèixer mangraners degut, imagino, als excrements dels moixons que s’hi ajoquen. Hi ha un munt de mangraners bords pels voltants de la casa ja que creixen per tot arreu. Tenen una fulla d'un verd lluent, al primer cop d'ull sembla matissa. Aquests arbusts ara estan en plena floració i sembla que portin arracades, unes arracades vistoses, d'un roig encès.

Enguany no m’han florit els baladres. Suposo que deu ser per culpa de la sequera, tot i que és una planta que necessita poca aigua. Algunes mates, fins hi tot, mostren signes de debilitat o malaltia. En canvi, vagi per on vagi, no paro de veure’n florits, a poms, de tots el colors i amb una ufana quasi bé insultant.
Per la via verda, just a la sortida d’Aldover, n’hi ha uns quans no gaire grans de diferents colors entre la via i l’antiga carretera de Xerta. Estan florits a carrissos i el pes de les flors fan que les rames es vinclin cap a terra. Passar-hi a primera hora del matí, pedalant, una mica mandrós encara, és una delícia: el seu perfum dolç impregna la fresqueta matinal quasi bé d’una manera oriental i fa oblidar les bafarades ofenoses de la gallinassa amb la que acaben adobar els horts dels voltants.
El baladre, tot i ser una planta de les que teníem prohibit tocar quan érem crios degut a la metzina de les seves fulles, em porta molts bons records d’infantesa i així com els gira-sols ens fan pensar amb Van Gogh, els baladres em porten cap al seu amic i company de “malifetes” Gauguin; i en literatura a Lorca.

Adelfas, baladres, olianders. I els francesos, per similitud de la fulla, els anomenen laurier-rose.

Desitja menys del que ja tens i sempre tindràs més del que necessites. Epicur

Bodegó amb figues, oli

Enguany, com sempre, puntual a la cita, la figuera ha donat figues per sant Joan. No moltes i si ens haguéssim encantat no n’hauríem menjat ni una ja que els moixons són més matiners i tenen el bec dolç. Tot hi l’ocellam, en vaig poder collir una plàtera que em va servir per poder complir amb el ritual: pintar-les i després menjar-me-les.
Les figues primerenques solen tenir un color morat blavinós molt viu que sol mesclar-se amb el verd donant unes tonalitats quasi bé vellutades. Si la figa està clivellada, mostrant les ratlles blanquinoses (els entesos i sicòfags solen dir de color de geniva de mort) o fins hi tot el seu interior rosat o vermellós l’aspecte no pot ser més atractiu, no tant sols per menjar-se-les sinó, per pintar-les i això, és el que faig any rere any amb les primeres figaflors.
Terres al sud, passat el riu Sènia, en diuen bacores nom que porta reminiscències teatrals, posades a escena amb els amics del grup de teatre de Sant Jaume d’Enveja.

.

Sortint a passejar amb els gossos, no he pogut resistir-me de collir un ram de cruixillada. M’atreu molt la floració blavinosa dels seus botons que té una coloració tirant al ìndig. La mare, sempre explicava que de petita era molt mal menjadora i que per despertar-li la gana li donaven infusions d’aquesta planta. Sembla ser que l’avi quan era jovenet guardava un ramat de bestiar i que utilitzava la cruixillada per guarir les ovelles desmenjades. De fet, el iaio, tota la vida en va saber molt de plantes i remeis i ell mateix era molt afeccionat a les sopes i infusions. Solia sopar sopes de poniol o de farigola i quasi sempre tenia te de roca a casa, i de sajolida no en mancava mai. El recordo com si ara fos amb un brot de romer a la boca. Sempre en duia.
Per guarir-me d’un accident a la mà em va obligar, durant molt de temps, a fer-me banys de belenyo. Anava a collir-lo a la vora de la mar, on n’hi havia una bona mostra. Un dia, tafanejant en un llibre de botànica vaig descobrir que el belenyo era una planta al·lucinògena i altament verinosa. Com totes les coses, utilitzades amb mesura i saviesa, els seus efectes poden ser guaridors. Ja ho deien els vells: Fins i tot un fart d’aigua et pot matar.

.

He fet un ram amb la cruixillada i ara els seus botons blaus il·luminen l’estudi. Quan ens familiaritzem, agafaré els pinzells i retindré aquets records.