El sueño del Patrico, Murillo. Estiu 2006La visita al Prado passa indefectiblement per la sala oval. Des de la nau central, m’agrada donar una ullada i veure el semicercle emmarcat per la porta i al fons emergint per sobre tots els caps dels admiradors, el gran llenç de Las Meninas. El recorregut llavors sol ser quasi sempre el mateix. Aquest viatge l’he dedicat als, segons la crítica, pintors menors, és a dir: Claudio Coello, Juan Bautista Martínez del Mazo, Alonso Cano, Carreño Miranda, Valdés Leal.
Un, ja sap que la pintura, com tot en aquest món, forma part d’un ranking econòmic i polític. Així ha estat i així continua. Però el que a un li agradaria és que no fos així. Sense cap dubte Martínez del Mazo no és Velázquez però i què. Ni Cano, ni Valdés Leal però aquests pintors, sense ser Velázquez, també hi va haver moments en que van mullar el seu pinzell a la font de la Pintura. I hem de saber apreciar-ho i agrair-los-hi.
M’agrada veure els museus, les exposicions com em va ensenyar Santos Torroella. La primera mirada ha de ser innocent, infantil, sense prejudicis. Deixar que el que estem veient ens emocioni o no, ens plagui o no, ens desperti sentiments o no. Després tornarem a mirar-ho amb ull crític, amb mirada entrenada i acabarem sent implacables. Subjectivitat i objectivitat frec a frec, saber reconèixer el talent, l’esforç i sobre tot ser receptius i indulgents.
Sense cap mena de dubtes, i per poder-nos entendre, en el món de la Pintura, uns pintors sobresurten per damunt dels altres, tot i que hi ha moments en que quasi bé estan tots ratllant el miracle. Uns estan en el miracle permanent, altres no tant. Al Prado i altres museus, m’agrada descobrir aquests pintors, sigui el qui sigui, que tot hi només... pintar, hi ha trossos de les seves obres que ... respiren.
La Infanta Margarita, tants anys atribuint-la a Velàzquez, ara els experts diuen que és del seu gendre Martínez del Mazo. I què? El retrat de la desgraciada infanta és quelcom més que una pintura i tot i l’aparatositat, tant ben descrita a la cartela del quadre (viste valona cariñana, jubón degollado de grandes haldas y guardainfante rosa de lama de plata) veiem el quadre com quelcom actual, viu.
El cap de san Bernardo, san Isidre i els caps de les dones i la canalla al Milagro del pozo de Alonso Cano, un cap d’apòstol de Mengs i així un a un per descobrir el quadre o, millor dit, la pinzellada que, encara viva, ens emociona i fa que salvem una pintura i no una altra sense que ens importi el seu autor.
Un, ja sap que la pintura, com tot en aquest món, forma part d’un ranking econòmic i polític. Així ha estat i així continua. Però el que a un li agradaria és que no fos així. Sense cap dubte Martínez del Mazo no és Velázquez però i què. Ni Cano, ni Valdés Leal però aquests pintors, sense ser Velázquez, també hi va haver moments en que van mullar el seu pinzell a la font de la Pintura. I hem de saber apreciar-ho i agrair-los-hi.
M’agrada veure els museus, les exposicions com em va ensenyar Santos Torroella. La primera mirada ha de ser innocent, infantil, sense prejudicis. Deixar que el que estem veient ens emocioni o no, ens plagui o no, ens desperti sentiments o no. Després tornarem a mirar-ho amb ull crític, amb mirada entrenada i acabarem sent implacables. Subjectivitat i objectivitat frec a frec, saber reconèixer el talent, l’esforç i sobre tot ser receptius i indulgents.
Sense cap mena de dubtes, i per poder-nos entendre, en el món de la Pintura, uns pintors sobresurten per damunt dels altres, tot i que hi ha moments en que quasi bé estan tots ratllant el miracle. Uns estan en el miracle permanent, altres no tant. Al Prado i altres museus, m’agrada descobrir aquests pintors, sigui el qui sigui, que tot hi només... pintar, hi ha trossos de les seves obres que ... respiren.
La Infanta Margarita, tants anys atribuint-la a Velàzquez, ara els experts diuen que és del seu gendre Martínez del Mazo. I què? El retrat de la desgraciada infanta és quelcom més que una pintura i tot i l’aparatositat, tant ben descrita a la cartela del quadre (viste valona cariñana, jubón degollado de grandes haldas y guardainfante rosa de lama de plata) veiem el quadre com quelcom actual, viu.
El cap de san Bernardo, san Isidre i els caps de les dones i la canalla al Milagro del pozo de Alonso Cano, un cap d’apòstol de Mengs i així un a un per descobrir el quadre o, millor dit, la pinzellada que, encara viva, ens emociona i fa que salvem una pintura i no una altra sense que ens importi el seu autor.
Estiu de 2005. Contemplant la Fragua de VulcanoLa passejada va continuar o potser va ser abans? No ho recordo. Les meues visites són una mica aleatòries. Veient una obra em recorda una altra i llavors me’n vaig a buscar-la recorrent sales o pujant i baixant. Un cop trobada la contemplació i l’agraïment de que sigui allí on recordava que era, que no sigui en préstec, o l’hagin retirat perquè sinó, llavors, és com si se’m trenqués el fil i em sento una mica perdut i ...enyorat. Com deia, la passejada va continuar buscant Patinir (recordant l’exposició que el Prado li va dedicar el 2007) i la seva La laguna Estigia i el Bosco i Brueghel. Quina llàstima que no es puguin apreciar les pintures que estan al revers de les taules de El carro de heno, per a quan una altra col·locació o un joc de miralls?. La taula del Bosco està massa alta.
L’autoretrat de Durero i el retrat d’home, quanta vida! Adam i Eva estan restaurant-los. Roger Van der Weyden i el seu Descendimiento que ens embolcalla i sense adonar-nos-en ens trobem dintre de l’obra. Els retrats de Memling, Santa Catalina i San Damián de somriure agredolç de Fernando Yañez de Almedina, Juan de Juanes i el seves Santa Cena, Martirio de San Esteban i el Retrato de caballero. Luis de Morales, el divino Morales, tan tètric, tan llunyà. La pintura de la verge amb el nen als braços i aquest tocant-li un pit ens el fa més humà, més proper. Recordo un viatge a Extremadura, visitant l’església d'Arroyo de la Luz (abans aquest poble es deia Arroyo del puerco) per contemplar el seu magnífic i grandiós retaule.
La còpia de la Gioconda, del segle XVI, sense fondo i amb unes boniques transparències al braç esquerra. I abans de continuar, buscar un seient a la nau central per descansar el cos, l’esquena no perdona, i la vista deixant-la que s’esplaï amb la dorment de Murillo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada