Estiu de 2005Aquesta anada al Prado li devia visita a Goya. Les darreres vegades no vaig passar ni de trànsit per les seves sales potser perquè quan vaig visitar l’exposició que li va dedicar el museu, Goya en tiempos de guerra, la primavera de 2008, vaig omplir la quota de Goya. Qui sap, però ara ja tocava.
La visita va començar amb La duquesa de Chinchón que ja s’albira des del passadís. Apropar-se al quadre, pas a pas, des del passadís en penombra i veure’l a l’altre extrem, il·luminat (o potser és el quadre el que irradia llum), és una experiència ... diferent. Al centre de la sala, asseguda ens espera, envoltada de grisos platejats i amb l’esguard distret, mirant cap a l’esquerra... però sense veure. La seva vista reposa, amb melangia, en un punt del terra i s’agafa les mans, potser tocant-se, per sentir-se viva, corpòria, per no perdre contacte amb ella mateixa. Què devia passar pel cap d’aquella adolescent casada amb el mascle del país? Goya, gran coneixedor de les dones, possiblement ho sabia, hi va voler fer-nos-en cinc cèntims amb els seus pinzells.
La visita a les sales de Goya em porta a admirar els de sempre. El retrats de Josefa Bayeu la seva dona, de Jovellanos, quina mirada tan intel·ligent!; el de La Duquesa de Abrantes, amb la garlanda de flors neoclàssica; de Tomasa Palafox, pintora, amb un ulls vivíssims i el vestit transparència absoluta. El retrat del seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu i finalment, a la saleta oval, La familia de Carlos IV.
Un s’hi podria estar hores descobrint bocins d’aquesta gran pintura i sobretot, redescobrint-ne d’altres que ja creia assimilats o entesos. Hi ha vestits que semblen fets no a pinzellada, o amb les espàtules sinó amb la paleta sencera, deixant-la lliscar sobre la tela. Alguns caps, els dels ducs de Parma, sobretot la infanta María Luisa, tenen moviment, respiren.
Pels esotèrics i amants dels misteris direm que hi ha alguns estudiosos que mantenen que la reina María Luisa tenia d’amant al semental del regne: Godoy, i que l’Infant Francisco de Paula era fill seu, i que Goya ho va voler reflectir en aquest retrat. La reina, que dóna la mà al seu fill, l’infant Francisco de Paula, en lloc de la mà del nen el que sosté és un fal·lus flàccid.
Per la manera de mirar els quadres, per les lectures, perquè eduquem la mirada cada cop que mirem un quadre, segurament, el veurem diferent. Al Prado, dels pocs museus que té llum natural, també hi influencia el dia. Segons la claror ens fixarem més en un detall o en un altre. Hi ha quadres, que és ben evident que el pintor, en un moment donat durant l’execució de l’obra, ha canviat de parer i ha variat, ha tapat, o ha esborrat el que estava o ja havia fet. Aquest canvi de parer, aquest penediment se li diu "pentimento". La pintura a l’oli, degut al seus components, és la tècnica que permet més transparències, més veladures i encara que mentre s’està treballant un cregui que amb la nova pinzellada es tapa la de sota, al pas del temps aquesta torna a aparèixer veladament, sota de les altres capes de pintura.
Molts quadres mostren clarament el "pentimento" del pintor. Velázquez en té uns quans: les potes dels cavalls, la rata al centre del quadre Las hilanderas. L’altre dia, contemplant el quadre hi havia el grup de turistes amb guia. La guia els feia notar com Veláquez havia aconseguit transmetre’ns la velocitat que gira la roda de la filosa i els moviments de les mans de les filadores. I de sobte sento que els hi demana a veure si troben un segon gat. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure aparèixer un segon gat, aquest negre, a la falda de la filadora. Mai m’hi havia fixat abans, sempre embadalit amb les cares i els clatells de les dones, ni quan el quadre va ser exposat, amb grandària rectificada, per donar èmfasi diferent a la faula d’Aracne, quan l’exposició conjunta, Fábulas de Velázquez, amb la National Gallery de Londres.
La visita va començar amb La duquesa de Chinchón que ja s’albira des del passadís. Apropar-se al quadre, pas a pas, des del passadís en penombra i veure’l a l’altre extrem, il·luminat (o potser és el quadre el que irradia llum), és una experiència ... diferent. Al centre de la sala, asseguda ens espera, envoltada de grisos platejats i amb l’esguard distret, mirant cap a l’esquerra... però sense veure. La seva vista reposa, amb melangia, en un punt del terra i s’agafa les mans, potser tocant-se, per sentir-se viva, corpòria, per no perdre contacte amb ella mateixa. Què devia passar pel cap d’aquella adolescent casada amb el mascle del país? Goya, gran coneixedor de les dones, possiblement ho sabia, hi va voler fer-nos-en cinc cèntims amb els seus pinzells.
La visita a les sales de Goya em porta a admirar els de sempre. El retrats de Josefa Bayeu la seva dona, de Jovellanos, quina mirada tan intel·ligent!; el de La Duquesa de Abrantes, amb la garlanda de flors neoclàssica; de Tomasa Palafox, pintora, amb un ulls vivíssims i el vestit transparència absoluta. El retrat del seu cunyat, el pintor Francisco Bayeu i finalment, a la saleta oval, La familia de Carlos IV.
Un s’hi podria estar hores descobrint bocins d’aquesta gran pintura i sobretot, redescobrint-ne d’altres que ja creia assimilats o entesos. Hi ha vestits que semblen fets no a pinzellada, o amb les espàtules sinó amb la paleta sencera, deixant-la lliscar sobre la tela. Alguns caps, els dels ducs de Parma, sobretot la infanta María Luisa, tenen moviment, respiren.
Pels esotèrics i amants dels misteris direm que hi ha alguns estudiosos que mantenen que la reina María Luisa tenia d’amant al semental del regne: Godoy, i que l’Infant Francisco de Paula era fill seu, i que Goya ho va voler reflectir en aquest retrat. La reina, que dóna la mà al seu fill, l’infant Francisco de Paula, en lloc de la mà del nen el que sosté és un fal·lus flàccid.
Per la manera de mirar els quadres, per les lectures, perquè eduquem la mirada cada cop que mirem un quadre, segurament, el veurem diferent. Al Prado, dels pocs museus que té llum natural, també hi influencia el dia. Segons la claror ens fixarem més en un detall o en un altre. Hi ha quadres, que és ben evident que el pintor, en un moment donat durant l’execució de l’obra, ha canviat de parer i ha variat, ha tapat, o ha esborrat el que estava o ja havia fet. Aquest canvi de parer, aquest penediment se li diu "pentimento". La pintura a l’oli, degut al seus components, és la tècnica que permet més transparències, més veladures i encara que mentre s’està treballant un cregui que amb la nova pinzellada es tapa la de sota, al pas del temps aquesta torna a aparèixer veladament, sota de les altres capes de pintura.
Molts quadres mostren clarament el "pentimento" del pintor. Velázquez en té uns quans: les potes dels cavalls, la rata al centre del quadre Las hilanderas. L’altre dia, contemplant el quadre hi havia el grup de turistes amb guia. La guia els feia notar com Veláquez havia aconseguit transmetre’ns la velocitat que gira la roda de la filosa i els moviments de les mans de les filadores. I de sobte sento que els hi demana a veure si troben un segon gat. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure aparèixer un segon gat, aquest negre, a la falda de la filadora. Mai m’hi havia fixat abans, sempre embadalit amb les cares i els clatells de les dones, ni quan el quadre va ser exposat, amb grandària rectificada, per donar èmfasi diferent a la faula d’Aracne, quan l’exposició conjunta, Fábulas de Velázquez, amb la National Gallery de Londres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada