Dona, bronzeEstic preparant un viatge a Madrid per veure unes coses al Reina Sofía. Aprofito l’avinentesa (com se sol dir) per penjar un escrit que vaig fer fa uns anys quan hi vaig anar per veure els apunts del Guernica. Tenia que presentar una exposició sobre Picasso i els seus esbossos i dibuixos preparatoris del quadre. Un dia, aprofitant (com diuen els castissos) que el Pisuerga passa per Valladolid, recuperaré l’escrit de la presentació que finalment, degut a les presses dels inauguradors, no es va fer i el penjaré al blog. Tot i que a Picasso no li calen presentacions, es presenta sol.
.
.
Entrar al Reina Sofia em produeix una sensació diferent a la que sento al entrar a altres museus. L’edifici, tot i la moderna impostura del ascensor de vidre, no acaba de perdre, als meus ulls, la seva estètica de construcció hospiciana de l’època, d’estil carcerari. És, un edifici gris en totes les possibles lectures de la paraula gris i no pas pel granit dels seus murs. El seu pati interior en lloc de donar pau, contorba.
Les seus estances i passadissos tot i estar pintats de blanc són foscos i tenen un regust d’estació ferroviària, amb tot el que de trist i melangiós tenen aquests edificis.
Recordo el primer cop que el vaig visitar, tenir la impressió que les obres que hi havia allí exposades, en lloc de dialogar entre elles, discutien, es barallaven. No hi vaig sentir la pau, l’harmonia que se sent en altres museus, on totes les obres conviuen sense friccions, és més, s’ajuden (fins hi tot als italians, on la mescla és tan heterogènia que s'hi pot trobar una obra mestra i al costat un cromo, hi ha una convivència, diguem-ne, artística). Las Meninas, al Prado, donen la mà a altres obres i les enlairen perquè les grans obres ho són tot menys superbes.
Al MNCARS vaig comprovar que hi havia una col·lecció d'egomaníacs i megalòmans que es barallaven per ocupar el primer lloc, per acaparar l’atenció del visitant i vaig intuir que encara feia falta uns quants anys perquè tot es normalitzés i es tranquil·litzessin.
A la sortida, un cop a dalt d’un taxi, el taxista em va explicar que l’edifici del Reina Sofia havia estat, entre altres coses, un orfenat, una borderia i una mena d’hospital per pacients amb problemes mentals. Crec que ho vaig entendre tot.
La idea de fer un museu en un lloc on abans hi va patir tanta gent i sobre tot infants, és una idea que ultrapassa qualsevol qualificatiu que pugui donar-se-li. L’art per redimir; l’art per cauteritzar les ferides; l’art per eixugar el sofriment de tots els qui entre els seus murs s’hi van sentir víctimes. Però tot i les bones intencions, al MNCARS encara s'hi sent l’ànima de molts dels seus pacients errant pels seus passadissos cercant un gest, una mirada de consol entre els visitants, ja que els nou inquilins, atrafegats com estan per ser els primers de la classe, per atreure l’atenció dels visitants, no saben, no poden o no volen donar-los-hi.
De la visita al museu en trec que del Guernica, pel qual vaig anar-hi ja que havia de veure el dibuixos preparatius, ja no m’emociona ni la seva grandària.
La sala estava plena d’alumnes de l'ESO cridant com si fos l’hora del pati. Estaven allí, se’ls notava, per obligació i el quadre els importava un cogombre. Altre jovent, aquest estranger, deambulava per la sala o parlaven o feien coneixences sense prestar la mínima atenció al quadre. Alguns adults amb pinta de professors intentaven, sense èxit, posar ordre al caos davant del “caos”.
No sé perquè, fins hi tot em va agradar la irreverència que hi havia en aquella sala. No va ser Picasso irreverent? Alguns comentaris que se sentien entre el guirigai eren de programa de zapping. Els "guernitòlegs" podrien prendre nota.
Un cop vist el que havia de veure me’n vaig anar a cercar una mica de tranquil·litat i solitud. Em vaig embotir a la sala dels artistes catalans on hi vaig admirar un cap que alenava bellesa i espiritualitat: la jove d’Almadén de Julio Antonio. Al seu costat un altre cap de Clarà em va semblar... escultòric. La representació pictòrica és minsa.
Em va cridar l’atenció que havent-hi obra de tots els seus contemporànis no hi hagués res de Sorolla. Serà perquè no els hi faci ombra?. Vaig preguntar a una vigilant si hi havia quelcom d’ell i una mica més es posa a plorar. No, aquí no hay nada de ese pintor; en el Prado verá cosas suyas, va dir-me, i a partir d’aquí ja no vaig poder aturar-la, ¿sabe? A mi este museo no me gusta nada, todo es raro en cambio el Prado; aquello sí que és pintura...no sé como la gente viene a ver esto. Vaig donar-li les gràcies i vaig continuar amb la visita. No vaig poder evitar de pensar amb la dona; tantes hores, cada dia embotida en aquelles sales deu ser un martiri per a ella. Segurament seria més feliç treballant al Prado. Temporalment, ja que potser també es cansaria de tanta bellesa, perquè desafortunadament els humans ens cansem de tot.
Fent temps per anar a l’estació, em vaig entretenir a la llibreria del museu on sempre hi trobo coses interessants. Cinc llibres cap a casa.
Les seus estances i passadissos tot i estar pintats de blanc són foscos i tenen un regust d’estació ferroviària, amb tot el que de trist i melangiós tenen aquests edificis.
Recordo el primer cop que el vaig visitar, tenir la impressió que les obres que hi havia allí exposades, en lloc de dialogar entre elles, discutien, es barallaven. No hi vaig sentir la pau, l’harmonia que se sent en altres museus, on totes les obres conviuen sense friccions, és més, s’ajuden (fins hi tot als italians, on la mescla és tan heterogènia que s'hi pot trobar una obra mestra i al costat un cromo, hi ha una convivència, diguem-ne, artística). Las Meninas, al Prado, donen la mà a altres obres i les enlairen perquè les grans obres ho són tot menys superbes.
Al MNCARS vaig comprovar que hi havia una col·lecció d'egomaníacs i megalòmans que es barallaven per ocupar el primer lloc, per acaparar l’atenció del visitant i vaig intuir que encara feia falta uns quants anys perquè tot es normalitzés i es tranquil·litzessin.
A la sortida, un cop a dalt d’un taxi, el taxista em va explicar que l’edifici del Reina Sofia havia estat, entre altres coses, un orfenat, una borderia i una mena d’hospital per pacients amb problemes mentals. Crec que ho vaig entendre tot.
La idea de fer un museu en un lloc on abans hi va patir tanta gent i sobre tot infants, és una idea que ultrapassa qualsevol qualificatiu que pugui donar-se-li. L’art per redimir; l’art per cauteritzar les ferides; l’art per eixugar el sofriment de tots els qui entre els seus murs s’hi van sentir víctimes. Però tot i les bones intencions, al MNCARS encara s'hi sent l’ànima de molts dels seus pacients errant pels seus passadissos cercant un gest, una mirada de consol entre els visitants, ja que els nou inquilins, atrafegats com estan per ser els primers de la classe, per atreure l’atenció dels visitants, no saben, no poden o no volen donar-los-hi.
De la visita al museu en trec que del Guernica, pel qual vaig anar-hi ja que havia de veure el dibuixos preparatius, ja no m’emociona ni la seva grandària.
La sala estava plena d’alumnes de l'ESO cridant com si fos l’hora del pati. Estaven allí, se’ls notava, per obligació i el quadre els importava un cogombre. Altre jovent, aquest estranger, deambulava per la sala o parlaven o feien coneixences sense prestar la mínima atenció al quadre. Alguns adults amb pinta de professors intentaven, sense èxit, posar ordre al caos davant del “caos”.
No sé perquè, fins hi tot em va agradar la irreverència que hi havia en aquella sala. No va ser Picasso irreverent? Alguns comentaris que se sentien entre el guirigai eren de programa de zapping. Els "guernitòlegs" podrien prendre nota.
Un cop vist el que havia de veure me’n vaig anar a cercar una mica de tranquil·litat i solitud. Em vaig embotir a la sala dels artistes catalans on hi vaig admirar un cap que alenava bellesa i espiritualitat: la jove d’Almadén de Julio Antonio. Al seu costat un altre cap de Clarà em va semblar... escultòric. La representació pictòrica és minsa.
Em va cridar l’atenció que havent-hi obra de tots els seus contemporànis no hi hagués res de Sorolla. Serà perquè no els hi faci ombra?. Vaig preguntar a una vigilant si hi havia quelcom d’ell i una mica més es posa a plorar. No, aquí no hay nada de ese pintor; en el Prado verá cosas suyas, va dir-me, i a partir d’aquí ja no vaig poder aturar-la, ¿sabe? A mi este museo no me gusta nada, todo es raro en cambio el Prado; aquello sí que és pintura...no sé como la gente viene a ver esto. Vaig donar-li les gràcies i vaig continuar amb la visita. No vaig poder evitar de pensar amb la dona; tantes hores, cada dia embotida en aquelles sales deu ser un martiri per a ella. Segurament seria més feliç treballant al Prado. Temporalment, ja que potser també es cansaria de tanta bellesa, perquè desafortunadament els humans ens cansem de tot.
Fent temps per anar a l’estació, em vaig entretenir a la llibreria del museu on sempre hi trobo coses interessants. Cinc llibres cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada