dijous, 16 de juliol del 2009

Art i objectivitat no lliguen

San Antonio de la Florida, Madrid
Finalment, he aconseguit visitar San Antonio de la Florida. Quan no estava tancada, estava en obres o restaurant les pintures. Recordo una de les visites frustrades, amb Alicia, que varem aprofitar per menjar-nos un pollastre a l’ast (són tot un clàssic) a casa Mingo, just al costat de l’ermita.
Dels frescos que Goya hi va pintar en tenia referència gràcies al volum que Skira li va dedicar dintre de la col·lecció de pintura que va editar farà, si fa o no fa quaranta anys. L’altre dia vaig poder gaudir en directe i sense gent de la contemplació dels frescos.
La cúpula és un prodigi del talent d’un pintor que tenia molt clar el que tenia entre mans. Des qualsevol angle la visió és total, com un panòptic, i les figures tenen tal moviment que sembla que la cúpula giri com un carrusel. A les petxines laterals, els arcs i frontispicis les àngeles (com li agradava dir a Goya), vestides a l’estil imperi serveixen de base o sosteniment.
Tota l’obra està feta amb una pinzellada ràpida i segura, destra i precisa tenint en compte la distància de l’espectador que va donar-li llibertat per poder treballar les figures esbossant-les, tot i la grandària en que estan pintades. Tot hi així les àngeles no tenen la ingravidesa de la cúpula que és aèria i lluminosa, potser perquè al estar més prop de l’ull de l’espectador Goya va voler-les treballar més i van perdre la frescor, la primera intenció, el toc precís, sense penediments, que tota pintura al fresc ha de tenir ja que la calç un cop s’adorm ja no admet pigment ni color i no és por treballar.
La magnitud del projecte, en el qual sembla que va estar treballant-hi sis mesos, el va portar a fer-ho ràpid i si tenia que fer retocs emprava altres tècniques com la témpera o tremp, l’ou o la caseïna.

A l’ermita hi ha la tomba de Goya que estava coberta per una corona de llorer, ofrena de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Un cop varem visitar l’ermita varem creuar el carrer per anar a veure el Manzanares. Assegut a l’ombra de l’arbreda que encara en conserva davant de l’ermita, a un li va costar poc imaginar com podien ser fa dos segles les ribes d’aquest riu i les arbredes que l'envoltaven i que servien de delit al madrilenys de l’època.
Goya, com professor que va ser de l’Academia, es va tenir que enfrontar a altres pintors, entre ells Mengs, que defensaven uns plans d’estudis dirigistes. No costa tampoc gens imaginar-se’l, defensant amb vehemència “que no hay reglas en la pintura y que la opresión u obligación servil de hacer estudiar o seguir a todos por un mismo camino”, era “un grande impedimento a los jóvenes que profesan este arte tan difícil”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada