El temps, que tot el que et dóna et pren. Giordano Bruno

El cementiri d’Aldover, que aquí en diuen Calvari, té una construcció senzilla que vist des del poble queda en un monticle. S'hi accedeix en ziga-zaga, un cop traspassada una porta de ferro, seguint un camí costerut i protegit per murs de pedra, abans encalcinats, i puntejats per la sòbria verticalitat dels xiprers. A dalt de tot, hi ha una petita ermita coronada per una campana. El conjunt, vist des de la vora del riu és d’una senzillesa que només les coses de poble, fetes amb respecte i d’autoria comuna, solen tenir. Tampoc ha perdut la seva bellesa malgrat el pont de la carretera, força mal traçat i poc respectuós amb l’entorn.

L’he pintat moltes vegades aquest cementiri i des de diferents punts de vista i sobre tot a diferents hores de llum. A certes hores del crepuscle, quan la llum retalla l’ermita i les plomes dels xiprers pinten de color i transparències els blanc murs que el delimiten, és quan el conjunt comença a deixar de ser terrenal i s’eleva. Si la solpostada senyala vent, amb els núvols esfilagarsant-se, llavors la visió ja és d’un altre món i només cal esperar a que tot el conjunt blavegi i llavors els murs i els xiprers adquireixen la mateixa tonalitat, la mateixa textura, mentre el cel s’inflama i retalla la silueta. Grècia, llavors, sembla trasplantada al poble. Recordo que al primer quadre que vaig pintar del cementiri hi vaig escriure aquesta frase: Evocació amorosa i llunyana de Grècia.
Ara, la silueta del cementiri està alterada. Al costat de l’ermitori hi creixia un pi que, a mi particularment no m’agradava, trencava amb la seva forma i color l’harmonia del conjunt, però al cap i a la fi allí creixia i poc a poc s’anava apoderant de la façana emblanquinada de l’ermitori i el seu verd i la seva forma van començar a devenir familiars. Un dia, vaig adonar-me que el pi, de capçada prou considerable, perdia el seu color i s’esmortia. Vaig pensar que la sequera l’estava matant com ja estava fent amb molts arbres dels voltants. I em va saber greu.

No fa pas gaire em vaig assabentar que la mort del pi no va ser deguda a la sequera sinó a una mà que el va coronar per desabar-lo perquè, segons diuen, amb les seues arrels aixecava els fonaments de l’ermitori. Durant un temps la seva silueta arrodonida, seca i terrosa li va donar un aspecte lúgubre i trist a tot el recinte, cosa que abans mai, i sent un cementiri, havia tingut.