Michele Marullo. BoticelliLa sala de pintura italiana, a la planta baixa, té un ambient arquitectònic una mica lúgubre que ni la bellesa de les obres poden apaivagar i ni tan sols dissimular. L’Anunciación de Fra Angelico, amb els seus blaus lluminosos (ai! el blavet de la roba), fa que oblidem la sordidesa de la sala. Tot el quadre respira lluminositat fins hi tot a la predel·la inferior, amb els diferents passatge de la vida de la verge, la llum n’és la protagonista absoluta.
Tintoretto, immens en el seu Lavatorio; Com immens també, tot i el petit format, El tránsito de la Virgen de Mantegna. Antonello de Messina i el seu Cristo sostenido por un ángel. Rafael, de qui em trobat a faltar la seva Sagrada Familia, en préstec a l’antològica que li dediquen a la seva ciutat nadiua. Andrea del Sarto, que cada dia m’agrada més; els nacrats de la túnica de Sant Mateu són, apart d’extraordinaris, d’un atrevit que ultrapassa el que ara definiríem com modern i...Botticelli. El seu tríptic, que formava part d’un conjunt de quatre peces on narra una història del Decameró, eren les peces del mestre italià, regal de Francesc Cambó, que podiem gaudir al museu. Ara, des de fa uns anys podem admirar un altre pintura, cedida per la filla de Cambó: el retrat de Michele Marullo Tarcaniota.
Sento una certa devoció pels retrats en petit format de qualsevol pintor del Renaixement, dels pintors holandesos i en especial de Hans Memling. Els caps masculins, tot i anar abillats, tocats i tonsurats a la moda de l’època queden, suggestivament, actuals; no passa així amb les dones que mostren uns rostres de faccions...antigues.
El retrat de Michelle Marullo, és d’una subtilesa que et fa dubtar de la tècnica. Els grisos del fons donen una profunditat que no fa altra cosa que accentuar el contrast amb el retratat, abillat i tocat de negre; tot i així, no hi ha duresa i la mirada melancòlica del home i la ganyota que la seva boca no dissimula, ens captiva i ens convida a pensar que, tot hi estar posant per ser retratat, ell continua amb les seves cabòries.
Per Tiziano, Guercino, Caracci, Veronés i la resta de pintors italians, els han habilitat unes sales al primer pis que en una propera vegada hi hauré de passejar-m’hi.
Tintoretto, immens en el seu Lavatorio; Com immens també, tot i el petit format, El tránsito de la Virgen de Mantegna. Antonello de Messina i el seu Cristo sostenido por un ángel. Rafael, de qui em trobat a faltar la seva Sagrada Familia, en préstec a l’antològica que li dediquen a la seva ciutat nadiua. Andrea del Sarto, que cada dia m’agrada més; els nacrats de la túnica de Sant Mateu són, apart d’extraordinaris, d’un atrevit que ultrapassa el que ara definiríem com modern i...Botticelli. El seu tríptic, que formava part d’un conjunt de quatre peces on narra una història del Decameró, eren les peces del mestre italià, regal de Francesc Cambó, que podiem gaudir al museu. Ara, des de fa uns anys podem admirar un altre pintura, cedida per la filla de Cambó: el retrat de Michele Marullo Tarcaniota.
Sento una certa devoció pels retrats en petit format de qualsevol pintor del Renaixement, dels pintors holandesos i en especial de Hans Memling. Els caps masculins, tot i anar abillats, tocats i tonsurats a la moda de l’època queden, suggestivament, actuals; no passa així amb les dones que mostren uns rostres de faccions...antigues.
El retrat de Michelle Marullo, és d’una subtilesa que et fa dubtar de la tècnica. Els grisos del fons donen una profunditat que no fa altra cosa que accentuar el contrast amb el retratat, abillat i tocat de negre; tot i així, no hi ha duresa i la mirada melancòlica del home i la ganyota que la seva boca no dissimula, ens captiva i ens convida a pensar que, tot hi estar posant per ser retratat, ell continua amb les seves cabòries.
Per Tiziano, Guercino, Caracci, Veronés i la resta de pintors italians, els han habilitat unes sales al primer pis que en una propera vegada hi hauré de passejar-m’hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada