Contando los colores a la noche

Les tapereres de la timba que dóna a la carretera ja estan florides. Mostren les seues flors, com si fossin un plomall, amb irisacions liles que d’aquí a no res es convertiran en tàperes. Fa bonic veure-les penjant amb la seu taca de verd bronzí, ornant la paret de la timba, alimentant-se, possiblement, només de l’aire, de la brisa humida del riu. La seues flors li donen un punt lumínic que ens atrau la mirada com la llum d’una bombeta atrau una falena. És impossible passar per la vora i no alçar la vista per dedicar-hi un esguard i acaronar la seva florida cabellera.
La Pepa, quan venia de visita des d’Andalusia, em portava tàperes que ella mateixa posava en vinagre. Recordo, que la darrera vegada que va venir, ja molt malalta, quan li vaig preguntar que què tal es trobava, i com havia passat la nit, em va contestar: "ya ves Manel, hijo, contando los colores a la noche". Ni Lorca ho supera.

Homenatge a Murillo, oli

Si haguéssim de definir, amb un sol adjectiu, tot l’art que es manufactura en els darrers anys i que no parem de veure a les exposicions subvencionades, antològiques, fires, dominicals i revistes especialitzades, possiblement seria aquest: panòptic.
Per contrarestar-ho, alguns museus i fundacions presenten exposicions d’artistes i obres que no haurien d’haver sortit (com sempre hi ha excepcions), d’on estaven: boudoirs, cases poc ventilades i golfes.