Estic llegint els llibres que vaig comprar el darrer viatge a Madrid. Un d’ells, és d’un artista que parla de la seva experiència pictòrica i a qui el Reina Sofia li va muntat una exposició en el nou espai construït pel arquitecte Jean Nouvel; a les primeres pàgines ja m’està avorrint de llegir tantes obvietats. És clar que aquestes obvietats són típiques dels artistes de la seva corda i que paraula més, paraula menys semblen dites sempre per la mateixa boca. Exemple primer: "Hastiado del ambiente gris y mortecino de (aquí poseu-hi la ciutat on vivia l’artista), y de la mediocridad de la atmósfera cultural que se respiraba en España, decidí irme a París". I així de mil maneres semblants. Quina sort tenien aquests artistes de poder marxar de la dictadura amb tanta facilitat, dictadura a la qual les seues famílies donaven suport, i fotre el camp a l’estranger amb la butxaca plena a culturitzar-se, després tornar i ser antifranquistes.
Exemple segon: parlant de la seva obra diu: "He procurado, al contrario del Cristo de Velázquez, convulsionar una imagen y cargarla con un viento de protesta". I això, sona com un avís: no us atreviu a criticar-me ja que si ho feu us esteu carregant a Velázquez. Aquesta tècnica solen utilitzar-la molt els nous directors de teatre, d’òpera i altres artistes dedicats a fer, i de pas fer-se, homenatges.
Tinc la certesa de que no acabaré de llegir aquest llibre.
Exemple segon: parlant de la seva obra diu: "He procurado, al contrario del Cristo de Velázquez, convulsionar una imagen y cargarla con un viento de protesta". I això, sona com un avís: no us atreviu a criticar-me ja que si ho feu us esteu carregant a Velázquez. Aquesta tècnica solen utilitzar-la molt els nous directors de teatre, d’òpera i altres artistes dedicats a fer, i de pas fer-se, homenatges.
Tinc la certesa de que no acabaré de llegir aquest llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada