Museu del PradoViatge a Madrid. L’AVE em permet fer-ho en un dia. Primera visita, El Prado. Abarrotat, com ja sol ser habitual. Com enyoro el silenci, la tranquil·litat i sobretot el respecte que es vivia al Prado fa uns anys. Ara tot són aldarulls i presses. Possiblement, és el preu que hem de pagar per viure en el que s’anomena la societat del benestar i de la cultura. Les hordes també han envaït els museus i ahir que a Madrid hi feia una calor sufocant el pantalons curts, les bermudes i les samarretes de tirants dominaven el paisatge interior del museu. Pot algú, vestit d’aquesta manera, entrar en un museu sense sentir que dóna la nota? Pot algú vestit així percebre el que El Prado ens ofereix? Cada dia tinc més clar que l’estètica i la ètica es donen la mà.
A la sala de Velázquez, s’entén l’oval, els cossos nus dels ferrers de la farga lluïen, potser més bells que mai, la seva sòbria masculinitat (la masculinitat si no és sòbria és exhibicionisme) contrastant amb la de una part del públic masculí que mostraven cames i braços. Per un moment em va semblar que els cinc ferrers estaven atònits, no per la sobtada aparició del déu Apol·lo, sinó per la fauna que donant-los l’esquena semblava admirar Les Menines i que rondant esmaperduda, la barbeta aixecada, intentava mirar per sobre dels demés, buscant, qui sap què. O potser preguntant-se què cony faig aquí dins?
El Prado és un museu generós; aquest és l’adjectiu que, a la meua manera de veure, més li escau. També n’hi ha d’altres que li van però crec que no el defineixen tant: sobri, auster, mesurat i sobretot, hauríem de dir que, sense enfarfec: res hi sobra. Tot en mesura podríem dir, però no. Poder gaudir de Velázquez, Goya, el Greco, Murillo, Ribera, Tiziano (per nombrar-ne uns quants) en mesura seria tenir uns quants quadres, però és que el museu en té moltes d’obres d’aquests creadors, sales plenes, i totes extraordinàries. I les mostra sense cap mena d’altivesa (que podria fer-ho) ni suficiència ni arrogància. Les mostra simplement. Amb naturalitat. Aquí ho teniu, És el que hi ha. I llògicament això ens corprèn i fa que visitant-lo ens sentíssim petits, però satisfets de la nostra petitesa. És per això, que a museus com El Prado un només hi pot entrar amb respecte perquè allí hi rau tot el que de bo pugui tenir la nostra cultura. I hem de sortir-hi, apart de una mica estamordits, agraïts.
A la sala de Velázquez, s’entén l’oval, els cossos nus dels ferrers de la farga lluïen, potser més bells que mai, la seva sòbria masculinitat (la masculinitat si no és sòbria és exhibicionisme) contrastant amb la de una part del públic masculí que mostraven cames i braços. Per un moment em va semblar que els cinc ferrers estaven atònits, no per la sobtada aparició del déu Apol·lo, sinó per la fauna que donant-los l’esquena semblava admirar Les Menines i que rondant esmaperduda, la barbeta aixecada, intentava mirar per sobre dels demés, buscant, qui sap què. O potser preguntant-se què cony faig aquí dins?
El Prado és un museu generós; aquest és l’adjectiu que, a la meua manera de veure, més li escau. També n’hi ha d’altres que li van però crec que no el defineixen tant: sobri, auster, mesurat i sobretot, hauríem de dir que, sense enfarfec: res hi sobra. Tot en mesura podríem dir, però no. Poder gaudir de Velázquez, Goya, el Greco, Murillo, Ribera, Tiziano (per nombrar-ne uns quants) en mesura seria tenir uns quants quadres, però és que el museu en té moltes d’obres d’aquests creadors, sales plenes, i totes extraordinàries. I les mostra sense cap mena d’altivesa (que podria fer-ho) ni suficiència ni arrogància. Les mostra simplement. Amb naturalitat. Aquí ho teniu, És el que hi ha. I llògicament això ens corprèn i fa que visitant-lo ens sentíssim petits, però satisfets de la nostra petitesa. És per això, que a museus com El Prado un només hi pot entrar amb respecte perquè allí hi rau tot el que de bo pugui tenir la nostra cultura. I hem de sortir-hi, apart de una mica estamordits, agraïts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada