San Giorgio a l'alba, aquarel·laAnada a Barcelona per veure, al Caixa Forum, l’exposició dedicada a Palladio. Quin plaer poder contemplar l’obra d’un dels més grans arquitectes amb ulls de nen. M’explico: l’exposició consta d’una col·lecció de maquetes (autèntics treballs d’ebenisteria) del centre d’estudis Andrea Palladio de Vicenza que et donen una visió dominant, total i entenedora de l’edifici, cosa que moltes vegades vist al natural un no pot acabar d’abastar-ho; normalment és l’edifici, amb la seva magnificència, que ens abraça i ens corprèn i ens empetiteix.
Poder veure tota l’evolució de l’arquitecte a través dels seus dibuixos, esbossos, plànols, llibres, maquetes, quadres és com un passeig, emulant els fets sortint de Venècia i resseguint el Brenta i anar cap a Vicenza, per la vida i obra de Palladio. Una sèrie de muntatges audiovisuals ajuden a acabar de comprendre el que de per si ja està més clar que l’aigua: que estem davant l’obra de l’arquitecte més lúcid i amb el sentit de l’estètica i les proporcions que hi ha hagut.
Un surt de l’exposició satisfet tot i una mancança. El catàleg, que havia comprat a la 2 de Viladrich, mostra el retrat que va fer-li el Greco a Palladio i que està al Staten Museum for Kunts de Copenhaguen i del que només hi ha un reproducció i clar, m’hauria agradat veure’l al natural. Tot i així, hi ha una Immaculada vista per Sant Joan, que no la recordava, amb una vista del temple de Pola, un Sant Joan amb escorç, una mata de peònies (com les de casa, que em va regalar Benet Espuny) i una verge amb un cos plenament "grequià", espectacularment deforme, però que tant se val, emmarcada en una mena de calavera (una mica trompe l’oeil i que guardant les distàncies em recorda al Dalí més arrauxat), que guaita en diagonal al sant. La cara de la Immaculada és d’una serenitat i bellesa que atrau la mirada.
També al Caixa Forum, vaig gaudir de l’exposició: Maurice de Vlaminck, un instint fauve. Pintures 1900-1915. De Vlaminck sempre havia vist alguna obra esparsa, formant part d’una exposició a major glòria d’algú i els quadres eren com més o menys els dels seus coetanis: pintura seguint la moda del moment. Ara toca fer fauvisme, més tard Cézanne, després expressionisme, cubisme i anant fent. El que he vist, en aquesta seixantena de quadres que mostra el Caixa Forum, és a un pintor que no va trobar el seu estil, per dir-ho d’una manera o altra, i que potser les modes el van malmetre ja que les pintures més properes al 1915 van perdent la grapa que tenia la seva obra, pintés amb l’estil que pintés.
M’ha agradat aquest conjunt d’obres de Vlaminck, des de les primeres, una mica infantils, amb pinzellades com Van Gogh a les de la seva etapa més fauve, però sense anar a cercar el color pel color. L’etapa cubista sense oblidar el natural, el plain air.
Al sortir de l’exposició i donar un tomb per la llibreria no vaig poder evitar fer-me una pregunta que darrerament me l’estic fent massa sovint. Com és que, la majoria de vegades, en els catàlegs d’exposicions de pintura (en pintura moderna més) es tria el pitjor quadre de l’exposició per posar-lo a la portada?. Si es fa a propòsit o perquè és el preu que s’ha de pagar per un préstec em sembla bé, sinó és preocupant que així sigui.
Poder veure tota l’evolució de l’arquitecte a través dels seus dibuixos, esbossos, plànols, llibres, maquetes, quadres és com un passeig, emulant els fets sortint de Venècia i resseguint el Brenta i anar cap a Vicenza, per la vida i obra de Palladio. Una sèrie de muntatges audiovisuals ajuden a acabar de comprendre el que de per si ja està més clar que l’aigua: que estem davant l’obra de l’arquitecte més lúcid i amb el sentit de l’estètica i les proporcions que hi ha hagut.
Un surt de l’exposició satisfet tot i una mancança. El catàleg, que havia comprat a la 2 de Viladrich, mostra el retrat que va fer-li el Greco a Palladio i que està al Staten Museum for Kunts de Copenhaguen i del que només hi ha un reproducció i clar, m’hauria agradat veure’l al natural. Tot i així, hi ha una Immaculada vista per Sant Joan, que no la recordava, amb una vista del temple de Pola, un Sant Joan amb escorç, una mata de peònies (com les de casa, que em va regalar Benet Espuny) i una verge amb un cos plenament "grequià", espectacularment deforme, però que tant se val, emmarcada en una mena de calavera (una mica trompe l’oeil i que guardant les distàncies em recorda al Dalí més arrauxat), que guaita en diagonal al sant. La cara de la Immaculada és d’una serenitat i bellesa que atrau la mirada.
També al Caixa Forum, vaig gaudir de l’exposició: Maurice de Vlaminck, un instint fauve. Pintures 1900-1915. De Vlaminck sempre havia vist alguna obra esparsa, formant part d’una exposició a major glòria d’algú i els quadres eren com més o menys els dels seus coetanis: pintura seguint la moda del moment. Ara toca fer fauvisme, més tard Cézanne, després expressionisme, cubisme i anant fent. El que he vist, en aquesta seixantena de quadres que mostra el Caixa Forum, és a un pintor que no va trobar el seu estil, per dir-ho d’una manera o altra, i que potser les modes el van malmetre ja que les pintures més properes al 1915 van perdent la grapa que tenia la seva obra, pintés amb l’estil que pintés.
M’ha agradat aquest conjunt d’obres de Vlaminck, des de les primeres, una mica infantils, amb pinzellades com Van Gogh a les de la seva etapa més fauve, però sense anar a cercar el color pel color. L’etapa cubista sense oblidar el natural, el plain air.
Al sortir de l’exposició i donar un tomb per la llibreria no vaig poder evitar fer-me una pregunta que darrerament me l’estic fent massa sovint. Com és que, la majoria de vegades, en els catàlegs d’exposicions de pintura (en pintura moderna més) es tria el pitjor quadre de l’exposició per posar-lo a la portada?. Si es fa a propòsit o perquè és el preu que s’ha de pagar per un préstec em sembla bé, sinó és preocupant que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada