Modelant a l'estudiLa Fundación Mapfre sempre presenta exposicions molt dignes i una mica diferents. Des de que s’han traslladat a Recoletos, com que l’espai ho permet, encara s’hi miren més. Els catàlegs, d’una acurada edició, són molt complerts i força ben documentats.
Aquest viatge he anat a veure una exposició d’escultura, potser per continuar i ampliar les que darrerament han presentat dedicades a aquesta disciplina, titulada ¿Olvidar Rodin? I que està centrada en el París dels anys 1905-1914.
No cal dir el que el nom de Rodin és al món de l’art i el ganxo que té per cridar públic a qualsevol exposició que es munti, però penso que se n’està fent un gra massa amb aquesta mena de “franquícia Rodin”.
L’exposició, tot hi està centrada en el que van fer tots els escultors que van viure a París duran aquesta dècada, per poder-se treure de sobre la gran influència de Rodin, n’hi ha un que sobresurt en obra i atenció: l’alemany Lembruck. Un escultor que ni de lluny se’l pot contraposar ni comparar amb Rodin, però que possiblement, no atrauria tant de públic com ho farà Rodin. Voler comparar el seu jove assentat amb el pensador de Rodin, o el caigut amb l’Ugolino és tenir més que imaginació.
Aquest viatge he anat a veure una exposició d’escultura, potser per continuar i ampliar les que darrerament han presentat dedicades a aquesta disciplina, titulada ¿Olvidar Rodin? I que està centrada en el París dels anys 1905-1914.
No cal dir el que el nom de Rodin és al món de l’art i el ganxo que té per cridar públic a qualsevol exposició que es munti, però penso que se n’està fent un gra massa amb aquesta mena de “franquícia Rodin”.
L’exposició, tot hi està centrada en el que van fer tots els escultors que van viure a París duran aquesta dècada, per poder-se treure de sobre la gran influència de Rodin, n’hi ha un que sobresurt en obra i atenció: l’alemany Lembruck. Un escultor que ni de lluny se’l pot contraposar ni comparar amb Rodin, però que possiblement, no atrauria tant de públic com ho farà Rodin. Voler comparar el seu jove assentat amb el pensador de Rodin, o el caigut amb l’Ugolino és tenir més que imaginació.
Una cosa que em va cridar l’atenció és que les seves figures, sense està modelades, buscant formes simples, i gens naturalistes solien tenir un sexe gaire bé naturalista. En Rodin, sent tant naturalista, tensant, buscant el muscle, el sexe era el muscle que menys l’interessava, l’interpretava minimalista. Els dibuixos preparatoris de Lembruck són com quasi bé tots el dibuixos de l’època: automàtics i desdibuixats, volen mostrar forçadament que un surt del dibuix acadèmic, una mica com si haguessin estat fets amb la mà esquerra per un que és dretà.
Tot i estar minsament representada, l’escultura espanyola sobresurt, al meu gust, de tot els altres. Casanovas amb un bust de dona, en pedra; Clarà amb el marbre la Deessa és qui es mostra més escultor i amb una personalitat sense fissures; Gargallo, González, Manolo i Picasso amb un cap rotund. No recordo haver vist res de Julio Antonio ni de Macho.
Al sortir de l’exposició, com que està al costat, ens varem assentar a la terrassa del Café Gijón per sufocar una mica la calor i xafogor que feia i on ens varem reanimar una mica prenent un gaspatxo.
Tot i estar minsament representada, l’escultura espanyola sobresurt, al meu gust, de tot els altres. Casanovas amb un bust de dona, en pedra; Clarà amb el marbre la Deessa és qui es mostra més escultor i amb una personalitat sense fissures; Gargallo, González, Manolo i Picasso amb un cap rotund. No recordo haver vist res de Julio Antonio ni de Macho.
Al sortir de l’exposició, com que està al costat, ens varem assentar a la terrassa del Café Gijón per sufocar una mica la calor i xafogor que feia i on ens varem reanimar una mica prenent un gaspatxo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada