D'un roig encès

El pare, la Paquita, els gossos i les tomaqueres Raf

D’un roig encès. Així són els tomàquets que collim enguany. El pare cuida unes quantes tomaqueres que varem plantar prop de casa, a la zona del jardí, en lloc de petúnies o geranis, per evitar que els conills hi fessin fatolla i ho malmetessin tot. Els tomàquets Raf els va voler plantar en torretes per poder-los controlar millor així com les recuperades (gràcies al veí de baix l’illa, l’Alfonso) cherry tomatoes americanes.Com que estem en plena collita no donem abast repartint-les a la família, als amics, fent amanides, gaspatxos i posant-ne en conserva. Com no, algun altre bodegó en sortirà d’aquesta exuberant collita. Els cadmis ja estan lluitant per sortir de dins els tubs.

Les tomaqueres carregades

Estic apariant una zona del jardí on els conills hi fan la fresa. És increïble el mal que fan aquestes bestioles les quals, darrerament, s’han refugiat del caçadors dins l’espai cercat de casa. Al costat de la piscina i tenen una tormina amb tres o quatre entrades i els bulbs, les plantes i les flors del jardí ja s’han convertit en el seu aliment. A primera hora del matí i a les darreres de la tarda els conills amb els seus catxaps no paren de pasturar. Avui, un llorigó, acatxapat, arrupit, sense moure’s, oferia una imatge tendra i bellíssima. He estat una estona mirant-me’l.

Dürer, a una llebre la va elevar a categoria d’obra mestra.

Una plàtera a caramull de tomàquets

Des de fa unes quantes nits que al concert de les aus, apart dels habituals, s’hi ha afegit unes “veus” noves. Són un parell de perdigots; primer va ser un que cantava cap el pinar, ara se n’hi ha afegit un altre que canta des de la barrancada. Qualsevol dia al donar el revolt del camí de casa, em trobaré amb una sorrada, tal com hem va passar l’any passat. Feia molt maco veure les perdius envoltades de les perdiganes, que en lloc de caminar sobre potes semblava que anaven amb rodes, com si fossin joguines mecanitzades, rodolant esfereïdes, entremig de les potes dels seus pares, mentre aquests aixecaven el coll, treien el pit i intentaven buscar un lloc per on escapolir-se.Quan els sento, no puc per menys recordar el perdigot que tenia el iaio tancat en una gàbia, on pràcticament no s’hi podia moure, i que estava tot el sant dia cantant i boquejant, mirant-te amb els seus ulls negres (com els caps de les agulles de fer mitja), sense pestanyejar, fregant el seu pit rogenc i llustrós contra les barretes metàl·liques de la gàbia