Agapanthus després de la plujaPlou. Sortosament plou. No ho fa en grans quantitats però al menys plou. Fa una estona m’estava mirant la vall del riu on la boirina hi donava un aire bucòlic. Els verds, rentats, eren d’una bellesa plàstica. Tot era harmonia després de la pluja.
Una tórtora que amb prou feines podia volar estava ajocada a una rama. Ha degut sortir del niu fa hores. Tota ella mostra precarietat i torpesa i en canvi, si pot sobreviure al falcó que les assetja, d’aquí a no res serà una espurna platejada, pura agilitat i bellesa bategant ses ales pels voltants de casa i la seva flauta de tres notes formarà part de la música del camp.
Les garrofes ja comencen a posar-se de dol. Cada dia que passa, i segurament la sequera que hi ajuda, fa que els fruits que pengen a rams canviïn de color, començant des l’extrem que penja, com si la garrofa suqués a l’aire d’on hi treu el color i per capil·laritat s’anés impregnant. Així podem veure un extrem axocolatat, brillant, que va difuminant-se a taques en un ocre mate per acabar en un verd que quasi bé es confon amb les fulles. D’aquí uns dies, els garrofers carregats de garrofes madures semblaran ajocadors de ratpenats.
Ha estat tot un espectacle veure, aquest matí, com una abellerola, des del seu lloc de caça, una rama del noguer/pecan, anava atraient les abelles amb el seu plomatge multicolor i brillant, com si fos una flor exòtica. I en qüestió de segons, com aixecava el vol i enxampava a l’aire a les abelles que acudien a l’arbre atretes, com les falenes a la llum, per libar d’aquella “flor” tan vistosa i colorista que es movia com si la gronxés la brisa.
Un siboc, que ja sembla de casa, no para de tombar pels voltants. Ara ja se’l veu durant el dia fent el seu vol ras per baix dels garrofers i aturant-se llargues estones, confonent-se entre el pedregar i deixant que t’hi atansis mentre et mira amb els seus ullassos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada