De l'antològica de Tintoretto, 2007Dimecres. Tot el matí dedicat al Prado. A primera hora, per evitar aglomeracions i poder reveure l’exposició de Sorolla. Passejar-se per les sales sense gent, com fa anys, és una plaer que engrandeix el de la contemplació dels quadres. La nau central, amb la llum natural del matí, sense les allaus de visitants amb calça curta, samarreta i gorra de beisbol, és tota una experiència sensorial.
Després de tornar a veure Sorolla, la visita va continuar per les sales de la planta baixa (fins i tot la de les escultures romanes, amb uns quans bustos realment esplèndids) i travessant les sales de la pintura italiana, visitant algunes de les sales contigües, varem anar cap al primer pis on hi ha la porta de Goya.
Allí, a les sales que donen al passeig, pintades de blau manganès, prou saturat, amb les finestres obertes i els estors transparentant, deixant entreveure el cedres del passeig, es mostra el bo i millor de Tiziano. Vint-i-dos obres del pintor italià entre les que destacaria Sta. Margarita, amb un fondo on Venècia està en flames, la dona amb els braços oberts a El entierro de Cristo, l’autoretrat, el cap de San Jordi, Jesús i el Cirineu. Sempre m’enamoro d’alguna figura, una mirada, l’escorç d’un braç, un perfil, el plec o la caiguda d’una roba o potser algun fondo on s’hi aprecia un sfumatto o una transparència que vibra, que es mou, que llampurneja.
El Veronés tampoc es queda curt, Cristo con los doctores en el templo, Venus y Adonis, el cap d’un nen que ens guaita a El martirio de san Mena.
Tintoretto. Que gran era quan pintava temes petits, alguna cosa íntima, retrats. El cavaller amb la cadena d’or, la coneguda Dama que mostra la sina i el general venecià. Licinio amb el retrat de la seva cunyada.
Un cop s’entra a la nau central, en primer lloc hi ha dos Ribaltes i després Ribera, fins més de 20 obres del Spagnoletto, el pintor tenebrista per excel·lència, penjades al lloc més lluminós del museu. Tot una experiència que recomano. Ribera al Prado és un altre pintor al que ens tenien acostumats el llibres d’història de l’art. El seu tenebrisme beu de la llum i s’hi alimenta i els seus quadres... místics adquireixen tota la seva grandiositat i transcendència: no fan "iuiu", per emprar un llenguatge que escolto molt a la gent quan parlen d’ell. La mà de Jesús i el cap de Llàtzer a La Resurrección de Lázaro, l’àngel que allibera a Sant Pere, El cap de Sant Roc són bocins de pintura que ... sobresurten.
De Murillo, ja restaurada, hi ha penjada la Inmaculada de los Venerables o del Mariscal Soult. Ara s’hi pot apreciar el mantell de la Verge en tota la seva gamma de blaus, les transparències dels putti, la joventut de la Verge en contraposició de la maduresa de la Inmaculada de Aranjuez i apreciem la quasi adolescència de la anomenada de El Escorial. El recorregut pels vint-i-cinc quadres de Murillo es tanca amb la parella de verges: La Virgen del Rosario que em recorda la del Metropolitan i que vaig estar pintant-la i la Virgen con niño, més dura i opaca.
Com no, sempre una mirada a la dorment del quadre El sueño del Patricio, que mai no em cansaré de contemplar, admirar i... pintar; i el seu gosset, de la mateixa raça que el de l’infanta Margarita que va pintar Velázquez, que sembla la Perla, la gosseta que les amigues Marcel·la i Rosa van regalar a la mare.
Després de tornar a veure Sorolla, la visita va continuar per les sales de la planta baixa (fins i tot la de les escultures romanes, amb uns quans bustos realment esplèndids) i travessant les sales de la pintura italiana, visitant algunes de les sales contigües, varem anar cap al primer pis on hi ha la porta de Goya.
Allí, a les sales que donen al passeig, pintades de blau manganès, prou saturat, amb les finestres obertes i els estors transparentant, deixant entreveure el cedres del passeig, es mostra el bo i millor de Tiziano. Vint-i-dos obres del pintor italià entre les que destacaria Sta. Margarita, amb un fondo on Venècia està en flames, la dona amb els braços oberts a El entierro de Cristo, l’autoretrat, el cap de San Jordi, Jesús i el Cirineu. Sempre m’enamoro d’alguna figura, una mirada, l’escorç d’un braç, un perfil, el plec o la caiguda d’una roba o potser algun fondo on s’hi aprecia un sfumatto o una transparència que vibra, que es mou, que llampurneja.
El Veronés tampoc es queda curt, Cristo con los doctores en el templo, Venus y Adonis, el cap d’un nen que ens guaita a El martirio de san Mena.
Tintoretto. Que gran era quan pintava temes petits, alguna cosa íntima, retrats. El cavaller amb la cadena d’or, la coneguda Dama que mostra la sina i el general venecià. Licinio amb el retrat de la seva cunyada.
Un cop s’entra a la nau central, en primer lloc hi ha dos Ribaltes i després Ribera, fins més de 20 obres del Spagnoletto, el pintor tenebrista per excel·lència, penjades al lloc més lluminós del museu. Tot una experiència que recomano. Ribera al Prado és un altre pintor al que ens tenien acostumats el llibres d’història de l’art. El seu tenebrisme beu de la llum i s’hi alimenta i els seus quadres... místics adquireixen tota la seva grandiositat i transcendència: no fan "iuiu", per emprar un llenguatge que escolto molt a la gent quan parlen d’ell. La mà de Jesús i el cap de Llàtzer a La Resurrección de Lázaro, l’àngel que allibera a Sant Pere, El cap de Sant Roc són bocins de pintura que ... sobresurten.
De Murillo, ja restaurada, hi ha penjada la Inmaculada de los Venerables o del Mariscal Soult. Ara s’hi pot apreciar el mantell de la Verge en tota la seva gamma de blaus, les transparències dels putti, la joventut de la Verge en contraposició de la maduresa de la Inmaculada de Aranjuez i apreciem la quasi adolescència de la anomenada de El Escorial. El recorregut pels vint-i-cinc quadres de Murillo es tanca amb la parella de verges: La Virgen del Rosario que em recorda la del Metropolitan i que vaig estar pintant-la i la Virgen con niño, més dura i opaca.
Com no, sempre una mirada a la dorment del quadre El sueño del Patricio, que mai no em cansaré de contemplar, admirar i... pintar; i el seu gosset, de la mateixa raça que el de l’infanta Margarita que va pintar Velázquez, que sembla la Perla, la gosseta que les amigues Marcel·la i Rosa van regalar a la mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada