Mimoses per les Menines, oliUna de les visites que sempre faig al Prado, de fet és casa seva, és a Velázquez. La sala oval és de visita obligada encara que sigui plena de turistes japonesos fent-hi fotos tot i la prohibició i les amonestacions dels guàrdies.
La mirada de Maribárbola, a qui trobo, dins de la seva deformació, d’una bellesa serena amb uns ulls vius que desprenen una alegria sense fingiment, sempre es troba amb la meva tot i que hi hagi una miríade d’espectadors davant. Després, tinc temps i espai (Las meninas s’enduen tot el protagonisme) de plantar-me davant del Calabacillas, que ajupit, somrient, agafant-se les mans ens mira, estràbicament, com desmanant-nos una mica d’atenció o una carícia. I aquest és el gest que em surt del cor i faria: agafar-li la cara amb les dos mans i acaronar-lo. Amb Francisco Lezcano, el nen de Vallecas, la conversa és de mirades. Tot i que el cap li pesa massa l’aguanta una mica cap enrere per poder mantenir la mirada alta. Una mirada d’uns ullets menuts i enfosos que somriuen, una mica enjogassat, convidant-nos a jugar a cartes i l’esforç fa que no pugui controlar la seva boca, que petita i molsuda sembla que deixi anar un fil de baba. Sebastián de Mora, assegut, és l'unic que posa; amb la mirada seriosa i escrutadora, sembla que faci esforços per mantenir el seu petit cos, una mica d’autòmat, en equilibri. I sembla dir-nos, ull! sóc nan però no idiota. I poc s’imagina ell que el pinzell del mestre va lliurar de l’estultícia i de la minusvalidesa a tota la cort de bufons, fent-los més persones si cap, d’aquella monarquia que l’únic que va tenir de bo va ser coincidir en el temps amb Velázquez.
A l’altre extrem de la sala la venerable madre Jerónima de la Fuente, amb la creu a la mà, que l’aguanta com qui aguanta un bastó per fotre una verdugada, ens guaita morruda i sorruda. Ni la visita, que està esperant, li canviarà l’humor, i és més, gira la vista, com ignorant-nos, amb un cert menyspreu.
Aquesta vegada la visita va continuar per les sales de Velàzquez, deixant anar la mirada. Depenent de l’estat d’ànim miro un quadre o altre; m’avanço unes passes o reculo, inclino el cap i faig ganyotes per acomodar-me bé les ulleres i poder enfocar. A vegades torno sobre les meves passes perquè tinc la sensació que m’he deixat de veure una part, un recó o un detall d’un quadre de l’altra sala. Uns dies deambulo per les sales, d'altres sembla que tingui pressa posseit per una mena de dèria... d'arribar tard a la cita.
Si l’esquena m’avisa, cerco un banc, dels pocs que hi ha i m’assec. Llavors deixo anar la mirada i suspiro. I el record dels qui estimo es magnifica i em fa sentir molt afortunat. Prenc alguns apunts; crec que és una manera de voler retenir el moment. I llavors la gent que una estona abans m'anguniava m'alegra perquè plegats gaudim i estimem El Prado.
La mirada de Maribárbola, a qui trobo, dins de la seva deformació, d’una bellesa serena amb uns ulls vius que desprenen una alegria sense fingiment, sempre es troba amb la meva tot i que hi hagi una miríade d’espectadors davant. Després, tinc temps i espai (Las meninas s’enduen tot el protagonisme) de plantar-me davant del Calabacillas, que ajupit, somrient, agafant-se les mans ens mira, estràbicament, com desmanant-nos una mica d’atenció o una carícia. I aquest és el gest que em surt del cor i faria: agafar-li la cara amb les dos mans i acaronar-lo. Amb Francisco Lezcano, el nen de Vallecas, la conversa és de mirades. Tot i que el cap li pesa massa l’aguanta una mica cap enrere per poder mantenir la mirada alta. Una mirada d’uns ullets menuts i enfosos que somriuen, una mica enjogassat, convidant-nos a jugar a cartes i l’esforç fa que no pugui controlar la seva boca, que petita i molsuda sembla que deixi anar un fil de baba. Sebastián de Mora, assegut, és l'unic que posa; amb la mirada seriosa i escrutadora, sembla que faci esforços per mantenir el seu petit cos, una mica d’autòmat, en equilibri. I sembla dir-nos, ull! sóc nan però no idiota. I poc s’imagina ell que el pinzell del mestre va lliurar de l’estultícia i de la minusvalidesa a tota la cort de bufons, fent-los més persones si cap, d’aquella monarquia que l’únic que va tenir de bo va ser coincidir en el temps amb Velázquez.
A l’altre extrem de la sala la venerable madre Jerónima de la Fuente, amb la creu a la mà, que l’aguanta com qui aguanta un bastó per fotre una verdugada, ens guaita morruda i sorruda. Ni la visita, que està esperant, li canviarà l’humor, i és més, gira la vista, com ignorant-nos, amb un cert menyspreu.
Aquesta vegada la visita va continuar per les sales de Velàzquez, deixant anar la mirada. Depenent de l’estat d’ànim miro un quadre o altre; m’avanço unes passes o reculo, inclino el cap i faig ganyotes per acomodar-me bé les ulleres i poder enfocar. A vegades torno sobre les meves passes perquè tinc la sensació que m’he deixat de veure una part, un recó o un detall d’un quadre de l’altra sala. Uns dies deambulo per les sales, d'altres sembla que tingui pressa posseit per una mena de dèria... d'arribar tard a la cita.
Si l’esquena m’avisa, cerco un banc, dels pocs que hi ha i m’assec. Llavors deixo anar la mirada i suspiro. I el record dels qui estimo es magnifica i em fa sentir molt afortunat. Prenc alguns apunts; crec que és una manera de voler retenir el moment. I llavors la gent que una estona abans m'anguniava m'alegra perquè plegats gaudim i estimem El Prado.
Hi ha dies que m’agradaria canviar la distribució de les obres (uns cinquanta quadres de Velázquez donen per a molt) i, sobretot, penjaria Les menines quasi bé arran de terra, per poder-lo gaudir des del mateix punt de vista en que va ser pintat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada