El Prado, encore

La visita continua i entro a la sala on hi ha els quadres de Juan Carreño de Miranda. Els dos retrats d’Eugenia Martínez Vallejo, vestida i nua, m’entendreixen. La nena, a qui motejaven “la Monstrua”, posa pel pintor en dos quadres, en un vestida i l’altre nua, per desig del rei Carles II. En tots dos la seva mirada trista em corprèn. La nena no pot amagar la seva pena de sentir-se objecte de burla i Carreño, ratllant les cimes de Velázquez, la retrata amb tota la tendresa i la... redimeix. El retrat on posa nua, el seu ullets enterbolits per les llàgrimes ens fan participar de la vergonya que sent al sentir-se vexada i violada en el seu pudor de xiqueta.
El retrat del Duque de Pastrana és un del meus favorits. Tot hi tenir influències del retrat holandès (fondo del quadre, col·locació del model, rigidesa) està influït per la pintura de Velázquez que l’humanitza. El duc malgrat que posa amb tots els atributs del seu rang: lacais, el cavall, la vestimenta amb la creu de Santiago, hi ha naturalitat. I mostra la bellesa de l’home que sent bell, no ho sap o no en fa ús.
Els retrat del rei (aquest si que té cara de tarat i no els seus bufons) i la reina mare, la mística Mariana, des de l’altre pany de paret penen les seves ànimes. El retrat Bufón con perro, amb el qual els experts (se saben ells) no es posen d’acord si és de Velázquez o Carreño, ens mira amb altivesa i sembla que se’n foti de tots.
Finalment, surto cap a la nau central. M’assec davant El sueño del patricio de Murillo i la meva mirada sempre va cap a la dona que està endormiscada. I passo una estona com si vetllés el seu son. Un passeig per la galeria, que depenent del dia té una llum diferent, em permet admirar Murillo i Ribera. Al fons hi ha Goya que aquest viatge he obviat (espero que no m’ho tingui en compte), i en trànsit passo per la sala de baix on hi ha l’escola italiana, abans de sortir al carrer.