No és la mà, sinó l'ull

L’exposició que ha muntat la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Madrid a la seva seu del carrer Alcalà de la fotògrafa americana Annie Leibovitz és tota una lliçó d’autenticitat i tot un esdeveniment, ja que és el primer cop que es poden veure tal quantitat d’obres de la reputada fotògrafa.
Hi ha de tot i bo, com diuen al meu poble. L’exposició està muntada sense seguir un ordre, diguéssim, estètic ni de format sinó que és una mostra heterogènia del seu treball durant els darrers anys i gira al voltant, com no, dels seus retrats centrant-se, sobre tot, en la sèrie que va fer a la seva companya l’escriptora Susan Sontag un cop va saber que tenia càncer.

Petra, A. Leibovitz

Lebovitz, a través de l’ull polifèmic i ortopèdic de la seva càmera capta, vívidament, tot el món interior de la persona retratada i ens el mostra sense cap mena de infatuació, amb naturalitat. Com si ens digués: això és el que hi ha, ni més ni menys. Així ens sorprèn, per igual, quan ens mostra retrats de famosos o de gent anònima o de la seva família i el seu entorn. Tant se val que les fotos siguin en color o en blanc i negre. Com sap tractar el color, com el vira cap una inacabable gamma de grisos i el blanc i negre com l’acoloreix.
El retrat de sa mare, de l’actor Daniel D. Lewis, el de Mike Jager, que fins hi tot el treu atractiu, el de Bill Clinton assegut sobre la taula del seu despatx amb vestit fosc, la mà esquerra a la butxaca y la dreta descansant a l’entrecuix, que actua com un punt que atreu totes les mirades. El nou Godoy, “l’stallion” mundial, està més que retratat. Els retrats, més íntims, en petit format, de Susan Sontag mostrant les traces de la malaltia; alguns paisatges com el tan vist de Petra, ara ens semblen nous, diferents.