M’agrada arribar a Madrid amb tren. L’estació d’Atocha s’ho val malgrat els dos caps grossos, gegantins, de la neteta de l’autor que hi han instal·lat, en pla pendants, un mirant l’altre en un lloc on el trespol és baix i tot plegat dóna una sensació de claustrofòbia (o pot serl l’artista i els mecenes volien donar aquesta sensació, qui sap). El conjunt de maletes, molt més encertat per una estació, i altres escultures una mica bibelots escampades aleatòriament, potser perquè la gent hi entropessi, tampoc crec que aconsegueixen l’efecte desitjat pels seus autors i patrocinadors.
L’antic edifici convertit, per obra i gràcia de Moneo, en jardí és magnífic i amb tanta personalitat que ni els bars i restaurants franquiciats poden trencar la seva bellesa.
Atocha, del àrab matissa, sembla que rep el nom de l’espart ja que abans tot eren camps on hi havia molt d’espart plantat.
Casa Labra
El primer que vaig fer en arribar, tot hi la xafogor que feia, va ser anar de llibreries. Els viatges a la capital, un també els aprofita per anar de compres: literatura en castellà que aquí he d’encomanar o comprar-la per l’Internet i així de passada saludo a les amigues de la llibreria Berkana. M’agrada deixar recórrer la vista per les taules i les prestatgeries plenes de llibres i veure que trobo. En aquest viatge vaig comprar el clàssic de K.J.Dover Homosexualidad Griega, Teleny de Wilde, Venecia de Régnier i per fi La Bíblia de Amiens del J. Ruskin amb un pròleg de Proust de més de 70 pàgines.
Música, a algunes botigues on s’hi poden trobar rareses: Ricard Viñes al piano interpretant Albéniz, Debussy, Falla; Reynaldo Hahn i tota la música que fascinava al seu amic Marcel Proust. Dos dvd’s de Pasolini: Medea i Mamma Roma. Qualsevol nit la Callas i la Magnani en faran reviure anys de joventut.
Per dinar, un clàssic: Casa Labra, on s’hi menja el millor badejo arrebossat que he menjat en ma vida. Està al carrer Tetuán, cantonada Preciados, en un edifici on es va fundar el PSOE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada