Homentage a Gimeno, OliTornem a veure la col·lecció del MNAC.
A l’entrada, gaudint com sempre la magnífica vista de Barcelona, he vist que per fi! han tapat aquella mena d’estany sense aigua, que davant la porta, només servia per prendre mal a la gent que despistada hi queia. El museu, a primeres hores del matí estava buit. Tot un plaer poder visitar un museu sense cues ni aglomeracions.
La col·lecció que hi havia a Pedralbes de la Tita Cervera ha estat el primer en visitar. Després, el llegat Cambó. Un quadre d’autor sevillà anònim i que a mi em va recordar molt un Velázquez que hi ha a la National Gallery de Londres, em va fer recordar una conversa que vaig tenir fa molts anys a Nova York amb Mr. Breadsley, aleshores director de l'Hispanic Society.
Quan el Metropolitan de Nova York estava tramitant la compra del Juan Pareja de Velázquez al lord anglès, parent de la reina, es veu que els experts del museu van anar cap l'Hispanic a demanar-los que els deixessin el retrat de Juan Pareja que també tenen i que segons els experts és una còpia pintada per Pareja (redéu doncs, que bé pintava en Pareja), per comparar-los i fer estudis pertinents. El director de l'Hispanic es va negar a que traguessin el quadre del museu, així doncs, si volien fer comparacions i estudis havien d’anar amb el quadre del lord a l'Hispanic. Així es va fer i durant força temps ja veus a tot l’equip tècnic del Metropolitan anant i venint passejant el seu quadre.
Sembla que, després dels estudis pertinents, fins hi tot van rebaixar la mesura del quadre del MET per que tingués la mateixa que el de l'Hispanic, cosa que va estranyar molt a Mr. Breadsley i que em va recalcar quan m’ho explicava. I va concloure el seu relat dient-me: el nostre museu és molt pobre i mai podrem competir amb els experts que el MET pot pagar-se, però tinc la plena certesa que si hi ha un Juan Pareja pintat per Velázquez, aquest és el nostre.
A l’entrada, gaudint com sempre la magnífica vista de Barcelona, he vist que per fi! han tapat aquella mena d’estany sense aigua, que davant la porta, només servia per prendre mal a la gent que despistada hi queia. El museu, a primeres hores del matí estava buit. Tot un plaer poder visitar un museu sense cues ni aglomeracions.
La col·lecció que hi havia a Pedralbes de la Tita Cervera ha estat el primer en visitar. Després, el llegat Cambó. Un quadre d’autor sevillà anònim i que a mi em va recordar molt un Velázquez que hi ha a la National Gallery de Londres, em va fer recordar una conversa que vaig tenir fa molts anys a Nova York amb Mr. Breadsley, aleshores director de l'Hispanic Society.
Quan el Metropolitan de Nova York estava tramitant la compra del Juan Pareja de Velázquez al lord anglès, parent de la reina, es veu que els experts del museu van anar cap l'Hispanic a demanar-los que els deixessin el retrat de Juan Pareja que també tenen i que segons els experts és una còpia pintada per Pareja (redéu doncs, que bé pintava en Pareja), per comparar-los i fer estudis pertinents. El director de l'Hispanic es va negar a que traguessin el quadre del museu, així doncs, si volien fer comparacions i estudis havien d’anar amb el quadre del lord a l'Hispanic. Així es va fer i durant força temps ja veus a tot l’equip tècnic del Metropolitan anant i venint passejant el seu quadre.
Sembla que, després dels estudis pertinents, fins hi tot van rebaixar la mesura del quadre del MET per que tingués la mateixa que el de l'Hispanic, cosa que va estranyar molt a Mr. Breadsley i que em va recalcar quan m’ho explicava. I va concloure el seu relat dient-me: el nostre museu és molt pobre i mai podrem competir amb els experts que el MET pot pagar-se, però tinc la plena certesa que si hi ha un Juan Pareja pintat per Velázquez, aquest és el nostre.
Retrat d'en GimenoVarem continuar la nostra visita fent una llarga passejada per les sales dedicades als artistes catalans, que contràriament a les nostres expectatives, van acabar cansant-nos. Tot tan barceloní.
La sala dedicada a Gimeno excel·leix per sobre les altres. Quin pintor, quina força i quina honestedat. Gimeno és el paradigma dels pintors de raça: no té tècnica, no té estil, no segueix cap moda. I podríem ampliar-ho dient que no formava part de la "culture-club" de l’època, no era de família benestant i no va vendre cap quadre ja que els gustos estaven narcotitzats per l’estil dels quatre diletants. Però Gimeno pintava i un cop caiguts tots els tabús la seva obra emergeix lluminosa, valenta i personalíssima.
El restaurant, amb nom relacionat amb el món de l’art, oferia uns preus que invitaven al dejuni. Potser era degut a que a les seves parets hi penjaven uns tàpies, o epígons, i és clar això s’ha de pagar.
A la sortida del museu dos homes passejaven les seves vergonyes entre el públic que els mirava sense entendre res. L’exhibicionisme en estat pur.
La sala dedicada a Gimeno excel·leix per sobre les altres. Quin pintor, quina força i quina honestedat. Gimeno és el paradigma dels pintors de raça: no té tècnica, no té estil, no segueix cap moda. I podríem ampliar-ho dient que no formava part de la "culture-club" de l’època, no era de família benestant i no va vendre cap quadre ja que els gustos estaven narcotitzats per l’estil dels quatre diletants. Però Gimeno pintava i un cop caiguts tots els tabús la seva obra emergeix lluminosa, valenta i personalíssima.
El restaurant, amb nom relacionat amb el món de l’art, oferia uns preus que invitaven al dejuni. Potser era degut a que a les seves parets hi penjaven uns tàpies, o epígons, i és clar això s’ha de pagar.
A la sortida del museu dos homes passejaven les seves vergonyes entre el públic que els mirava sense entendre res. L’exhibicionisme en estat pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada