This age of cant: Aquests temps d’hipocresia. Byron

Avui he rebut una carta del Departament de Cultura de la Generalitat. Portava el franqueig urgent amb segell de Correus de color vermell, ben vistós. Dintre, una invitació per assistir a una proposta teatral ¿¿??, per homenatjar a Josep M. de Sagarra a càrrec de l’artista mantingut o mamelló que toca durant aquesta legislatura. Lloc: Centre del Comerç. Data: Diada de Sant Jordi. La invitació, ha arribat tard tot i les urgències.
Un, en pot fer unes quantes lectures. Que com sempre s’improvisa, en aquestes terres, les tarjes de les invitacions les van imprimir a corre-cuita, per no dir a misses dites; que el funcionari adient, tenia altres coses a fer i ben pensat sempre hi ha prou temps per enviar-los i sinó, amb diners públics, gastarem més a l'haver d'aplicar-hi la tarifa urgent; que Correus continuï igual, és a dir: malament; que no volien que hi assistís, si em permeteu aquesta pinzellada de supèrbia. I he acabat, tot hi que encara podria trobar uns quans motius més.
Només em queda recordar a Azorín: Les cartes urgents solen ser més urgents per qui les envia que per qui les rep.

Aquestes tardes de primavera llargues i lluminoses inviten a fer passejades pels voltants de casa. Un, sempre està a l'aguait mirant i admirant i encara que ho tinc tot apamat sempre hi han sorpreses. A vegades és una pedra, un bocí de ceràmica que sobresurt, lluentejant, del terra. D'altres és un arbre o una matissa o qualsevol planta que no teniem ataüllada o que ha mudat el seu aspecte. Gràcies a les pluges hi ha una gran floridissa per tot arreu i aquest sembla ser l'any dels gladiols silvestres i a la vora del camí, han plantat la seva tija ben acolorida.

Llei de la prudència: hi ha que deixar endevinar i no dir.

La poesia i la pintura tenen moltes coses en comú, una d’elles és que són “inensenyables“.

Si la pintura i la poesia no són fidels als estats d’ànim, en són un reflex, llavors es converteixen en un modus operandi, o millor dit: un modus vivendi.

La pintura és un misteri i els misteris no hem de revelar-los ni deixondir-los. R. Gaya

En un món de fugitius optar per la direcció contraria pot semblar una evasió. T.S.Eliot

Via Verda, Aldover

Tothom parla de crisi però en realitat el que es vol dir és que no hi ha mercat. Un, pensa que el millor per l'art, sigui aquest pintura o poesia, és quan no hi ha mercat. La demanda empobreix i embruta. Crea escoles, ismes i quan la pintura i la poesia entren en aquest joc deixen de ser el que són i es converteixen en mercaderies de la mateixa manera que pot ser-ho la venda de qualsevol altre producte manufacturat. La manufactura reivindica les mans, i amb això no vull dir que l’artista no practiqui, no s’entreni, però crec que la millor pràctica, l’autèntic entrenament, els millors exercicis, com deia E. Montale en una entrevista de l’any 1962 (ja ha plogut), són els interiors fets de meditació i de lectura i, naturalment, el millor planter per la pintura no és omplir teles sinó... buidar-les; educar la mirada i no domesticar la mà, de la mateixa manera que per la poesia les millors troballes estan a la prosa. L’octium, les vacances interiors, són necessàries per qualsevol tipus de creació.
L’autor italià continuava: És un error separar categòricament les arts, com si foren independents entre si; penso que les arts tenen un fons comú. Pensament similar al del pintor R. Rauschenberg: La pintura és una manera de funcionar total i apassionadament en un món que abasta molt més que la pintura.

Tot ho hem de reduir a la seva màxima simplicitat, però no a més. A. Einstein

L'Estética és una justicia superior. Flaubert

Racó de lectura

Tot desig estancat és un verí, ens recorda André Maurois. Podríem afegir-hi que saciar apetits, allarga la vida. Tot i així, llavors em pregunto: I si la felicitat fos la manca de desig?

Hi ha pintors, artistes que es passen la vida donant testimoniatge de que ho són. Són una mica com els sindicalistes, sempre en portada cridant i amb la bandera del partit a les mans. En casos així, sóc un desafiliat.

Sempre que em poso a col·locar els llibres que he llegit als prestatges acabo rellegint-ne algun, o al menys passatges, ja que com que solc prendre notes i deixar fulls escrits a la manera de punt de llibre, el dia que els toca anar cap a la uniformitat de la llibreria, em criden l’atenció. Potser és la seva manera de parlar-me, de dir-me que encara no es mereixen la tranquil·litat de la biblioteca.
Avui li ha tocat al Tennesse Williams. Tot va començar amb una biografia que vaig comprar a les amigues de Berkana, a Madrid. La seva lectura, per cert decebedora, es va barrejar en el temps amb Una gata sobre un tejado de zinc en una edició de l’Editorial Alba. Les meves lectures surten com les cireres d’un cistell: enganxades.
Entre totes les notes que havia pres aquesta és la que m’ha cridat l’atenció: La crueltat deliberada és l’únic pecat imperdonable. Frase memorable i lapidària posada en boca de Blanche Dubois. No he pogut reprimir-me, me’n he anat cap a la biblioteca i he buscat a la “zona de teatre” l’única edició que tinc del Tramvia... És una edició de butxaca de l’editorial Signet, amb fotografies de l’estrena a Broadway i de la pel·lícula, per commemorar el 25è aniversari de l’edició.
M’he llegit tota l’obra, un cop més i en van...Com no, he subratllat una altra frase, també posada en boca de Blanche al final de l’obra: Whoever you are, I have always depended on the kindness of strangers.
Per cert, penso que l’autor tenia una màgia especial per les frases rodones, però sobretot pels títols de les seves obres.

L'horitzontal és la senyora del delta

Lluents, nota de color, oli

Qui durant aquests dies vagi pel delta gaudirà la primavera d’una manera diferent. Al delta, la primavera no esclata en verds sinó en terres: des dels colors més subtils com el groc de nàpols i les terres roses transparents fins l’ombra cremada o l’asfalt. Els terres naturals, els sienes i ocres, en totes les seves gammes, fins quasi bé arribar als rojos anglesos que en algunes zones són sinòpia. Els sépies, cendres i negres de femer.
Els camps, recent llaurats, adquireixen unes textures i un cromatisme únics i efímers. Si a més a més tenim la sort de trobar-nos que estan llaurant un dels lluents, llavors l’espectacle és ja impagable. El tractor, com un pinzell, va obrint solcs de color que canvien segons passi la dalla o li doni la llum, tot coronat per un estel de pàtxeres sempre a l’aguait de qualsevol cosa que dur-se al bec. Vist a contrallum, al crepuscle, sembla que la terra s’evapori en or en una tènue transparència daurada que els ocells amb els seu batec magnifiquen.
Si el dia es recull acompanyat de nuvolades, senyalant vent, darrera del Montsià i Mont-Caro llavors tota la gama de violetes dominarà la solpostada.
D’aquí a no res, l’aigua que ja baixa pels canals negaran els camps recentment llaurats, i en pocs dies tota la verdor dels verds se n‘ensenyorirà dels camps.
De petit, sentia dir als vells del poble que no hi ha res més verd que l’aigua; veient aquests camps recordo al pare llaurant, fent força per mantenir la pollegana ferma i jo al seu costat enfonsant-me en la tovó dels solcs preguntant-li: i per què llaures? I sempre em responia el mateix: a la punta de la dalla hi ha una font.

L’orgull natural no té res a veure amb el rang social.

En art hem de ser, sabent-ho equilibrar, sense que desafinin, cultes i populars. Alhora.
Malament anem quan el gust de las masses, del carrer, s’allunya de la qualitat de les élites i molt pitjor quan aquestes es popularitzen.

Hi ha una majoria silenciosa que és còmplice de tot, del bo i del dolent; i ho és perquè no té veu, l’ha perdut.

Per un homenatge a Murillo, aquarel·la.

Ahir diumenge un suplement d'un diari publicava una entrevista amb qui va ser durant 31 anys director del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello. La foto que publiquen, tot i que ja no té res a veure amb el senyor que vaig conèixer, se'l veu amb l'aura que tenia fa més de 20 anys.

Durant una llarga temporada vaig dedicar-me a fer interpretacions de diferents obres d'autors espanyols als museus de Nova York. Entre les coses curioses que van passar-me, una d'elles va ser rebre la visita del director del museu mentre estava pintant la verge de Murillo. La seva amabilitat, cordialitat i senzillesa em van deixar corprès i em va recordar les maneres del director de la Hispanic Society, Mr. Breadsley.

L'entrevista que porta com titular: En el món de l'art hi ha unes enveges tremendes, ens mostra un home molt proper, que tot hi estar tota la seva vida dins de l'irreal món de l'art, en uns nivells inimaginables per qualsevol, no ha deixat de tenir els peus a terra. Home d'una sensibilitat exquisida, va demostrar tenir molt clar el que per ell era dirigir una de les pinacoteques més rellevants del món.

Quan Rússia i els Estats Units van començar a fer apropaments polítics, una de les primeres coses va ser montar una gran exposició de les obres de l'Hermitage i del Pushkin a la National Gallery de Washington, que després va viatjar al MET. Vaig tenir la sort de veure totes dues exposicions i recordo l'escandalera que es va organitzar perque el Sr. Montebello es va negar a penjar segons quins quadres perquè no tenien la categoria que ell requeria. Tot un caràcter i un exemple.

El llibre que es va editar per l'ocasió: Impressionism and Post-Impressionism, em porta, i em refresca, records.

Homenatge a Murillo, oli.

L'entrevista, ens descobreix la seva admiració per La Niña de los Peines i que el flamenc comercial li displau. Finalment, l'entrevistador li pregunta que per què gosa a dir que recolza el concepte "d'elitisme". La seva resposta és clara i contundent: Elitisme és simplement tenir la noció d'excel·lència arrelada.

Parlar molt d’un mateix és també una manera d’ocultar-se. Nietzche.

Ram de paperines

Aquesta tarda, després d'haver estat trastejant una estona pel jardí, he collit aquestes paperines i he fet aquest ram.

La paraula sovint tan reveladora, és una disfressa. Com la màscara que en lloc de tapar destapa; en lloc de cobrir, descobreix, és a dir revela l’autèntica personalitat del disfressat.

Escriure de pintura o de poesia, és una mena d’exercici profilàctic. Un necessita netejar-se de quan en quan sinó acabaria fent el que no he de fer. És, per entendre’ns, un exercici d’higiene artística, per no descentrar-me. Un, apart de saber qui és, ha de saber on és... i cap on mira.

Crec que va ser Umbral qui va dir que la literatura no és res més que la memòria sotmesa a la gramàtica. Si prenem per certa aquesta afirmació, descobrim que la literatura només pot ser autobiogràfica la qual cosa reforçaria l’adagi (va ser d’Ors?) de que tot el que no és autobiografia és plagi.
En pintura, com en qualsevol altra manifestació artística, tot el que no és autobiogràfic, és còpia. La còpia es queda amb la forma externa perquè només s’alimenta de la tècnica i la tècnica és... superficial. De la mateixa manera que no és el mateix tenir la mirada entrenada que tenir la mirada... educada.

Busquem en els demés els nostres defectes per després retreure’ls-hi.

La confidència descobreix qui era o no digne d’ella

Iris germànica

Tenim una primavera boja. De fet, si no fos boja no seria primavera, però com que ara tot és marqueting, ens han fet creure que la primavera és ja... sol i platja. A un, i no és per portar la contrària, li agrada el temps a l'antiga: Fred, calor, pluja, sol, vent i les figues a l'agost.

Des que visc en aquestes terres, i sense ser pagès, la meva vida està molt més influenciada per les estacions i celebro i gaudeixo les primaveres com la d'enguany, fins i tot em desagra oir que fa mal temps quan cau una pluja que és una benedicció per aquesta terra.

La primavera d'enguany, per força anys, és impredictible i variada, com ha de ser perquè sinó seria aburrida i aquesta estació de l'any li podem posar l'adjectiu que es vulgui menys aquest.

La primavera és imprevisible com... l'adolescència.

Els que escrivim diaris som autors del jo exhibicionistes; fem confidències perquè cerquem algú que sigui digne d'elles. N’hi han que són més púdics i s'ho guarden en un calaix, però en els fons es moren de ganes de que algú obri el calaix i els llegeixi.

La majoria d’artistes contemporanis tenen un modus operandi que recorda als dirigents nazis, fatxes i comunistes. Els agrada actuar sempre amb un gran desplegament de mitjans i espectacularitat, cuiden molt la mise en scène, que és quasi bé teatral quan no operística i, sobre tot, els agrada donar a entendre que si estan allí on estiguin i fent el que fan és perquè responen a uns designis, a unes demandes superiors a les quals no poden ...desplaure. Ah! i els mitjans de comunicació, que com la policia no són rucs i investiguen, els persegueixen i els hi malmeten la intimitat contant-ho a les pàgines de cultura de qualsevol dominical.

Inventa nous móns i tinguis cura de la teva paraula. V. Huidobro

Llorer

El passat mes de febrer va morir a París Ricardo Paseyro. Me n'he assabentat fa uns quans dies, quan buscant unes fotos seves per Internet, he llegit els obituaris. Hom, a vegades, li passen coses curioses: aquest mes de febrer vaig poder llegir el seu, reeditat per Siruela, Poesía, poetas y antipoetas.
Va ser fent Belles Arts que de la mà de Santos Torroella, vaig saber de Paseyro i del seu assaig sobre Neruda. Santos Torroella va donar-me’l a llegir per tranquil·litzar-me ja que en aquelles èpoques era potser l’única persona que no combregava amb la poesia cridanera d'un dels tres famosos Pablos (en català encara es magnificava més el seu nom per efecte de la polisèmia).
En aquesta edició de Siruela hi he pogut llegir l’opinió que tenia d’un altre grande de la poesía hispana: Octavio Paz. Del seu Obra Poética I, editat pel Circulo de Lectores, no he pogut mai treure’n aigua clara. El segon tomo, ja ni el vaig comprar.
Jo sóc un perfeccionista que sap que la perfecció no existeix, ens diu Paseyro (només els perfeccionistes tenen això clar), busco en conseqüència un impossible (I què és la poesia sinó la consecució d’un impossible?). Paseyro, un home lúcid i crític en el seu assaig ens posa alerta sobre la impostura: Hi ha que tenir un sext sentit cuidadosament conreat per poder determinar si un està llegint un poema que és un poema o un poema que no ho és, per determinar que els versos són bons però que el poema és dolent, i reflexiona així quan li pregunten que per què escriu sobre els demès: Escriure sobre els altres t’ajuda a prendre consciència de que tu mateix pots ser objecte d’atacs si dius necieses. Quan s’exerceix l’ofici de crític, s’està sempre sobre la corda fluixa.
En la alta mar del aire i Mortal amor de la batalla són els seus llibres de poemes més coneguts i té un recull de Poesías completas, editat l’any 2000 per Biblioteca Nueva.

http://www.siruela.com/

http://www.bibliotecanueva.es/

Una cosa és treball, l’altra és obra. R. Gaya

Una cosa és treball, l’altra és obra. R Gaya.
Treballar sense descans. En què, com, això importa menys. J.R.Jiménez.
Sense treball no hi ha obra.

Monjo i Benet Espuny a Nova York

Divendres Sant. Fa un dia gris i cau, a estones, un borrimet. Aquesta nit anirem a Tortosa a veure la processó. Sempre que hi anem em ve al record les converses amb Benet Espuny sobre la seva joventut quan son pare treballava pel bisbat, tallant i policromant escultures i fent altars. De com durant la guerra civil intentà salvar els retaules que els milicians destrossaven. Si us plau no ho cremeu que són gòtics!, s’exclamava.

Com que Benet té una memòria cabalosa, els records volaven d’un any a l’altre. Escoltar-lo mentre explica l’odissea viscuda per portar el pas de la Pietat de Soriano Montagut a Tortosa, és tot un plaer.

Van anar a buscar-lo a Salamanca, en companyia del metge Secundino Sabaté, amb un camió que per aprofitar el viatge el van carregar de taronges de la finca de Vericat. La tornada a Tortosa la van fer acompanyats de dos dels fills del Sr. Sabaté i el camió carregat de sacs de farina per amortir els sotracs i poder protegir el grup escultòric. Vaig poder veure, ja fa uns anys, com a l’escola d’art, sota la supervisió de la, ara, directora se li feia una molt acurada restauració.

L’altra record té que veure amb el pas del Davallament de la creu, obra d’Enric Monjo. Estant a Nova York, Monjo va fer-hi una important exposició, a resultes de la qual el seu alcalde Mr. Wagner li va atorgar la medalla d’or de la ciutat. En aquella exposició hi havia, a grandària natural, una fotografia d’aquest pas tortosí, del qual l’escultor n’estava més que orgullós. Benet i Monjo, grans amics, s’hi van retratar davant.

Aquest vespre, quan contempli els passos d’aquest dos escultors desfilant en processó, continuaré la conversa amb el sr. Benet.

La vanitat és un cruel tirà al que tots obeïm.

Maquiavel, ens va dir que les noves sectes triomfants s’esforcen ans de tot per extingir la memòria de l’antic, i en el món de l'art és quelcom que s'acompleix amb quasi tanta celeritat com en la política.

Montaigne, uns anys després ens deia: El fanatisme és la primera causa de destrucció un cop s’ha aconseguit el poder.

L'Ebre per la tarda, Aldover

Als pollancres que hi ha abaix a la vora del riu, hi he vist com una parella de garses i feien el niu. Aquests ocells em porten records estètics de l'època de l'Op-Art: blanc i negre, positiu negatiu, disposició simètrica, composició geomètrica. He estat una estona observant com recercaven per entre les deixalles que les diferents riuades solen deixar enganxades a les branques de les matisses, dels tamarius i als troncs dels aubes i pollancres. Anaven per allí amb els seus salts mecànics, de còrvids, cercant la rameta idònia per acabar d’enllestir el seu niu. Trio aquesta, deixo l’altra i au!, un salt amb més impuls i cap al brancatge per continuar fent la seva tasca. Un boligot de branques, als meus ulls sense ordre ni concert, on hi pondran els ous i hi faran la niuada. Ara entenc, perquè al meu poble quan una dona va mal pentinada diuen: porta el cap com un niu de garses.

Per tot arreu la brisa feia volar toment i semblava una nevada irreal; feia que tot el paisatge s'infantilitzés.

En art no assumir cap risc, és ja un risc.

Glicina

El lilà i la glicina estan florint, però molt retardats, com quasi bé tot aquest any. La glicina mostra seus carrassos d’un lila subtil, aeri i alegre que pengen per les baranes del atri i mira per on, contrasten de manera natural amb l’esclat, la bola de color taronja de les clívies, que enguany han fet una floració espectacular. Està vist que cada planta té el seu any.

L’altre dia que vaig anar al delta tot estava florit i vaig sentir com una mena d’enveja. Algú s’ha dedicat mai a passejar pel delta però per les zones construïdes, habitades? És quelcom que sempre m’ha agradat fer. Les cases, solen estar envoltades del que anomeno hort enjardinat. Alguns d’ells, cada cop menys, solen tenir-hi gàbies amb animals: ànecs, gallines i pollastres; normalment sempre s’hi veu una ingleseta amb una rabera de pollets.

Portalada amb vinya borda i bignonies, oli

Sol haver-hi un emparrat. Els de tota la vida solen tenir una parra de raïm moscatell, els més moderns hi tenen buguenvíl·lees, bignònies o qualsevol altra enfiladissa. I als voltants de la casa estan plens de torretes dels materials més diversos, pintats dels colors més impensables, la majoria llampants, amb unes combinacions cromàtiques que al principi poden estranyar-nos però un cop acostumats, un hi veu molta estimació, innocència i netedat. Els testos tots pintats iguals, cada casa el seu color, estan disposats, arrenglerats al voltant de la casa.

La bonança del clima i la dedicació de la mestressa de casa fan que, quasi bé durant tot l’any, hi hagi una floridissa i una ufana envejables. Passejar pels carrers, seguint les sèquies florides, gaudint d’aquests jardins humils i casolans, és una bona manera de passar la tarda.

Alguns cantants i darrerament actors, abusen del registre "urlato".

Shakespeare

Nit de teatre a l'Auditori. El Rei Lear que es va presentar al Grec ens arriba a Tortosa. Una mica previngut, abans d’anar a veure l’obra, vaig llegir-me-la. Els directors actuals, apart de canviar el context i sobre tot l’ambientació, ara tot s’ha de contemporitzar, s’atreveixen esporgar, canviar, reescriure l’obra i gosen afirmar que l’autor, si fos viu, ho faria així, ho aprovaria. D’aquesta manera es guarden les espatlles de la possible crítica que puguin suscitar. I ens amenacen: si em critiqueu a mi, critiqueu al clàssic.

Finalment, els espectadors no sabem si el clàssic és actual gràcies a la revisió del modern de torn, o és actual perquè és clàssic. Afortunadament, els clàssics sobreviuen malgrat certs directors.

El text, molt actualitzat, estava escrit de manera molt entenedora, encara que li sobraven unes quantes concessions pedagògiques (la gent que anem a veure Shakespeare ja sabem que no anem a veure res que busqui clientelisme) i masses fills de putes i altres insults.

El que durant la primera part semblava que ens oferia un Shakespeare muntat sense estridències, és a dir, sense vel·leïtats artístiques es va desinflar com un globus i va acabar amb, fins i tot, el protagonista oblidant-se del text, quedant-se sense veu i perdent el ritme. El que en un principi era una coreografia que els actors seguien amb bon ritme escènic (el moviments en diagonal ho tenen), es va convertir en un ball de passes insegures que els actors (el duc d’Albània xafava ous) seguien sense cap mena d’empatx. Era exagerat.

El vestuari, seguin la moda imperant per interpretar als clàssics, era el més encertat. Roba actual amb textures antigues i algunes peces antigues amb tocs actuals. Els colors, dins de la mateixa gamma, resultaven harmònics tot i que alguns carmins i vermells sortien de to.

D’una escenografia sòbria, per mi hi sobrava la projecció fílmica, varem passar a una escenografia de final de curs, quan el desenllaç de l’obra reclamava més sobrietat encara. La purpurina que queia sobre els actors per simular la pluja era patètica. El paraigües, de pena. Les ombres projectades eren d’un infantilisme impropi.

La música, que actuava com una banda sonora, enfosquia la veu dels actors. A cops sentíem la veu de rei a través del altaveus com si fos una gravació, que es barrejava, sincopant-se amb la seva natural i de la resta d’actors. Mahler no crec que sigui la música adequada per aquest muntatge. Hi havia estones que amb el soroll de la gravació de la tempesta, les nuvolades projectades al ciclorama i el moviments simfònics semblava que representessin El que el vent s’endugué.

El paper de les dones es diluïa, se les notava incòmodes. Recordo a Mercé Pons, magnífica, dirigida per Flotats a París, 1940. La entrada de Lear amb Cordelia morta als seus braços, no em va emocionar, els actors ja havien esgotat tots el recursos abans d’hora. La majoria s’havia passat tota l’obra amb un registre massa alt, llàstima, perquè alguns actors (el duc de Kent) tenien un una veu magnífica. El bufó, amb una dicció clara, no se li va perdre cap paraula.
No sé on vaig llegir que l’art dramàtic actualment no és altra cosa que una escalada d’agressions cridaneres. Els actors haurien d’aprendre a les escoles que el seu ofici es aparentar, per tant quan actuen han d’aparentar que criden... sense cridar. Cada cop més, el teatre que es fa a casa nostra s’assembla a les pel·lícules de les sèries B televisives on tots criden per donar dramatisme a l’acció. La gent que ens agrada el teatre, si volem sentir crits, ja tenim les tertúlies televisives.
Bé, una vegada més, un surt de l'Auditori amb la impressió de que els actors venen massa relaxats a fer teatre a la perifèria i això comporta que les coses no surtin com seria desitjable. Un dia potser, es trobaran que el públic, cansat de ser respectuós, en lloc d'un aplaudiment de cortesia els deixi sols, actuant per a la claca.

Mai passa res, i quan passa no importa. Máxima estoica

Té tan alta opinió de si mateix que és impossible estar d’acord amb ell. Tot hi esforçant-se. Julio Caro Baroja quan li van preguntar per algú.

Sembla que tornem als vells costums: Aquests darrers dies he rebut correu, del de paper. Són invitacions ja sigui d’exposicions, xerrades o presentacions. Dues d’elles m’han portat a seure’m davant de la pantalla.

L’Escola d’Art i Disseny presenta unes xerrades sota el torbador títol de: Ser i estar de l’artista (com juguem amb les paraules). Si la meva comprensió lectora no em falla, entenc que seran els artistes qui faran personalment les xerrades. L’altra, al Centre del Comerç, és una lectura de poemes, amb música i actuació a càrrec d’un poeta local, per presentar una traducció que ha fet, de l’anglès, d’una poetessa turca.

Tots dos actes estan finançats o patrocinats per les més altes instàncies culturals i polítiques.
Com canvien els temps! Abans els artistes i els poetes estaven fora del món oficial, anaven per lliure i quasi bé sempre el seu art estava en contra dels estaments oficials i establerts. Ara sembla ser que el que es porta és estar el més agafat possible a la mamella, viure de subvencions i sobretot estar al costat de qui mana. De l’artista funcionari de fa uns quans anys, hem passat a l’artista caudatari.

Després que no s’estranyin si algú, algun dia, com va fer molt bé Maruja Torres a Camilo José Cela, quan aquest en una de les seves sortides de to va insultar als qui feien un homenatge a García Lorca, li diu: Més val prendre pel cul que llepar el cul als qui manen.

Per cert, del poeta tortosí recordo una anècdota que li va ocórrer a una amiga de Xerta. A Xerta fa uns anys, a l’estiu, es muntava un baret, un “xiringuito” a la vora del canal, al lloc conegut com les moreres. Allí hi passàvem les nits a la fresca. A partir de certa hora s’hi atansaven tots els noctàmbuls de la zona, per poder dir bon dia al sol. Una d’aquestes nits hi va fer cap el poeta. A partir de certa hora de la matinada, a l’estiu, a la vora del canal i amb l’ajut de la lluna (i afegiria d’un pietós alcoholisme), es fan estranys companys de xerrameca. Total que l’amiga va acabar entaulada amb el poeta. Ella va preguntar-li que si era X, poeta que es dedicava a fer recitals certament peculiars. No, va contestar-li, mostrant-se ofès, aquest és el meu germà, jo sóc l’erudit. En aquell moment el cel es va il·luminar com s'hi il·lumina un Pantocràtor i les aigües del riu semblaven que entonessin un Magnificat.

Retrat de Selu, oli.

Uns quants dels amics que venien a les moreres per fer petar la xerrada escoltant el fluir de l’aigua ja són morts. Quasi bé tots massa joves; mai és un prou vell per morir. Els recordo a tots, pocs dies hi ha de la meva vida que no els hi dediqui un record. Recordant-los sempre se m’escapa un somriure perquè els records que tinc d’ells són bons i alegres. Avui. penjo aquí el retrat que vaig fer-li a Selu. Ni en els pitjors moments va perdre el bon humor.

Les fulles, d’un verd tendríssim, han substituït als aments que durant una colla de dies penjaven de les rames nues dels aubes com si fossin arracades. D’aquí a no res, quan tinguin tot el fullatge, seran els aubes els heralds de la brisa,que bellugant les seves fulles bicolors com si fossin sonalls, ens faran les migdiades més suportables.

Més trist que la mort és la manera de morir. Marcial

Aldover, olivera

Saludo a tots els meus amics, tant de bo! que puguin encara veure l’aurora després de la llarga nit. Jo, massa impacient, marxo abans que ells. Stefan Zweis

Els diaris, aquests dies, parlen (o hauria de dir escriuen?) del poeta José Agustín Goytisolo perquè aquest mes de març fa anys que va morir. Del 1968 és el seu poemari Algo sucede i aquest poema que parla de Tortosa. És per això, que des d’aquestes terres, li tornem el record.

“Pierre le maquis”

Yo llegué a Aix en Provence por la mañana

de un día oscuro de setiembre

cuando las hojas secas de los plátanos

revueltas por el viento golpetean

con furia el parabrisas ya manchado

por el barrillo de los camiones

que cruzan la Camargue en la hora incierta

que media entre dos luces. Un café

agua en el rostro y consultar el plano:

rue de la Republique; rue de la Gare;

place de Saint Paul: aquí pequeña calle

serán pocos minutos. Oui Monsieur

y la búsqueda fácil; con la carta

y el paquete que envuelve la botella

de Fundador Domecq

hasta un segundo piso. La señora

envuelta en una bata medio china

me contempla y me escucha. Pierre no está;

no vive aquí, se fue y ella no sabe adónde;

quizás en el bar: allí tenía amigos

y alguno lo sabrá. Las escaleras

y el golpe de la puerta a mis espaldas.

Nada en el bar. Tampoco

los hombres que jugaban cada la partida

cada día con él saben decirme

cómo encontrar a Pedro dónde vive.

Tan sólo entiendo que hace más de un año

empezó a beber fuerte

que hablaba más que nunca de la guerre

que se reía solo y maldecía

jurando en castellano

y que le detuvieron

un Catorce de Julliet

cuando orinaba las flores y coronas

del Monument de la Rèsistence

de la que había sido Comandante.

Pedro Antón o Pierre; escucha:

no sé si aún estas vivo

pero si un día lees o te cuentan

lo que ahora escribo aquí quiero que sepas

que de regreso ya hacia La Junquera

en un bistrot increíble rodeado de gitanos

que hablaban catalán -cerca de Sète-

yo me bebí con ellos la botella

que para ti me dieron en Tortosa.

Fue a tu salud: lo juro. Aquella carta

creo que la he perdido.

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1778