Mirar endarrere és avançar

Lectura amb prunes, oli i sanguina

Steandhal, una de les meves lectures estiuenques, solia dir que ell no escrivia pels seus coetanis sinó per les generacions futures. Aquesta frase, igual que la cristal·lització i la síndrome steandhaliana, s’ha convertit en un tòpic molt emprat per la gent de la cultura per queixar-se de la incomprensió que noten hi ha, per part del públic o la crítica o fins hi tot dels seus correligionaris, envers el seu... art. També és una manera d’afermar el seu ego (més Stendhal i el seus Souvenirs d’egotisme) i de dir-nos, de passada, quan ignorants som. La majoria, fan de la incomprensió el seu leitmotiv.
Un, que sembla que visqui en un altre món, està a l’altre extrem. Tant em fa el que puguin pensar els demés (i no m’agradaria que s’interpretés com un menyspreu) però el que si que m’importaria i molt, és saber que podrien opinar del que faig qualsevol altre pintor, no ja del segle passat, sinó qualsevol altre segle que hagi agafat els pinzells, honradament, i els hagi mullat al cor, que com diu un poeta català és on es suca l’eina.