Aquarel.la i tinta (a l'estil de Matisse)Havent sortit del Prado, me’n vaig anar al Thyssen on hi ha una exposició dedicada a Matisse. El museu mostra una sèrie d’obres realitzades entre els anys 1917-1941, o sigui els anys de Niça.
Matisse, tot i ser un pintor que m’agrada, no acaba de fer-me el pes. A la seva obra li manca consistència i sempre queda com esbossada. No està acabada ni...feta; és com un divertiment, un exercici manual, d’aprenentatge. Matisse, crec que encarna molt bé el tipus de pintor diletant que a més va tenir la sort de viure en una època de grans canvis artístics, on tot valia i que sobretot perseguia l’originalitat; la manera diferent de dir les coses, els llenguatges nous que trenquessin, sobretot, amb l’anomenada pintura d’acadèmia que a França era més que encotillada; era el que es coneix com pintura pompier.
Matisse, tot i ser un pintor que m’agrada, no acaba de fer-me el pes. A la seva obra li manca consistència i sempre queda com esbossada. No està acabada ni...feta; és com un divertiment, un exercici manual, d’aprenentatge. Matisse, crec que encarna molt bé el tipus de pintor diletant que a més va tenir la sort de viure en una època de grans canvis artístics, on tot valia i que sobretot perseguia l’originalitat; la manera diferent de dir les coses, els llenguatges nous que trenquessin, sobretot, amb l’anomenada pintura d’acadèmia que a França era més que encotillada; era el que es coneix com pintura pompier.
Matisse, va obrir una nova finestra a la pintura i hi va fer entrar l’aire de la Provença, amb tot el que de souplesse i color pogués tenir i del que París en patia. La seva obra, per a mi, és molt il·lustrativa. I ho dic sense voler desmerèixer-lo.
La seva és una pintura sense esforç, una mica automàtica, com la poesia surrealista i amb una factura, una mica naif, d’adolescent, d’estudiant de secundària, però que té la gràcia de l’espontaneïtat, obviant la tècnica però emprant els coneixements de la teoria dels colors.
La seva és una pintura sense esforç, una mica automàtica, com la poesia surrealista i amb una factura, una mica naif, d’adolescent, d’estudiant de secundària, però que té la gràcia de l’espontaneïtat, obviant la tècnica però emprant els coneixements de la teoria dels colors.
La visita a l’exposició, que va ser un passeig (no hi havia res que em cridés l’atenció com per apropar-me a algun quadre), em va fer rememorar les que he vist a l’estranger i en particular als Estats Units. Encara recordo la retrospectiva al Moma de Nova York, l’any 1992, on potser perquè era el primer cop que veia tants matissos junts, la meva joventut o la gran varietat d’obra penjada, que no em va desagradar veure en directe l’obra d’un dels gurús de la pintura moderna. En canvi, al Thyssen em va semblar tot poc consistent.
Quan he hagut de fer algun cartell, o quelcom que quedi graciós, moltes vegades recorro a pintar a la manera de... algun pintor. La dansa, vaig emprar-la per fer, fa uns 15 anys, un cartell de la Coordinadora de teatre de les Terres de l’Ebre i ahir vaig pintar-li un ventall a l’amiga Mònica imitant Matisse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada