“Quae fuerant vitia, mores sunt”. Els vicis d’altres temps són els costums d’avui, deia Sèneca.
El parvulari pictòric o artístic d’aquestes terres està inactiu. Té gossera. Cap exposició, cap happening, cap presentació: res de res. Té a veure la crisi amb tanta inactivitat?
La gossera artística s’ha buscat el mecenatge estatal.
Un, a mesura que passen els anys, se n’adona que la majoria de gent del món de la faràndula artística, ja no es dediquen a la seva tasca sinó que s’han buscat una altra sinecura, una mena de simonia artística, que alguns porten fins a límits inimaginables, d’autèntica pràctica de funambulisme. Formen part del que anomeno la ceguesa conreada.
Resulta que els bojos dirigeixen als cecs, llegim a El Rei Lear, quanta actualitat té aquesta frase. I els cecs, feliços, conreant la seva ceguesa.
Aquest sindicat d’artistes, com tots els sindicalistes, són amants de les congregacions, ja que així poden controlar-se i veure qui s’endu més propines de tots i perquè. Encara que tenen un caràcter marcadament individualista, quina paradoxa!, volen junts, i els moixons que volen en bandada són els que pitjor canten, però fan soroll.
El mecenatge, ja sigui municipal, autonòmic o estatal arriba fins a límits insospitables. Els més afortunats tenen mecenatges europeus. El mecenatge eclesiàstic, abans tan preuat, està de baixa. Qui vol avui en dia indulgències plenàries quan està de moda el laïcisme i altres exotismes?
És al nostre interior, on tot és permès, on tot és ocult, on hem que tenir les coses clares i a la vista.
Es necessiten més esforços i talent per moure’s en la ignorància que no pas en el coneixement.
Tenir talent, darrerament ja no val, hem de tenir també el permís vostre. No és així amics meus?
El parvulari pictòric o artístic d’aquestes terres està inactiu. Té gossera. Cap exposició, cap happening, cap presentació: res de res. Té a veure la crisi amb tanta inactivitat?
La gossera artística s’ha buscat el mecenatge estatal.
Un, a mesura que passen els anys, se n’adona que la majoria de gent del món de la faràndula artística, ja no es dediquen a la seva tasca sinó que s’han buscat una altra sinecura, una mena de simonia artística, que alguns porten fins a límits inimaginables, d’autèntica pràctica de funambulisme. Formen part del que anomeno la ceguesa conreada.
Resulta que els bojos dirigeixen als cecs, llegim a El Rei Lear, quanta actualitat té aquesta frase. I els cecs, feliços, conreant la seva ceguesa.
Aquest sindicat d’artistes, com tots els sindicalistes, són amants de les congregacions, ja que així poden controlar-se i veure qui s’endu més propines de tots i perquè. Encara que tenen un caràcter marcadament individualista, quina paradoxa!, volen junts, i els moixons que volen en bandada són els que pitjor canten, però fan soroll.
El mecenatge, ja sigui municipal, autonòmic o estatal arriba fins a límits insospitables. Els més afortunats tenen mecenatges europeus. El mecenatge eclesiàstic, abans tan preuat, està de baixa. Qui vol avui en dia indulgències plenàries quan està de moda el laïcisme i altres exotismes?
És al nostre interior, on tot és permès, on tot és ocult, on hem que tenir les coses clares i a la vista.
Es necessiten més esforços i talent per moure’s en la ignorància que no pas en el coneixement.
Tenir talent, darrerament ja no val, hem de tenir també el permís vostre. No és així amics meus?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada